A la pel·lícula La nit es mou (1975), dirigida per Arthur Penn i escrita per Alan Sharp, el detectiu interpretat per Gene Hackman rebutja una invitació de la seva dona, que li ha proposat que vegin junts Ma nuit chez Maud (1969), d’Eric Rohmer. La seva justificació és per sucar-hi pa, i després ha estat citada profusament: «Una vegada vaig veure una pel·lícula de Rohmer. Era com veure assecar-se una paret acabada de pintar». Aquesta al·lusió hilarant a la lentitud i la morositat de cert cinema francès, per descomptat des del punt de vista d’un nord-americà mitjà, es podria fer extensiva a la Nouvelle Vague en ple, des de Jean-Luc Godard a François Truffaut, però també a la tradició que van crear els seus fills putatius, representats ara mateix, posem per cas, per cineastes com Arnaud Desplechin o Mia Hansen-Love.

Diàlegs densos i dilatats, acció pràcticament inexistent, menyspreu per les el·lipsis, llargues divagacions sobre l’amor i els sentiments són característiques que s’han convertit en tòpics i clixés a l’hora de parlar d’aquesta mena de cinema. I que, per descomptat, lluny de reflectir-ne la riquesa i la diversitat, l’han caricaturitzat i banalitzat, l’han reduït a una paròdia de si mateix que no contribueix precisament a acostar-lo a nous espectadors.

El més curiós de tot és que el cinema francès que avui coneix i consumeix gran part del públic no té res a veure amb aquesta tradició. La indústria fílmica del que anomenem «el país veí» s’ha decantat per una opció força diferent, per molt que fingeixi inspirar-se en l’herència de Rohmer i companyia. Comedietes més aviat barroeres, sàtires molt fàcils, drames anèmics i esquelètics, han conformat un estil neutre, uniforme i homogeni, que es repeteix incansablement de pel·lícula en pel·lícula. Aquest cinema fingeix reflectir el món que ens envolta i la manera com ens hi adaptem, es pensa que ens diu moltes coses sobre nosaltres mateixos, però en realitat és complaent i conformista, es recrea en els mites de la nova societat tecnològica no per qüestionar-los, sinó per convèncer-nos que no hi ha alternativa possible.

Els protagonistes de ‘Mandíbules’ són dos tipus que tenen cura d’una mosca gegant que transporten d’una banda a l’altra al maleter d’un cotxe.

I, no obstant això, el qüestionament de la tradició no ha de desembocar necessàriament en pel·lícules d’aquest tipus. Què passa amb les noves generacions de creadors l’educació cinematogràfica dels quals es va gestar després, ja a partir dels vuitanta, i que fan un cinema tant o més vàlid fins i tot tenint altres referents? El cinema nord-americà continua sent el punt de partida. Però si Godard, Truffaut i Rohmer es van inspirar en els artífexs del classicisme de Hollywood, de Howard Hawks a Nicholas Ray, els més joves disposen ja d’altres miralls on emmirallar-se.

 

Estil estranyament híbrid

Tot això explica l’estupor i la sorpresa que poden generar determinades pel·lícules franceses que ja no responen al model esbossat jocosament per Gene Hackman a La nit es mou, però tampoc a aquest cinema tou i fofo que tant abunda ara a les nostres sales de versió original. Són films irreverents, sovint comèdies desfermades que tenen més a veure amb els germans Farrelli o Adam Sandler, amb Ben Stiller o Will Ferrell, que amb el passat del cinema francès. És evident que els seus artífexs s’han educat barrejant la tradició del seu país amb un altre tipus d’imatges, més aviat espúries i procedents del patrimoni popular, i això dóna com a resultat un estil estranyament híbrid, que pot causar desconcert i estupefacció a més d’un cinèfil, per exigent que sigui, o precisament per ser-ho.

Si Godard, Truffaut i Rohmer es van inspirar en el classicisme de Hollywood, els més joves disposen ja d’altres miralls.

Fa poc, per exemple, es va estrenar El reflejo de Sybil (2019), dirigida per Justine Triet, en la qual una psicoanalista que està entrant en la maduresa es veu enfrontada a un món que ja no entén, amb els equívocs i embolics consegüents, una barreja entre el teatre de bulevard i la screwball comedy que dóna lloc a situacions absurdes i fins i tot grotesques, una característica d’aquest cinema que a vegades provoca rebuig i incomprensió. El film està protagonitzat per Virginie Efira, una actriu que s’allunya igualment dels motlles de la dona francesa etèria i evanescent, elegant i subtil (segons el model de la Nouvelle Vague, de Catherine Deneuve a Françoise Fabian) per acostar-se a una carnalitat agressiva, fins i tot a una certa vulgaritat en la presència i la gestualitat.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Però, parlant de vulgaritat, poques pel·lícules ens podran semblar menys refinades que Borrar el historial (2020), dirigida per Benoît Delepine i Gustave Kervern, una comèdia no gaire sofisticada plena de personatges grollers i més aviat desagradables: una divorciada propensa a les borratxeres i a les aventures sòrdides, un vidu obsessionat amb la veu femenina que l’atén en les seves compres telefòniques, una addicta a les sèries menyspreada i maltractada a la feina… Es tracta, en fi, d’uns quants marginats de l’extraradi d’una petita ciutat del nord de França que uneixen forces per lluitar contra els gegants tecnològics que dominen internet. I ho fan a l’interior d’una trama desbaratada, que els acaba conduint a les destinacions més insospitades, de Los Angeles a les Illes Maurici, enmig d’una successió ininterrompuda de gags cruels i episodis extravagants.

 

Cartell de la pel·lícula Borrar el historial dirigida per Benoît Delepine i Gustave Kervern.

Cartell de la pel·lícula Borrar el historial dirigida per Benoît Delepine i Gustave Kervern.

 

Sàtira salvatge

L’elenc d’actors és una barreja indiscriminada entre intèrprets pertanyents a l’establishment més alt del món de l’espectacle francès (Denis Podalydès, de la Comédie Française) i altres procedents de l’àmbit dels monòlegs i la stand up comedy (Blanche Gardin, tot un descobriment), mentre que el guió prefereix sempre la descripció explícita a l’al·lusió, oblida qualsevol subtilesa per lliurar-se en cos i ànima a una espècie de slapstick feroç, una sàtira salvatge del tecnocapitalisme i les xarxes socials. Tanmateix, la posada en escena és d’una gran transparència i exactitud, deixa entreveure aquest univers embogit amb claredat cartesiana, amb una estranya combinació de complicitat i distància.

I si Borrar el historial sembla inspirada en aquelles comèdies de Hollywood que mostren la vida als suburbs, en aquells veïnats típicament americans sempre replets de famílies desestructurades i adolescents inadaptats, Mandíbulas (2020), una altra pel·lícula francesa que no sembla francesa, se centra en aquest mateix ambient per portar-lo encara més enllà, com si es tractés d’una obra de Samuel Beckett protagonitzada per Les Charlots, aquell grup de comicastres gals que van causar furor en els setanta. En efecte, els protagonistes són dos tipus sense ofici ni benefici que tenen cura d’una mosca gegant que transporten d’una banda a l’altra al maleter d’un cotxe, i que de sobte entren en contacte amb un grup d’amigues de vacances, amb les escaramusses eròtiques consegüents entre els uns i les altres.

Es pot concebre un argument més estúpid? Potser no. I, així i tot, miraculosament, el to adoptat per Quentin Dupieux (el director, amb una llarga trajectòria en aquesta mena de faules absurdes) aconsegueix que el film no solament resulti divertit i mordaç, sinó que es converteixi en alguna cosa així com una paròdia intel·ligent d’aquelles comèdies estiuenques de la Nouvelle Vague, o fins i tot de Jean Renoir, plenes de trobades i desacords amorosos ambientats en un entorn campestre.

 

Perduts i sense referents

Ma nuit chez Maud, la pel·lícula d’Eric Rohmer citada a La nit es mou, pertany a la sèrie «Sis contes morals», que el seu autor va dirigir entre els anys seixanta i setanta seguint sempre la mateixa estructura: una successió de diàlegs al final dels quals un o diversos personatges acabaven aprenent alguna cosa que al principi ignoraven. No hi ha res d’això a Borrar el historial ni a Mandíbulas, perquè l’univers moral que retraten és molt diferent. Els temps han canviat i el món és un altre, un decorat virtual en què els protagonistes es troben perduts i sense referents. La tradició de Voltaire i Pascal, tan estimada pels cineastes de la Nouvelle Vague, ha estat substituïda per un altre tipus d’influències, que poden anar des de Jerry Lewis a Louis C. K., però no cal escandalitzar-se: fins i tot la gran tradició francesa sap que la «cultura» és una cosa canviant, que experimenta mutacions violentes, però que no per això deixa de servir-nos sempre de mirall i, tal vegada, de consol.