Bona part de la història de la creació musical del segle XX passa per la Internationale Gesellschaft für Neue Musik, la Societat Internacional per a la Música Contemporània, que el passat agost celebrava els seus cent anys de vida a Salzburg, la ciutat on va néixer. A Barcelona, als anys 30 del segle passat hi va haver un moment musicalment brillant i únic en el qual aquella associació va tenir un paper ben destacat. Les relacions entre el que es coïa a Europa en una època de grans canvis formals i estètics i el que es feia aquí, gaudien d’una fluïdesa que el terrabastall de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial van estroncar.
El Café Bazar, a la vora del riu Salzach, va ser l’escenari on l’11 d’agost de 1922 es va constituir la ISCM (en les seves sigles en anglès) promoguda pels compositors vienesos Rudolf Réti (d’origen serbi) i Egon Wellesz, amb el suport del president del Festival de Salzburg que era Richard Strauss, i amb la participació de representants de quinze països. Durant el passat estiu es va poder veure una exposició (una mica escarransida, la veritat sigui dita), al vestíbul de la Universitat Mozarteum d’aquella ciutat que recordava l’efemèride.
En el moment de la creació de la ISCM feia només quatre anys que havia acabat la Primera Guerra Mundial que havia dividit Europa col·locant compositors i músics en general a trinxeres reals i metafòriques contràries. Amb l’associació es volia donar per acabat aquest enfrontament, però, sobretot, hi havia la necessitat de difondre la música del moment i la de crear una xarxa d’intercanvis entre compositors d’arreu del món. Els autors presents al naixement de la ISCM eren ni més ni menys que Béla Bartók, Arthur Bliss, Paul Hindemith, Arthur Honegger, Zoltán Kodály, Darius Milhaud, Ethel Smyth i Anton Webern. Tots ells es van comprometre a organitzar un festival internacional de música que, primer, es va fer al Mozarteum de Salzburg, i que anualment, fins avui en dia, convoca els compositors a diferents ciutats del món.
Durant aquests cent anys, la ISCM pot presumir d’haver estrenat en les seves trobades obres que el temps ha situat entre les millors o les més influents del segle XX. Per exemple Erwartung, d’Arnold Schönberg, i la Lyrische Suite, d’Alexander Zemlinski (Praga, 1924); Le Marteau sans Maître, de Pierre Boulez (Baden-Baden, 1955), o la versió escènica de Moses und Aron, de Schönberg (Zuric, 1957). Altres autors que han estrenat obres als festivals anuals són Hindemith, Hans Eisler, Mauricio Kagel, Györgi Ligeti o Karlheinz Stockhausen. I més recentment, Michael Nyman, Pascal Dusapin, John Cage, Unsuk Chin, Chaya Czernowin o Wolfgang Rhim.
