Bona part de la història de la creació musical del segle XX passa per la Internationale Gesellschaft für Neue Musik, la Societat Internacional per a la Música Contemporània, que el passat agost celebrava els seus cent anys de vida a Salzburg, la ciutat on va néixer. A Barcelona, als anys 30 del segle passat hi va haver un moment musicalment brillant i únic en el qual aquella associació va tenir un paper ben destacat. Les relacions entre el que es coïa a Europa en una època de grans canvis formals i estètics i el que es feia aquí, gaudien d’una fluïdesa que el terrabastall de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial van estroncar.

El Café Bazar, a la vora del riu Salzach, va ser l’escenari on l’11 d’agost de 1922 es va constituir la ISCM (en les seves sigles en anglès) promoguda pels compositors vienesos Rudolf Réti (d’origen serbi) i Egon Wellesz, amb el suport del president del Festival de Salzburg que era Richard Strauss, i amb la participació de representants de quinze països. Durant el passat estiu es va poder veure una exposició (una mica escarransida, la veritat sigui dita), al vestíbul de la Universitat Mozarteum d’aquella ciutat que recordava l’efemèride.

En el moment de la creació de la ISCM feia només quatre anys que havia acabat la Primera Guerra Mundial que havia dividit Europa col·locant compositors i músics en general a trinxeres reals i metafòriques contràries. Amb l’associació es volia donar per acabat aquest enfrontament, però, sobretot, hi havia la necessitat de difondre la música del moment i la de crear una xarxa d’intercanvis entre compositors d’arreu del món. Els autors presents al naixement de la ISCM eren ni més ni menys que Béla Bartók, Arthur Bliss, Paul Hindemith, Arthur Honegger, Zoltán Kodály, Darius Milhaud, Ethel Smyth i Anton Webern. Tots ells es van comprometre a organitzar un festival internacional de música que, primer, es va fer al Mozarteum de Salzburg, i que anualment, fins avui en dia, convoca els compositors a diferents ciutats del món.

Durant aquests cent anys, la ISCM pot presumir d’haver estrenat en les seves trobades obres que el temps ha situat entre les millors o les més influents del segle XX. Per exemple Erwartung, d’Arnold Schönberg, i la Lyrische Suite, d’Alexander Zemlinski (Praga, 1924); Le Marteau sans Maître, de Pierre Boulez (Baden-Baden, 1955), o la versió escènica de Moses und Aron, de Schönberg (Zuric, 1957). Altres autors que han estrenat obres als festivals anuals són Hindemith, Hans Eisler, Mauricio Kagel, Györgi Ligeti o Karlheinz Stockhausen. I més recentment, Michael Nyman, Pascal Dusapin, John Cage, Unsuk Chin, Chaya Czernowin o Wolfgang Rhim.

 

Berg a Barcelona

Durant la seva estada a París, el compositor i director barceloní Antoni Nicolau (1858- 1933) havia forjat relacions estretes amb músics europeus, entre ells Richard Strauss que vindria quatre vegades a la ciutat. També Lluís Millet estava ben connectat amb el compositor alemany. Pau Casals, amb la gran anomenada que tenia arreu com a violoncel·lista i director, també va fer una gran contribució a la projecció de la vida musical barcelonina creant l’orquestra que portava el seu nom (1920-1937). Però seria el vallenc Robert Gerhard qui posaria Barcelona en el mapa de la nova música que es feia en aquell moment.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La ISCM va néixer per superar les divisions de la Gran Guerra, per difondre la música del moment i per crear una xarxa d’intercanvis.

Ell va portar Schönberg a viure a Barcelona, en una casa de Vallcarca, entre el 1931 i el 1932, i també va fer venir Anton Webern a la ciutat. Tot plegat, gràcies a les amistats i complicitats que havia creat durant els seus anys viscuts a Viena i a Berlín. El 1936, Gerhard va ajudar a convertir Barcelona en el gran aparador europeu de la música contemporània. L’abril d’aquell any, la ISCM va fer la seva reunió anual a la ciutat i va portar-hi el festival coincidint amb el tercer congrés de la Societat Internacional de Musicologia, el secretari general de la qual era Higini Anglès.

En aquella ocasió, van venir a Barcelona entre altres Wellesz, Bartók, Francis Poulenc, Honegger, i un jove i encara poc conegut Benjamin Britten i un no tan jove Lennox Berkeley (inspirats per la seva estada a la ciutat els dos compositors britànics van escriure conjuntament la suite de danses catalanes Mont Juic). El jurat que va triar les obres a interpretar en el festival el formaven Ernest Ansermet, Joan Lamote de Grignon, Anton Webern i Boleslaw Woytowicz.

 

Compositors assistents al festival que la ISCM va fer a Barcelona l'abril del 1936 entre els quals hi ha Bartok, Poulenc i Honegger. Fotografia de Wellesz. Foundation, Vienna.

Compositors assistents al festival que la ISCM va fer a Barcelona l’abril del 1936 entre els quals hi ha Bartok, Poulenc i Honegger. Fotografia de Wellesz. Foundation, Vienna.

 

La Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Lamote de Grignon, va obrir el festival el 19 d’abril al matí, al desaparegut Palau de les Belles Arts, amb obres de Josep M. Ruera, Vladímir Vogel, Ricard Lamote de Grignon (amb text de Josep M. de Sagarra i la veu de Mercè Plantada), i Florent Schmitt. Al seu diari, Britten va qualificar la banda d’«increïble» i va escriure: «Tota mena d’instruments, al voltant de seixanta-cinc, fent els sons més celestials». Lamentava, però, que el programa era molt avorrit.

L’estrena a Barcelona del Concert per a violí de Berg va ser el punt culminant del Festival al qual van assistir Bartók, Poulenc, Honegger i Britten.

Al segon concert, aquell mateix diumenge a la tarda al Palau de la Música, no hi va haver lloc per al tedi. Ansermet dirigia l’Orquestra Pau Casals. Va començar amb una obra d’Edmund von Borck. Va seguir amb el ballet Ariel, de Gerhard, i amb tres fragments de l’òpera Karl V, de Krenek. Segons Britten, aquesta primera part va quedar totalment eclipsada pel que va venir després: l’estrena absoluta del Concert per a violí ‘A la memòria d’un àngel’, d’Alban Berg. El va interpretar Louis Krasner, un violinista dels Estats Units que li havia encarregat l’obra al compositor. Va dirigir l’orquestra Hermann Scherchen en substitució de Webern que havia de ser qui l’estrenés, però encara estava massa trasbalsat per la mort de Berg quatre mesos abans. Sobre l’obra de l’austríac, Britten va anotar al seu diari: «Demolidor, senzill i commovedor». Aquell dia també es van poder escoltar tres fragments de l’òpera Wozzeck del mateix Berg.

El festival va durar tota la setmana, fins al dissabte 25 d’abril. S’hi van poder escoltar obres de Jacques Ibert, de Britten (la Suite per a violí i piano amb Antoni Brosa al violí i el compositor al piano), Bartók, Karol Szymanowski, Albert Roussel, Frank Martin i tot un estol de músics espanyols i catalans (Blancafort, Esplà, Halffter, Falla, Bacarisse, Turina, Albéniz, Sanjuán, Garreta, Granados i Pedrell), però res no va superar l’impacte i el ressò internacional que va tenir la gran obra de Berg.

 

Tot en orris

Encara no feia tres mesos del festival, hi va haver el cop d’estat militar contra la República i la continuïtat de tot aquell gran moment musical que s’havia forjat se’n va anar en orris. La Segona Guerra Mundial també va trastocar el món musical europeu. L’eufòria creativa d’abans de la guerra va anar per altres camins.

Van sorgir altres punts dedicats a la música contemporània. Els cursos d’estiu de l’Escola de Darmstadt creats el 1946 o l’Institut de Recerca i Coordinació Acústica / Música (IRCAM) que va néixer a París el 1970 són algunes iniciatives ben consolidades, avui molt rellevants. També és cert que aquests projectes estan més enfocats a la creació que a la difusió com és el cas de la centenària ISCM amb les seves trobades anuals per a la interpretació de la música contemporània. En qualsevol cas, cent anys bé mereixen un record i més encara des de Barcelona que li és deutora per haver contribuït a un moment musical únic i irrepetible.