La invasió d’Ucraïna ordenada per Vladímir Putin el passat 24 de febrer va causar un impacte colossal en tot el món, especialment en una opinió pública europea poc preparada per assumir el retorn sobtat de la guerra, malgrat l’acumulació d’indicis que la feien cada cop més probable. La reacció general va ser tant de condemna i rebuig a la brutalitat i traïdoria de l’agressió com de simpatia i suport al poble ucraïnès. De bon inici es dibuixava un escenari en el qual quedava clar qui era l’agressor i qui l’agredit, mentre quallava un estat d’opinió majoritari partidari de fer front a la salvatge transgressió de les regles del dret internacional.

Tanmateix, un sector minoritari de l’opinió pública, identificat amb l’esquerra radical, va blasmar la possibilitat d’una ingerència occidental en el conflicte, adduint justificacions i atenuants a l’atac de l’exèrcit rus i activant els ressorts d’un pacifisme i d’un antiamericanisme del vell manual progressista. Així, es va fer sentir l’eslògan ritual del «no a la guerra!, no a l’OTAN», es va desqualificar els partidaris d’ajudar militarment Ucraïna com a «partits de la guerra», a l’hora que es proposava com a tota resposta una etèria acció diplomàtica de «precisió».

Des del mateix cor d’Ucraïna, l’historiador Taras Bilous adreçava una carta oberta a l’esquerra «antiguerra» occidental (sinpermiso, 26-2-22) en la qual considerava que la seva oposició ideològica a la ingerència occidental a Ucraïna els estalviava analitzar seriosament qui era el responsable principal de la guerra.

Amb l’autoritat moral d’un pacifisme acreditat, Santiago Alba Rico escrivia a CTXT (25-2-22): «La consigna “no a la guerra, no a l’OTAN” és completament inapropiada per al moment i per a l’esdeveniment. Aquest eslògan avui només es pot interpretar o com a eructació de la guerra freda o com a mera juxtaposició de mals… Els pacifistes, que considerem dolentes totes les guerres, no hem pogut evitar la invasió d’Ucraïna com no vam poder evitar la invasió de l’Iraq.» De manera semblant s’expressava Sheri Berman a Social Europe (28-3-22), en constatar que encara hi ha sectors de l’esquerra encallats en una visió del món pròpia de la guerra freda que reaccionen als esdeveniments mundials amb respostes impulsades per l’oposició als Estats Units.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Amb lucidesa, s’ha denunciat que el simplisme de l’extrema esquerra anti-OTAN ha permès que ara passessin inadvertides les relacions de l’extrema dreta occidental, del trumpisme nord-americà i dels brexiters britànics amb Putin. Nick Cohen ho ha fet palès en el cas britànic en denunciar «l’estrany silenci de la dreta que lloava Putin» (elDiario.es, 25-3-22). I Steven Forti a CTXT (3-3-22) ha recordat que «el millor i únic amic que Putin ha tingut a Espanya en els últims anys és el mateix líder de Vox. I el més inquietant és que en els mitjans de comunicació gairebé ningú no sembli ara voler recordar les connexions d’Abascal i companyia amb l’autòcrata rus».

Val a dir que aquesta mena de reaccions s’han anat esvaint amb el pas dels dies, a mesura que es feien més evidents els efectes terribles de l’agressió en una població civil impel·lida a fugir i buscar refugi a països de la Unió Europea, es manifestava la voluntat de resistència de les autoritats legítimes d’Ucraïna amb el lideratge coratjós de Volodímir Zelenski, i el món assistia esglaiat a la bravata de Putin d’escalar el conflicte fins al límit de l’amenaça nuclear.

 

Els que comprenen a Putin

Així i tot, han persistit opinions i preses de posició que d’una manera o d’una altra serveixen per justificar i legitimar l’acció empresa per Putin. Són els putinversteher, neologisme alemany que vol dir «els que comprenen a Putin». Els que consideren plausibles alguns dels arguments polítics i històrics utilitzats pel president de la Federació Russa per justificar la invasió d’Ucraïna, entre els quals destaca l’argument que la guerra és el resultat de la imprudència d’Occident i de l’OTAN en les seves relacions amb els països del hinterland de Rússia, que haurien provocat el sentiment d’inseguretat esgrimit per Putin.

S’obvia, així, la història convulsa dels països de l’Est europeu, marcada per l’amenaça imperial recurrent, de la Rússia tsarista primer, de la Unió Soviètica després i de la Federació Russa ara mateix. És aquesta amenaça latent la que ha decantat els països de l’Est cap a Occident, buscant la prosperitat i la seguretat negada pel poderós veí oriental, com ho exposa Michael Ignatieff (Letras Libres, 24-3-22) qui afirma que «l’arrel més profunda de la catàstrofe ucraïnesa es troba en el fracàs tràgic de Rússia per seguir la ruta democràtica».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Ens enfrontem a dilemes que no admeten diagnòstics i respostes simplistes i que exigeixen rigor intel·lectual i claredat moral.

Al mateix temps han arrelat opinions que relativitzen aquesta agressió, tot comparant-la amb altres accions menades pels països occidentals sota el paraigua de l’OTAN. Una actitud ben representada per l’afegitó de l’«i què hi ha de?», una tendència que als Estats Units és denominada whataboutism i que es remunta al clàssic llatí tu quoque. Ho explica María Ramírez a elDiario.es (25-3-22): «Després de la invasió d’Ucraïna, s’han multiplicat els “i què hi ha de…”. En alguns casos venen de la pura maldat per promoure la inacció, passi el que passi, davant de qualsevol guerra; en d’altres, de la ignorància i d’uns pocs lemes estèrils i cloquejats sense parar… Però “el què” és l’únic que importa, sempre, a cada moment. I el què, ara, és Mariupol, Kharkiv, Kíiv.»

I també, en nom del realisme geoestratègic es difon una interpretació basada en el determinisme de les relacions de poder i es proposa, en conseqüència, facilitar una solució al conflicte que consagri l’existència d’una zona d’influència que limiti la sobirania dels països limítrofs amb Rússia. En aquesta posició s’ha produït una estranya connivència entre els sectors de l’esquerra contraris o reticents a la ingerència occidental amb representants conspicus de l’escola realista de les relacions internacionals, com John Mearsheimer, tractant Ucraïna i l’Europa de l’Est com un objecte en lloc d’un subjecte de la història. Una connivència que revolta Paolo Flores d’Arcais que no es cansa de denunciar en els seus articles a MicroMega que l’omissió de l’ajuda militar que demana Ucraïna és un regal a l’agressor Putin.

 

Desafiament cognitiu interminable

Contra el realisme determinista de Mearsheimer s’han sentit veus com les d’Anne Applebaum o Adam Tooze. Especialment pertinent és la reflexió de Tooze a The New Statesman (8-3-22) on escriu que «adoptar un enfocament realista cap al món no consisteix a buscar sempre un joc d’eines gastat de veritats eternes, ni consisteix a adoptar una actitud dura per vacunar-se per sempre contra l’entusiasme liberal. El realisme, entès de debò, implica un desafiament cognitiu i emocional interminable. Es tracta d’una lluita minut a minut per comprendre un món complex i en constant evolució, on nosaltres mateixos estem immersos, un món en què podem, fins a cert punt, influir i canviar, però que desafia constantment les nostres categories i les definicions dels nostres interessos. I en aquesta lluita p