El que passa al món és cada vegada més difícil d’entendre. Sembla que els esquemes d’interpretació clàssics ja no serveixin gaire per desembrollar els nusos existents. De tant en tant es rescaten velles fórmules que, tanmateix, serveixen de poc en aquests temps que són més aviat nous i salvatges, parafrasejant una coneguda cançó dels Los Ilegales. Així, parlar d’una nova guerra freda entre els Estats Units i la Xina, que substituiria la desapareguda Unió Soviètica, és més aviat un miratge en un món que ja no és bipolar.

L’altra cara de la moneda és utilitzar dia sí dia també conceptes que són significants buits, com el populisme, per definir fenòmens que no sabem com etiquetar i categoritzar. En bona part busquem seguretats per tenir la impressió de poder interpretar el que està passant quan, en realitat, ens movem sense brúixola en un oceà que creiem conèixer, però que ens és desconegut. A més, la pandèmia ha afegit, si això era possible, més complexitat a la situació. S’ha repetit que el virus, i els seus múltiples corol·laris, estan reescrivint la geopolítica. Pot ser cert, però només el temps ho dirà.

El que podem fer ara és buscar noves categories d’interpretació, començant per l’observació i l’anàlisi del que està passant en un món cada vegada més interconnectat, des del local fins al global. Això és el que des de fa tres anys intentem fer, amb una mirada crítica i en profunditat, a política&prosa. Per aquesta raó, en aquest número de la revista hem decidit dedicar un dossier a l’Amèrica Llatina, un subcontinent, històricament i culturalment vinculat estretament a Espanya, que viu una sèrie de canvis importants difícils de desxifrar. Ens sembla, a més, que, tret de quan hi ha un esclat social, un procés electoral o quan Bolsonaro fa alguna de les seves declaracions desbaratades, de l’Amèrica Llatina se’n parla menys del que seria aconsellable.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

En l’àmbit polític, efectivament, l’últim bienni, marcat per la pandèmia, ha estat una espècie de muntanya russa. A Bolívia hem tingut un període turbulent amb el cop blanc que ha enderrocat Evo Morales i el retorn següent al govern del MAS. A l’Argentina, el peronisme ha tornat al poder després de l’intermezzo del macrisme. A Xile s’ha obert un procés constituent democratitzador, i al Perú, després del col·lapse dels partits tradicionals, un mestre pagès desconegut, Pedro Castillo, s’ha convertit en president del país. Però alhora a l’Uruguai i l’Equador les dretes han guanyat les eleccions i han posat fi a llargs governs d’esquerra, mentre que a Colòmbia les protestes han posat Iván Duque en una situació difícil.

I el que queda del socialisme dels segles XX i XXI, de Cuba i Nicaragua a Veneçuela, sembla mostrar un declivi inexorable i una faceta més autoritària. En realitat, aquesta onada de canvis havia començat ja abans amb el procés d’impeachment a Dilma Roussef i la victòria següent de l’ultradretà Bolsonaro al Brasil, i l’elecció de l’esquerrà López Obrador a la presidència de Mèxic. Resumint, què està passant? Cap a on va l’Amèrica Llatina?

Com ens explica Pablo Stefanoni, també en el subcontinent són temps ideològicament incerts i heterogenis: parlar, com se solia fer, de cicles polítics no té gaire sentit. El gir a la dreta que va començar cap al 2015 sembla que ha trobat més dificultats de les que s’esperaven. Així, l’anomenada segona onada esquerrana és diferent de la dels anys 2000: es tractaria d’un canvi de baixa intensitat amb una nova esquerra menys autoritària, més verda i feminista que té el repte de saber equilibrar utopia i realisme. A més, ha de bregar amb el llast del bolivarianisme veneçolà i de les restes de les revolucions del segle XX, com apunta Salvador Martí.

De fons, a més, queda una evidència doble. D’una banda, la pandèmia ha deixat a la vista les febleses de la regió, que són moltes. De l’altra, el procés d’integració regional està reculant. Això es nota fins i tot en les inversions empresarials espanyoles, com assenyala Carlos Malamud. Si bé l’Amèrica Llatina continua sent una destinació prioritària i encara ocupa un lloc privilegiat per a Espanya, a diferència dels anys 90 ara molt pocs pensen en el conjunt de la regió i s’estimen més fer lectures nacionals.

PUBLICITAT
Correos Market

Finalment, l’Amèrica Llatina es troba en un veritable dilema geopolític, com aclareix Jordi Bacaria. El dilema és simple i endimoniat alhora: amb Washington o amb Pequín? En l’última dècada, la Xina, necessitada de matèries primeres, s’ha convertit en el principal soci comercial dels països de la regió amb una ofensiva centrada en el comerç, les inversions –sobretot per reduir el dèficit en infraestructures– i la diplomàcia, incloent-hi la de les vacunes. Els Estats Units intenten recuperar el terreny, però paguen un retard que no es deu solament al mandat de Trump.

En síntesi, l’Amèrica Llatina és i continuarà sent un dels taulers clau per entendre on va el món i qui mana aquí. També per això, potser, és important i descoratjador subratllar que, a la regió, la UE hi brilla per la seva absència.