En temps de covid-19, inaugurar una temporada d’òpera i debutar com a director de l’orquestra del teatre amb una partitura potent és un repte què el jove Lorenzo Viotti i l’Òpera Nacional holandesa han volgut superar amb un resultat no del tot satisfactori, però que, donades les circumstàncies, cal acceptar. Ho han fet amb l’òpera Der Zwerg (El nan), d’Alexander von Zemlinsky (1872-1942).

La solució per mantenir la distància entre la vuitantena de músics ha estat la de portar l’orquestra dalt de l’escenari mentre que els cantants actuaven davant de la formació, cadascun dins de les quatre parets d’un marc, sense interacció entre ells. El cor, en aquest cas, de dones, cantava des d’un lateral, a un costat de l’orquestra. Aquesta disposició perjudicava les veus solistes, algunes de les quals quedaven ofegades per la cascada sonora que tenien al darrere. Dit això, cal reconèixer que el plantejament escènic de Nanouk Leopold, donats els estrets paràmetres en els quals havia de plantejar l’òpera, era sorprenent, però alhora intel·ligent.

El llibret de Der Zwerg, es basa en el conte d’Oscar Wilde L’aniversari de la infanta. Segons el llibret de Georg C. Klaren, la princesa fa divuit anys i entre els regals que rep hi ha el que li fa un sultà. És un nan que canta de manera prodigiosa, el qual, però, no s’ha vist mai emmirallat. La infanta el fa servir de joguina mentre que ell s’enamora de la noia. Arriba, però, el dia en què es veu en un mirall i el seu físic l’horroritza. La infanta el denigra dient-li que és un monstre i al nan se li trenca el cor i mor.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

De manera molt simplista podríem dir que l’òpera confronta la bellesa amb la lletjor, o el que entenem per bellesa i el seu contrari. O la bellesa del cos i la de l’ànima. Però el que explica Zemlinsky és molt més profund. Ens parla de la incomprensió envers l’altre, envers qui és diferent. Posa sobre l’escenari el rebuig a acceptar la diferència. Planteja la discrepància entre la imatge pública i la percepció d’un mateix. I també reflecteix la vulnerabilitat de l’artista en un món dominat per la superficialitat i la frivolitat en el que tot és aparença.

 

Clay Hilley (Der Zwerg) i Lorenzo Viotti, durant la representació de 'Der Zwerg', de Zemlinsky, a l'Òpera Nacional holandesa.

Clay Hilley (Der Zwerg) i Lorenzo Viotti, durant la representació de ‘Der Zwerg’, de Zemlinsky, a l’Òpera Nacional holandesa.

 

Leopold dóna la volta a la història. Converteix el nan en un ocell meravellós, en una au del paradís amb un plomatge molt acolorit. A la resta de personatges, que són la infanta Donna Clara, la serventa Ghita, el camarlenc Don Estoban i tres donzelles, els iguala amb el mateix vestuari, un tutú de color rosa que, però, només cobreix el davant. Unes imatges de vídeo de gran qualitat projectades en un ciclorama a l’escenari, revelen la veritable identitat d’aquests personatges. Són porcs que es rebolquen en el fang. La directora d’escena no s’ha tret de la mànega que el nan sigui aquí un ocell. En el conte de Wilde, on hi ha molta abundor d’animals i plantes i el nan balla, un malabarista converteix un ventall en un ocell blau que canta.

La música d’aquesta òpera, com, d’altra banda totes les òperes d’aquest compositor vienès, és molt cromàtica, molt expressionista. Hi trobem un gran lirisme. Beu de la grandiositat de Richard Strauss i s’apropa al dodecatonisme, però sense acabar d’entrar-hi. A la potent fanfàrria inicial s’hi sumen melodies melancòliques i uns grans interludis orquestrals i corals amb les veus femenines. La partitura és molt intensa i al teatre d’Amsterdam la música guanya espectacularitat amb la disposició de l’orquestra dalt de l’escenari dirigida amb gran atenció pel detall per un Viotti eufòric en la seva estrena al capdavant de l’Orquestra Filharmònica d’Holanda que és la titular del teatre.

Malauradament, els cantants pagaven les conseqüències de tenir a orquestra i director al darrere, qui més, la soprano Lenneke Ruiten que interpretava a la infanta, mentre que la també soprano Anette Dasch (Ghita) i el baix-baríton Derek Welton (Don Estoban) van surfejar amb millor fortuna les onades sonores que els hi arribaven. També la manca d’interacció entre ells va minvar la teatralitat dels intèrprets.

La gran sorpresa, però, va ser la del tenor Clay Hilley en el paper del nan. Aquest intèrpret ha fet una bona carrera al seu país, els Estats Units, i ara ha començat a prodigar-se pels escenaris europeus en papers per a heldentenor, per a tenor heroic. Per exemple, serà Siegfrid en L’Anell del Nibelung, la tetralog