A la pel·lícula La nit es mou (1975), dirigida per Arthur Penn i escrita per Alan Sharp, el detectiu interpretat per Gene Hackman rebutja una invitació de la seva dona, que li ha proposat que vegin junts Ma nuit chez Maud (1969), d’Eric Rohmer. La seva justificació és per sucar-hi pa, i després ha estat citada profusament: «Una vegada vaig veure una pel·lícula de Rohmer. Era com veure assecar-se una paret acabada de pintar». Aquesta al·lusió hilarant a la lentitud i la morositat de cert cinema francès, per descomptat des del punt de vista d’un nord-americà mitjà, es podria fer extensiva a la Nouvelle Vague en ple, des de Jean-Luc Godard a François Truffaut, però també a la tradició que van crear els seus fills putatius, representats ara mateix, posem per cas, per cineastes com Arnaud Desplechin o Mia Hansen-Love.

Diàlegs densos i dilatats, acció pràcticament inexistent, menyspreu per les el·lipsis, llargues divagacions sobre l’amor i els sentiments són característiques que s’han convertit en tòpics i clixés a l’hora de parlar d’aquesta mena de cinema. I que, per descomptat, lluny de reflectir-ne la riquesa i la diversitat, l’han caricaturitzat i banalitzat, l’han reduït a una paròdia de si mateix que no contribueix precisament a acostar-lo a nous espectadors.

El més curiós de tot és que el cinema francès que avui coneix i consumeix gran part del públic no té res a veure amb aquesta tradició. La indústria fílmica del que anomenem «el país veí» s’ha decantat per una opció força diferent, per molt que fingeixi inspirar-se en l’herència de Rohmer i companyia. Comedietes més aviat barroeres, sàtires molt fàcils, drames anèmics i esquelètics, han conformat un estil neutre, uniforme i homogeni, que es repeteix incansablement de pel·lícula en pel·lícula. Aquest cinema fingeix reflectir el món que ens envolta i la manera com ens hi adaptem, es pensa que ens diu moltes coses sobre nosaltres mateixos, però en realitat és complaent i conformista, es recrea en els mites de la nova societat tecnològica no per qüestionar-los, sinó per convèncer-nos que no hi ha alternativa possible.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Els protagonistes de ‘Mandíbules’ són dos tipus que tenen cura d’una mosca gegant que transporten d’una banda a l’altra al maleter d’un cotxe.

I, no obstant això, el qüestionament de la tradició no ha de desembocar necessàriament en pel·lícules d’aquest tipus. Què passa amb les noves generacions de creadors l’educació cinematogràfica dels quals es va gestar després, ja a partir dels vuitanta, i que fan un cinema tant o més vàlid fins i tot tenint altres referents? El cinema nord-americà continua sent el punt de partida. Però si Godard, Truffaut i Rohmer es van inspirar en els artífexs del classicisme de Hollywood, de Howard Hawks a Nicholas Ray, els més joves disposen ja d’altres miralls on emmirallar-se.

 

Estil estranyament híbrid

Tot això explica l’estupor i la sorpresa que poden generar determinades pel·lícules franceses que ja no responen al model esbossat jocosament per Gene Hackman a La nit es mou, però tampoc a aquest cinema tou i fofo que tant abunda ara a les nostres sales de versió original. Són films irreverents, sovint comèdies desfermades que tenen més a veure amb els germans Farrelli o Adam Sandler, amb Ben Stiller o Will Ferrell, que amb el passat del cinema francès. És evident que els seus artífexs s’han educat barrejant la tradició del seu país amb un altre tipus d’imatges, més aviat espúries i procedents del patrimoni popular, i això dóna com a resultat un estil estranyament híbrid, que pot causar desconcert i estupefacció a més d’un cinèfil, per exigent que sigui, o precisament per ser-ho.

Si Godard, Truffaut i Rohmer es van inspirar en el classicisme de Hollywood, els més joves disposen ja d’altres miralls.

Fa poc, per exemple, es va estrenar El reflejo de Sybil (2019), dirigida per Justine Triet, en la qual una psicoanalista que està entrant en la maduresa es veu enfrontada a un món que ja no entén, amb els equívocs i embolics consegüents, una barreja entre el teatre de bulevard i la screwball comedy que dóna lloc a situacions absurdes i fins i tot grotesques, una característica d’aquest cinema que a vegades provoca rebuig i incomprensió. El film està protagonitzat per Virginie Efira, una actriu que s’allunya igualment dels motlles de la dona francesa etèria i evanescent, elegant i subtil (segons el model de la Nouvelle Vague, de Catherine Deneuve a Françoise Fabian) per acostar-se a una carnalitat agressiva, fins i tot a una certa vulgaritat en la presència i la gestualitat.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Però, parlant de vulgaritat, poques pel·lícules ens podran semblar menys refinades que Borrar el historial (2020), dirigida per Benoît Delepine i Gustave Kervern, una comèdia no gaire sofisticada plena de personatges grollers i més aviat desagradables: una divorciada propensa a les borratxeres i a les aventures sòrdides, un vidu obsessionat amb la veu femenina que l’atén en les seves compres telefòniques, una addicta a les sèries menyspreada i maltractada a la feina… Es tracta, en fi, d’uns quants marginats de l’extraradi d’una petita ciutat del nord de França que uneixen forces per lluitar contra els gegants tecnològics que dominen internet. I ho fan a l’interior d’una trama desbaratada, que els acaba conduint a les destinacions més insospitades, de Los Angeles a les Illes Maurici, enmig d’una successió ininterrompuda de gags cruels i episodis extravagants.