Faríem el que fos pels nostres fills, tret, de vegades, allò que faria que els nostres fills visquessin millor. No hi ha res que ens importi més que ells, diem, però els deixem en herència un seguit de conflictes territorials entorn de l’aigua o del canvi climàtic més ràpid i intens del que hi ha notícia, entre altres aspectes duradors. No és un tret distintiu de la nostra generació, en tot cas. Pot ser que arribi el dia en què fem tantes coses abnegadament per ells que ens supliquin que deixem de fer-les.

Hi ha evidència que el món s’enfronta a una crisi de seguretat hídrica sense precedents. L’actualització de l’atles de riscos hídrics del projecte Aqueduct del World Resources Institute (WRI) revela que 25 països (una quarta part de la població mundial) estan exposats anualment a un estrès hídric extrem: és a dir, la bretxa entre la disponibilitat a llarg termini i la demanda efectiva d’aigua creix. A escala mundial, al voltant de 4.000 milions de persones pateixen estrès hídric durant almenys un mes a l’any; el 2050, aquesta xifra podria acostar-se al 60 %.

Setanta bilions de dòlars (31 % del PIB mundial) estaran exposats a un alt estrès hídric el 2050, en comparació amb els 15 bilions (24 %) del 2010. Quatre països (Índia, Mèxic, Egipte i Turquia) concentraran més de la meitat del valor de la producció exposat el 2050, amb conseqüències geopolítiques i geoeconòmiques importants. La crisi de seguretat hídrica no és conjuntural ni local i tampoc no és únicament ambiental. Reconèixer les seves connexions amb les possibilitats de desenvolupament social i econòmic sostenible és essencial. Ara com ara, l’aigua està fora de focus.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.