L’aigua a Catalunya, i al món mediterrani en general, sempre ha estat un problema: o bé n’hi ha massa o bé no n’hi ha gens. Són nombrosos els episodis de riuades i sequeres que estan documentats al llarg de la història i que testimonien els extrems als quals està sotmès el nostre país. Darrerament, aquests extrems s’estan intensificant a causa dels canvis que s’estan produint en el clima i que, segons el darrer informe del panell intergovernamental per al canvi climàtic, ja preveia una afectació més acusada a la zona mediterrània.

La intensitat, durada i persistència de la sequera actual és una mostra de la intensificació d’aquests episodis extrems. Hem encadenat ratxes de fins a seixanta dies consecutius sense pluja apreciable, s’han succeït diverses onades de calor de forma reiterada i s’han registrat temperatures màximes històriques, com els 45,1 °C registrats a l’embassament de Darnius-Boadella i a Navata (Alt Empordà) el 18 de juliol d’enguany.

És possible que la situació actual de manca d’aigua acabi amb un episodi de pluges contundents que ompli els embassaments i asseguri tots els usos i demandes durant un parell d’anys. Malgrat això, cal entendre que avui dia tenir els embassaments plens no significa que no hi hagi sequera, ja que cal que els aqüífers també es recuperin i no ho faran amb pluges intenses sinó amb una situació de pluja constant de baixa intensitat.

Davant d’aquesta situació, hem d’entendre i assumir que la sequera és, avui dia, un fet permanent, i que s’esmorteeix o s’interromp quan gaudim de períodes de pluja més o menys extensos, però que revifarà un cop acabi la seqüència de pluges.

El paper dels gestors de l’aigua és i serà cada cop més important i fonamental a l’hora de planificar, organitzar i diversificar l’origen dels recursos hídrics per assegurar i satisfer totes les demandes d’aigua en un futur que s’entreveu amenaçador. En un escenari on l’aigua procedent de fonts anomenades convencionals, és a dir, de rius i aqüífers, serà cada cop més escadussera o més irregular caldrà augmentar la quantitat d’aigua de les fonts anomenades no convencionals, és a dir, les que provenen del dessalament d’aigua del mar o de la reutilització de l’aigua depurada.

Però per entendre com es prenen aquestes decisions cal saber i conèixer com estem organitzats des del punt de vista hídric, quins recursos tenim, com els utilitzem i quina serà l’evolució futura davant d’un escenari de major aridesa.

Catalunya està sotmesa al compliment de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), que és una llei europea que va entrar en vigor l’1 de gener de l’any 2000, i és de compliment obligat per a tots els territoris que pertanyin a països membres de la Unió Europea. L’objectiu principal de la llei és el d’assolir un bon estat de les masses d’aigua i dels ecosistemes hídrics associats i existents en aquests territoris (rius, llacs, estanys, aqüífers i aigües costaneres), tant en termes de qualitat com de quantitat. El compliment de la llei també implica prevenir-ne el deteriorament i promoure’n un ús sostenible sense posar en risc l’abastament o altres activitats econòmiques que depenguin de l’aigua.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.