Faríem el que fos pels nostres fills, tret, de vegades, allò que faria que els nostres fills visquessin millor. No hi ha res que ens importi més que ells, diem, però els deixem en herència un seguit de conflictes territorials entorn de l’aigua o del canvi climàtic més ràpid i intens del que hi ha notícia, entre altres aspectes duradors. No és un tret distintiu de la nostra generació, en tot cas. Pot ser que arribi el dia en què fem tantes coses abnegadament per ells que ens supliquin que deixem de fer-les.

Hi ha evidència que el món s’enfronta a una crisi de seguretat hídrica sense precedents. L’actualització de l’atles de riscos hídrics del projecte Aqueduct del World Resources Institute (WRI) revela que 25 països (una quarta part de la població mundial) estan exposats anualment a un estrès hídric extrem: és a dir, la bretxa entre la disponibilitat a llarg termini i la demanda efectiva d’aigua creix. A escala mundial, al voltant de 4.000 milions de persones pateixen estrès hídric durant almenys un mes a l’any; el 2050, aquesta xifra podria acostar-se al 60 %.

Setanta bilions de dòlars (31 % del PIB mundial) estaran exposats a un alt estrès hídric el 2050, en comparació amb els 15 bilions (24 %) del 2010. Quatre països (Índia, Mèxic, Egipte i Turquia) concentraran més de la meitat del valor de la producció exposat el 2050, amb conseqüències geopolítiques i geoeconòmiques importants. La crisi de seguretat hídrica no és conjuntural ni local i tampoc no és únicament ambiental. Reconèixer les seves connexions amb les possibilitats de desenvolupament social i econòmic sostenible és essencial. Ara com ara, l’aigua està fora de focus.

La sequera: un símptoma de la síndrome

L’agost de 2023 ha estat l’agost més càlid del que hi ha registres a escala mundial, només superat pel juliol d’aquest mateix any: 1,5 °C per sobre de la mitjana de temperatura en l’era preindustrial (amb dades de 1850 a 1900). L’anomalia en la temperatura mundial dels primers vuit mesos de l’any és la segona més càlida després de la del 2016, el més calent de la història.

A l’Espanya peninsular, el 2022 va ser també extremament càlid: 1,7 °C per sobre de la mitjana del període de referència (1981-2010), l’any més càlid des del començament de la sèrie el 1961. Vuit dels deu anys més càlids de la sèrie pertanyen al segle XXI. L’any 2022 va ser, a més, molt sec, amb un nivell del 84 % del valor normal de precipitacions, el sisè any més sec des del 1961 i el quart d’aquest segle. Ja se sap: quan la conjuntura es repeteix, es converteix en estructura.

PUBLICITAT

Els sistemes de reg eficient han crescut un 19 % en els últims deu anys, fins al 79 % de la superfície total.

A finals d’octubre, enfront d’una capacitat total d’emmagatzematge de 56.039 hectòmetres cúbics (hm³), l’aigua embassada arribava a un 35,6 % (19.945 hm³), amb diferències entre conques del Cantàbric i el sud i l’est d’Espanya. Aquest valor és lleugerament superior al de l’any anterior (31,8 %), però en tot cas allunyat de la mitjana dels últims cinc (41,8 %) i, sobretot, dels últims deu (48 %). De manera específica, la capacitat de generar energia en centrals hidroelèctriques era de 23.018 gigawatts-hora (GWh), dels quals només 8.220 (el 35,7 %) estan disponibles.

La sequera no és una novetat. Entre els anys 1944 i 1949 es descriuen almenys dos cicles de sequera, fins ara considerats entre els pitjors de la història d’Espanya. El 2008 la sequera es va sentir de manera especialment intensa a Catalunya. Llavors, després de més d’un any amb un descens molt significatiu de precipitacions, es van succeir 31 dies de pluges. Abans, l’escassetat d’aigua en els municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona va arribar a ser tal que es va aprovar la instal·lació d’una canalització per portar aigua procedent de l’Ebre (connexió que no es va arribar a construir) i el 13 de maig va atracar al port d’aquesta ciutat el Sichem Defender, un vaixell cisterna amb gairebé 20.000 metres cúbics d’aigua potable procedents de Tarragona. L’actual no és la primera sequera i, per descomptat, tampoc no serà l’última.

Gairebé el 74 % del territori d’Espanya està en risc de desertificació per raons climàtiques a partir de les característiques del sòl. Aproximadament un 20 % ja està desertificat de facto. Els riscos principals se situen a les quatre illes més grans de les Canàries, al corredor mediterrani i bona part del centre peninsular. Un dels factors determinants d’aquesta desertificació és l’escassetat d’aigua, però no una manca temporal com en el cas de les sequeres, sinó crònica.

No només l’absència de pluja

El clima en àmplies regions, les sequeres estacionals, l’extrema variabilitat (espacial i temporal) de les pluges i intenses precipitacions sobtades condicionen la disponibilitat d’aigua per a diferents usos i el ritme de desertificació. Aquest fenomen complex, tan imperceptible per al ciutadà comú com greu, es determina també per l’augment de sòls pobres tendents a l’erosió, el relleu desigual, les pèrdues de coberta forestal en zones incendiades, l’abandó de terres a l’interior del país i la deterioració del sòl per la crisi de l’agricultura tradicional, la contaminació química i la salinització d’aqüífers.

La gestió de l’aigua exigeix modificar la manera com entenem el territori i emfasitzar que els subjectes de dret són els ciutadans i no els territoris o els pobles.

En qualsevol cas, és equívoc i fins i tot erroni pensar que les nostres dificultats o les de països i regions del món amb característiques molt similars es deriven exclusivament de patrons climàtics demandants i del dèficit de precipitacions. En realitat, a aquesta restricció envolupant s’hi afegeixen les conseqüències del nostre model de desenvolupament: la pressió pel costat de la demanda; és a dir, justament allò que sí que podem controlar.

El 2022, Espanya (48,3 milions d’habitants) va rebre 71,6 milions de turistes, un 14,3 % per sota del 2019 (aproximadament 83,5 milions), si bé la dada acumulada dels primers nou mesos del 2023 mostra la recuperació postpandèmia del sector, amb un creixement del 18,8 % interanual. Espanya està a molt poca distància de la primera destinació turística mundial (França) i supera en més de 20 milions la tercera (els Estats Units). El turisme representa el 12,2 % del PIB espanyol; el 2022, va aportar un 61 % al creixement de l’economia.

Més enllà de l’escala d’aquesta activitat, cal aturar-se en l’estacionalitat i la concentració espacial que presenta. Sis comunitats autònomes concentren el 90 % dels turistes internacionals i el 93 % de la despesa: Canàries i la Comunitat de Madrid, amb un patró d’estacionalitat estable; Catalunya, Balears, Andalusia i la Comunitat Valenciana, que concentren el 60 % de la despesa total en la temporada alta. Amb l’excepció de Madrid, l’única regió no costanera d’aquest grup, els problemes d’escassetat crònica d’aigua es concentren en l’arc mediterrani, la conca del Guadalquivir i els arxipèlags, principalment. És a dir, aquells llocs on tendim a concentrar l’activitat i on les pressions sobre l’aigua resulten inassumibles.

PUBLICITAT

Les àrees costaneres espanyoles ocupen el 8,6 % de la superfície total del país i hi habiten 18,6 milions de persones (39,2 % de la població), segons el cens de 2020. Plou sobre mullat.

Gairebé el 74 % del territori d’Espanya està en risc de desertificació per raons climàtiques a partir de les característiques del sòl.

Malgrat tot, el repte fonamental està associat a l’agricultura, responsable de més del 70 % de les extraccions d’aigua. La superfície agrícola de la Unió Europea era de 157,4 milions d’hectàrees el 2020 (38,4 % del territori). França (27,4 milions d’hectàrees) i Espanya (23,9 milions) tenien la major superfície agrícola utilitzada a la UE el 2020, el 17,4 % i el 15,2 %, respectivament del total de la Unió. Espanya va ser el principal productor d’hortalisses (24,2 % de la collita de la UE el 2021). Per raons climàtiques (molt sol i escassetat de temperatures sota zero), és també el primer productor de cítrics de la UE (tres cinquenes parts de la seva producció): els horts fruiters es troben principalment a les regions de l’est i del sud d’Espanya, on els problemes de seguretat hídrica són més intensos. Malgrat aquest paper destacat en l’agricultura europea (15,8 % del seu valor afegit brut, només per darrere de França i Itàlia), la contribució al PIB és menor (2,4 % el 2021).

El 1959, quan es va aprovar el Pla d’estabilització de l’economia espanyola, que va representar en bona part el final de l’autarquia i el començament d’un període de desenvolupament, l’agricultura representava el 19,7 % del PIB d’Espanya i el 42 % de la població activa ocupada. La transformació estructural des d’aquest país agrícola a una economia avançada de serveis no va experimentar una transició equivalent quant a l’extracció d’aigua. Les superfícies de reg representen avui el 22,4 % del total de la terra conreada. Un 55,8 % d’aquesta superfície de reg ja té instal·lat reg localitzat, altament tecnificat i eficient. De fet, els sistemes de reg eficient han crescut un 19 % en els últims deu anys, fins al 79 % de la superfície total.

No obstant això, els estalvis notables en parcel·la no es traslladen sempre a les conques, de manera que es resolen reptes privats legítims, però no objectius col·lectius en termes de seguretat hídrica i d’adaptació al canvi climàtic, els dos béns públics en joc. L’augment de la superfície de regadiu o el canvi de cultius condueixen al fet que l’escala minimitzi, i de vegades anul·li, els augments d’eficiència en termes individuals.

Gestió de l’aigua i federalisme

Les solucions a aquests reptes són conegudes. D’una banda, comporten completar els esforços del passat en infraestructures convencionals, per portar aigua des d’on n’hi havia fins on es necessitava (transvasaments) o acumular aigua quan està disponible per a quan no ho està (embassaments), amb inversions en la restauració d’ecosistemes aquàtics, amb infraestructures naturals que permetin mitigar les pressions actuals alhora que proporcionen beneficis addicionals com la captura estable de carboni o la conservació de la diversitat biològica.

D’altra banda, cal inequívocament diversificar les fonts d’oferta, afegint a aigües superficials i subterrànies una capacitat més gran de reutilització d’aigües residuals regenerades i el dessalatge d’aigua salobre i aigua de mar. Amb caràcter general, són igualment importants els esforços per augmentar l’eficiència en l’ús d’aigua, cosa que resultarà més senzilla a partir de l’ús de noves tecnologies de la informació i la comunicació, protagonistes de les inversions finançades amb el Mecanisme de Recuperació i Resiliència de Next Generation UE.

No obstant això, hi ha canvis molt significatius sense els quals totes les inversions anteriors, fins i tot si es duguessin a terme en la quantitat i la qualitat degudes, no permetran l’avanç necessari. La gestió de l’aigua no es pot reduir de manera simplista al calibratge de models hidrològics per fer coincidir la disponibilitat (incerta) i la demanda (sense límits) d’aigua. La gestió de l’aigua hauria de ser, sobretot, la gestió del territori, d’activitats econòmiques i d’altres usos de l’aigua que contribueixen al nostre benestar alhora que generen pressions sobre els ecosistemes aquàtics. No és desitjable, així, fer front a la seguretat hídrica a llarg termini en un context d’adaptació sense plantejar solucions per al model territorial, especialment per a les conques intercomunitàries.

Els problemes d’escassetat crònica d’aigua es concentren en l’arc mediterrani, la conca del Guadalquivir i els arxipèlags, principalment.

La política hidrològica espanyola (i dels altres 26 Estats membres de la UE), a partir de l’aprovació de la seva Directiva Marc de l’Aigua el 2000, es dissenya i implanta d’acord amb la idea de governança multinivell. És a dir, ja hi ha de fet una exigència de procediments per integrar la diversitat territorial en decisions comunes. Podem utilitzar significants buits o fer de l’eufemisme un art, però en la pràctica la gestió de l’aigua a la UE és la història d’un govern compartit, d’un model federal.

La gestió de l’aigua exigeix modificar la manera com entenem el territori, emfasitzar que els subjectes de dret són els ciutadans independentment d’on visquin i no els territoris o els pobles, aprofundir en la solidaritat interterritorial i entre ciutadans, interioritzar valors com la diversitat i la interdependència… Europa sempre va aspirar a ser una unió federal, un instrument de cohesió política (i econòmica, social, territorial…), capaç de deslliurar-nos de l’abstracció i el misticisme de les sobiranies nacionals (davant de desafiaments globals com el que s’analitza en aquest número de política&prosa). O potser els rius s’aturen a les fronteres administratives?