Podria ser que la crisi de valors suscitada per les vicissituds econòmiques i la pandèmia hagi propiciat el retorn de la literatura a l’àmbit rural, com una manera d’intentar la recuperació d’algun paradís o alguna certesa moral més enllà de la realitat apocalíptica de les ciutats: els llibres de Ramon Erra, Pere Maruny, Elisenda Bartomeu, Carlota Gurt, i un conte de Jordi Masó, representen uns quants testimoniatges d’aquesta nova manera de viure.

Al començament de Far West gitano, la novel·la de Ramon Erra (Vic, 1966) que va obtenir el premi Marian Vayreda 2014, el Noé i la Sandra, una parella castigada per la crisi econòmica, en comptes de deprimir-se per les adversitats, decideixen postergar la realitat de l’atur i, amb la indemnització pels anys treballats, se’n van de viatge per no haver de decidir res sobre les setmanes futures: «l’oest no anava en cap dels plans, però va entendre que la seva situació demanava moviment, anar cap a alguna cosa significativa i per això va dir el que va dir, tot i que no ho pensava». El que proclama Noé és «anar cap a l’oest, i que vinguin dies, com els gitanos!».

És una actitud semblant a la de Pere Maruny (Manresa, 1974) a La mort dels altres, que recupera l’esperit de les primeres novel·les de Hermann Hesse i, com Peter Camenzind, el protagonista i narrador de la novel·la abandona la llar familiar i surt a conèixer el món, com si entengués el viatge com una manera de deixar enrere els hàbits protectors de la infància, les trivialitats del poble natal: Pere Maruny ha escrit una novel·la iniciàtica, de nomadisme social, amb la voluntat de recuperar la naturalesa del món allunyat de la civilització tecnològica i com si els vents i les muntanyes, els núvols i els arbres –i el cor dels habitants dels extraradis de les ciutats– esdevinguessin els símbols d’una espiritual concepció del món.

El viatge del narrador es pot emparentar amb el desig de recuperació d’una mena de confiança romàntica en la bondat humana, però en el fons l’esquema de La mort dels altres pot fer recordar el de la paràbola evangèlica del fill pròdig, com si Pere Maruny també cregués que el viatge a l’exterior i a les seves curiositats només servís per mostrar que no és a la vida del món on l’home es troba a si mateix i la seva salvació, sinó que la veritat última està en el retorn a una veritat última i més elevada, a una saviesa que li pot oferir respostes als misteris quotidians.

PUBLICITAT

El mateix passa amb Fòrvid, que també es pot llegir com una altra variant de la paràbola del fill pròdig –el retorn a la llar familiar per conèixer el món que no ha conegut a fora–, tamisada aquí per les lliçons de Lovecraft, les fantasmagories gòtiques i les obsessions fosques, hostils i letals que el personatge protagonista desconeix tenir: després de perdre la seva feina com a tècnica de so, l’Isis deixa la ciutat i torna al món rural dels seus avantpassats, a la Franja de Ponent, i s’instal·la en una propietat familiar, a la Torre Delosir, però la direcció que emprèn Elena Bartomeu (Vilablareix, 1978) a Fòrvid no té res a veure amb la narrativa del redescobriment d’unes formes de vida tradicionals, sinó que se situa de ple dins les regles del joc de la literatura de terror: la casa s’alça solitària enmig d’una plana que s’estén «més enllà d’on arribava la vista, tot descrivint un pendent suau, interromput per algun ametller que marcava un ritme irregular, i estrafolari. Els marges dibuixaven rengleres mal afaitades amb una malla infinita que delimitava la gamma de marrons i grisos de la terra. Els camps es notaven vius. Tenien la vida latent de l’espera, d’allò que està sota terra, a l’aguait d’una oportunitat».

No hi ha res d’anòmal en el paisatge, però a tocar de la torre hi ha un pou, el soterrani està sempre inundat d’aigua, els llibres de la biblioteca i les coses dels armaris tendeixen a caure a terra, i, a més, se senten uns sorolls difícils de precisar. La gràcia de Fòrvid prové de l’instint d’Elena Bartomeu per operar amb el sobrenatural i el terrorífic d’acord amb el que pensa l’Isis, «que un tòpic podia neutralitzar un altre tòpic i, llavors, tots dos desapareixien i el tema es podia tractar de manera particular».

Els llibres La mort del altres, Les males herbes, Far west gitano, Sola, Solitud i Fòrvid.

Deixar enrere Barcelona

A Fòrvid hi ha monstres i fenòmens paranormals, però la voluntat d’Elena Bartomeu no és convertir-los en la metàfora o el símbol de res: és només l’expressió d’algú molt conscient de l’entramat verbal que té a les mans, i que li permet exhibicions descriptives d’aquesta alçada: «L’Isis va parar l’atenció als [sorolls] que l’atacaven en aquell moment. Componien una estranya melodia, similar a la d’un rentavaixelles. Per una banda, hi havia quelcom similar a un bombolleig, subratllat per un zumzeig vibratori. En un temps més lent es podien sentir uns sons que podria descriure com un copejament ceràmic. Esporàdicament, emergia, de sobte, una ressonància metàl·lica, que desapareixia a poc a poc, deixant una estela rugosa i picant».

La idea de Flaubert de l’artista com un monstre, com un animal reclòs i solitari, recorre les pàgines de Sola, primera novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976). «Sempre he intentat viure en una torre d’ivori, però una marea de merda n’està colpejant les parets, amenaçant soscavar-la», va escriure Flaubert, i això és també el que experimenta la Mei, la protagonista de Sola, quan després de perdre la feina en una editorial decideix que ha arribat el moment propici de deixar enrere Barcelona, prendre distància de les hores baixes que viu el seu matrimoni, instal·lar-se al poble on va passar la infància, en una casa envoltada de bosc, i escriure la novel·la que du incubada al cap, una reescriptura de Solitud, que és, al cap i a la fi, el que llegeix el lector de Sola: Carlota Gurt agafa la novel·la de Víctor Català, manipula creativament la trama, reorganitza les dades, les combina de nou, hi juga, i acaba construint i atrapant el lector amb una extensa i absorbent enciclopèdia sobre les cares diverses de la soledat i les seves conseqüències.

Mei, la protagonista de ‘Sola’, després de perdre la feina en una editorial decideix que ha arribat el moment de deixar enrere Barcelona.

A vegades sembla que Carlota Gurt hagi volgut imaginar-se com seria Solitud si Bergman n’hagués fet una pel·lícula. A punt per encarar-se a una íntima i profunda transformació, la Mei exorcitzarà fantasmes, traumes familiars –un viatge al passat és també un viatge cap al coneixement d’un mateix–, una identitat alienada a la deriva, tot en la més absoluta soledat.

Hi ha, en primer lloc, la soledat de l’escriptor: al mas de la infància, com si participés d’una eterna persecució de si mateixa, en un etern girar vanament en cercle, la Mei pren notes, fa fitxes que enganxa a la paret, escriu sinopsis, l’argument se li esguerra de tant remenar-lo, les paraules semblen perdre qualsevol contingut de veritat i la novel·la no avança. Aleshores, estàtica, letàrgica i quasi extingida, quan s’adona que la torre d’ivori del mas poc ajuda a la creativitat, com si s’hagués aliat també amb la marea que vol soscavar-la, li convé airejar-se i entrar en una altra dimensió de la soledat: passeja bosc endins, mira el riu, contempla les muntanyes, veu garses que picotegen el terra, es neguiteja amb el sanatori que s’albira a la llunyania, però no es pot alliberar de la «sensació d’irrealitat»: «l’aïllament està molt bé, però la xerrameca se m’acumula a dins».

Llavors cal anar a comprar qualsevol cosa a la botiga del poble i escoltar converses buides, asseure’s al bar a l’ombra d’un plataner, anar a visitar un veí –Flavi, l’apicultor, que a Sola interpreta el paper del pastor de Solitud i també explica rondalles de la zona–, o trucar al marit, a pesar que això signifiqui entrar en uns altres àmbits de la soledat, en la vergonya de la soledat afectiva, en la ràbia de la soledat sexual: «De vegades, l’orgasme és tràgic», diu després de masturbar-se.

Els il·lusos que, arran de la pandèmia i de la reivindicació generalitzada de la vida rural, han cregut que lluny de la ciutat es pot ser feliç aniran descobrint de mica en mica els inconvenients.

I una vegada s’esdevé l’únic episodi atzarós i truculent de la novel·la –els territoris per on es desenrotlla Sola són purament mentals i escassos atractius hi trobaran els lectors colonitzats per l’ànsia de les peripècies argumentals–, la protagonista entra en el domini de la soledat covada des de la infància, amb una mare atroçment banal, mesquina, cruel i insuportable i viuda d’un pare somiatruites, en la soledat d’estar sola, en la soledat de sospitar, sense creure-s’ho del tot, que està embogint i no existeix, abans del final, cap suport sòlid excepte els dies que van comptant enrere, o les pàgines que es van escrivint amb una mica de sort dia rere dia, com si fossin jocs per ajornar la mort.

«El deficient servei de correus»

En un dels contes que Jordi Masó inclou a Les males herbes, «Vet aquí uns gats», la Lídia i el seu marit abandonen la ciutat per instal·lar-se en una urbanització a la muntanya, amb la intenció que la seva filla creixés envoltada de naturalesa i aire pur. Sis anys després, la Lídia només hi veu els inconvenients que, de mica en mica, aniran descobrint els il·lusos que, arran de la pandèmia i de la reivindicació generalitzada de la vida rural, han cregut que lluny de la ciutat es pot ser feliç: «El jardí convertit en una selva perquè era tan gran que no donava l’abast a cuidar-lo. La gespa plena de clapes esgrogueïdes. Els arbres que no s’havien podat mai, malalts, corcats o infestats d’erugues. Les processons de formigues que els estius envaïen els dormitoris. El pànic a les sargantanes i als ratolins de camp que ocasionalment entraven a casa. Les aranyes, sobretot les aranyes. Els gossos del veïnat que bordaven de nit i no la deixaven dormir. El deficient enllumenat de la urbanització. El deficient servei d’escombraries. El deficient servei de correus. La deficient cobertura telefònica. Els talls de subministrament elèctric quan hi havia tempesta. La por als incendis forestals de cada estiu. L’antipatia del veïnat. Les baralles a les reunions de l’Associació de Veïns. Els quatre trajectes diaris per portar la Txell de casa a l’escola i de l’escola a casa. Les amigues de la Txell, que no la visitaven perquè vivia massa lluny. Les amigues de la Lídia, de les quals s’havia distanciat quan van marxar de la ciutat. La cangur que havien de pagar cada vegada que volien anar al cinema o a sopar a un restaurant. El fred de l’hivern. El pol·len de la primavera (era al·lèrgica). Els mosquits de l’estiu. Les pluges de la tardor. Els lladres que robaven a les cases de la urbanització. La por que algú entrés de nit tot i l’alarma que havien instal·lat. Les famílies d’ocupes que entraven a viure a les cases deshabitades. L’aïllament. La solitud. El silenci.»