De fa temps l’evolució dels esdeveniments polítics abona la sensació que la política catalana ha deixat d’existir com a tal. Tot gira entorn de la política espanyola, condicionada, d’altra banda, per una dinàmica internacional cada cop més accelerada i imprevisible. Els diferents actors polítics catalans juguen les cartes que la fortuna electoral els ha proporcionat en el marc espanyol per tal d’influir en un sentit o altre i amb la mirada posada en extreure’n rèdits a cobrar en el marc català, deixant de banda, especialment en el cas de Junts, tota consideració sobre l’interès general espanyol i també català. L’episodi de la negociació i acord sobre la delegació de la competència en política d’immigració en constitueix l’exemple més escandalós en haver-se fet al marge del Govern de la Generalitat, reincidint en el menysteniment sistemàtic de les institucions d’autogovern que ha caracteritzat el procés secessionista.

Aquesta devaluació de la política catalana s’afegeix a la sensació que el país fa massa temps que està sense ser governat. De fet, la dècada processista ha estat una dècada perduda en la qual les successives majories independentistes s’han abstret de la realitat concreta del país, dels problemes de la ciutadania, per embarcar-nos en una fugida cap a la seva fantasia política. El resultat, en despertar abruptament del somni, és que s’han acumulat els dèficits i a l’hora de tornar-se a posar a la feina fallen les energies necessàries per governar una realitat que en aquesta dècada s’ha anat fent més complexa.

Des del primer número de política&prosa la nostra obsessió ha estat que Catalunya havia de tornar a ser governada i que, per tant, després del procés, la represa havia de partir de les institucions. És a dir, de les eines d’autogovern realment existents, les definides per l’Estatut d’Autonomia de 2006 i per la Constitució espanyola, amb totes les seves limitacions que cal intentar superar, però sense deixar d’utilitzar-les en tota la seva potencialitat. Per això, és necessari insistir, com ho fèiem el novembre arran del nostre cinquè aniversari, que governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i programes; no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes. Des d’aquesta perspectiva, les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al febrer de 2025 constitueixen una oportunitat per girar full a aquesta dècada perduda i impulsar la represa que el país demana i necessita. Tenim un any al davant que suposa una oportunitat per a una gran deliberació col·lectiva que ha de posar al dia l’agenda catalana amb una diagnosi dels principals problemes i la presentació de les propostes de polítiques públiques. Es tracta d’un debat pendent, d’una conversa cívica i política, que voldríem documentada, que permetés elaborar una visió realista de la situació del país, del seu potencial i dels seus problemes, identificar les prioritats i contrastar les propostes dels diferents actors polítics i socials.

La principal responsabilitat que el procés electoral sigui alguna cosa més que una confrontació de suposades jugades mestres de màrqueting polític recau, evidentment, en els partits. Cada cop més es parla de política útil, que no deixa de ser un canvi de registre certament positiu, però caldria aprofundir en aquest concepte per anar més enllà del seu sentit pragmàtic orientat a l’obtenció de resultats tangibles. La política útil, per a ser-ho plenament en un marc democràtic, ha d’anar acompanyada també d’una voluntat d’explicació amb arguments que en permetin la cabal comprensió i la crítica quan s’escaigui. Últimament, estem veient massa exemples de com decisions de gran envergadura es pretenen despatxar amb quatre banalitats mal comptades i contades desmenjadament. No està de més recordar aquell clàssic del pensament polític català, Rafael Campalans, amb el seu “política vol dir pedagogia”, quan deia “crec que és justament la política aquell camp on són menys admissibles les improvisacions”.

Tanmateix, no tota la responsabilitat de retornar a una política útil i reflexionada és dels actors polítics; ha d’amarar tot l’espai públic. S’ha de crear i fer créixer una demanda d’aquesta política, s’ha d’incentivar des de la societat, des de les organitzacions socials més enllà dels interessos corporativistes i des de les institucions del coneixement que han d’aportar a la col·lectivitat els seus fruits. I també, i no en darrer lloc, des dels mitjans de comunicació conscients de la seva funció social.

En aquest sentit, política&prosa pren el compromís d’aportar el seu gra de sorra a aquesta deliberació col·lectiva per construir l’agenda catalana de 2025. Ho farem amb un seguit de dossiers temàtics dedicats a les que des del nostre punt de vista són les principals prioritats de la societat catalana: retornar el prestigi i l’operativitat a les institucions d’autogovern; repensar la política educativa a llarg termini; ordenar les prioritats en infraestructures; governar la immigració sense demagògies; reorientar el nostre model productiu; i recuperar el temps perdut en la transició energètica.

Obrir una nova etapa política a Catalunya que suposi superar la fractura produïda pel procés haurà de comportar molt probablement uns acords transversals impensables fins fa ben poc, però aquests acords només seran sòlids si prèviament s’ha produït l’esforç compartit de repensar-nos. Pot semblar una ingenuïtat, però hi ha un altre camí?