Fa cent anys naixia el nét més petit de Richard Wagner, Wolfgang Wagner, que va dirigir el Festival de Bayreuth amb el seu germà Wieland des del 1951 i en solitari del 1966 fins al 2008. La prematura mort del germà el va convertir durant més de 40 anys en l’amo del que ell anomenava el ‘taller’ de Bayreuth, un centre dedicat a la representació de les obres de l’avi, sí, però també i sobretot, un centre de constant creació teatral que va exercir una gran influència en l’escena alemanya, i de retruc en l’europea, i de preparació de veus wagnerianes.

A més de ser el màxim responsable del festival, ell mateix feia produccions escèniques pròpies. I el que resulta ben curiós de la seva trajectòria és l’agosarament a l’hora de buscar directors teatrals amb idees innovadores, avançades al seu temps, trencadores i sempre polèmiques, com eren Götz Friedrich, Patrice Chéreau, Harry Kupfer o Christoph Schlingensief, mentre que les seves posades en escena eren d’un gran conservadorisme, sempre previsibles. També és cert que aquest Wagner era molt hàbil en l’administració dels diners i sabia que una cosa anava per l’altre.

Els dos germans que en la seva adolescència seient a la falda de l’’Onkel Wolf’, és a dir, d’Adolf Hitler en les seves freqüents visites a Bayreuth, van haver de desmarcar-se del nazisme per poder reobrir el festival. El 1951 va nàixer el que es va qualificar de ‘nou Bayreuth’, un festival que va haver d’oblidar el seu passat recent i ho va fer presentant les obres de Wagner amb una estètica abstracta, despullades de tot ornament. Anaven a l’essència més profunda de l’obra. Era un Bayreuth apolític i esterilitzat. Mentre Wieland va viure, de la parella de germans aquest era el motor artístic aconseguint que aquell estil sobri s’imposés en els teatres alemanys de la postguerra.

Però els temps canvien. I a finals dels anys 60 aquella estètica immunitzada ja no funcionava. Wolfgang Wagner va encarregar pel festival del 1972 un Tannhäuser a Götz Friedrich, un destacat director teatral de l’Alemanya de l’Est molt versat en l’obra del compositor, que va causar un escàndol monumental. Els cavallers-poetes del Wartburg eren uns oficials de les SS que amb la seva supèrbia s’encaraven al proletariat. Era una lectura marxista de la història, però qui hi va veure una defensa del comunisme es va equivocar. Poc després de l’estrena, Friedrich es va passar a Occident.

PUBLICITAT

Aquest Tannhäuser va obrir la porta a la interpretació o reinterpretació de les òperes de Wagner i al pluralisme estilístic. La seva influència va ser tan notòria que els teatres alemanys van adoptar la figura del director d’escena omnipresent que s’havia instal·lat a Bayreuth. I encara una altra cosa. Friedrich considerava imprescindible fer nombrosos assajos, cosa que encara és norma al festival, i que els cantants, a més de cantar, actuessin.

Wolfgang Wagner, el 1975, durant un assaig.
FOTO: Liselotte Strelow / Nationalarchiv der Richard-Wagner-Stiftung

Tirar pel dret

Una nova producció de Der Ring des Nibelungen, la gran tetralogia wagneriana havia de commemorar el centenari del festival el 1976. Quan no quedava massa temps per muntar una gran obra com aquella, Wolfgang Wagner es va trobar sense director musical i d’escena, però va tirar pel dret i ho va encarregar a un director i compositor com el francès Pierre Boulez que havia dedicat la vida a la música contemporània. I per la posada en escena va confiar en Patrice Chéreau, un jove també francès que ja havia fet algunes coses a França, però que era un perfecte desconegut fora del seu país.

Seguint les idees de George Bernard Shaw, Chéreau va presentar un Ring en clau precapitalista. L’escàndol el dia de l’estrena va ser dels que fan època. A més de crits i insults també van volar cops de puny fins al punt que li van estripar el vestit a la senyora Wagner. L’any desprès, tots els avalots és van canviar en aplaudiments i encara ara, més de 40 anys desprès, si hi ha un Anell de referència és aquell.

Aquesta època d’interpretacions més polítiques s’estava esgotant i així ho va entendre el director general. Es va tancar amb la tetralogia que va signar escènicament Harry Kupfer el 1988 (anys desprès una versió molt retocada va arribar al Liceu), però Wolfgang Wagner ja havia encarregat abans un Lohengrin  a Werner Herzog que era ben diferent. S’havien acabat les crítiques socials i polítiques dels anys 70 per entrar en una visió post-moderna. El festival abandonava la ideologia artística dominant per anar a una gran varietat d’interpretacions de les obres de Wagner, de les més romàntiques a les més fantasioses.

Al segle XXI Wolfgang Wagner va ser més provocador que mai. Va apostar per la espectacularitat i la majoria de les obres presentades als darrers anys de la seva vida van ser molt controvertides. La que més, un Parsifal (2004) que va encarregar a un jove iconoclasta, a Christoph Schlingensief. A continuació vindria Die Meistersinger von Nürnberg (2007) que va firmar la seva filla Katharina. Podien no agradar, però el cert és que darrera de les dues posades en escena hi havia un rigorós aprofundiment sobre cadascuna d’aquestes obres. També sota la direcció de Wolfgang Wagner, l’any de la seva mort es va encetar una línea de reflexió sobre la figura de l’avi compositor i sobre el què representa Bayreuth. La va començar Stefan Herhaim amb Parsifal (2008) i l’han continuada Barrie Kosky (Die Mesitersinger, 2017) i Tobias Kratzer aquest any amb Tannhäuser. 

El bo i millor

Músicalment, Wagner va portar sempre el bo i millor de la direcció orquestral com Giuseppe Sinopoli, el fidel Peter Schneider, Sir Colin Davis, Antonio Pappano, Daniel Barenboim, Sir Georg Solti tot i que la relació va acabar malament, James Levine, Adam Fischer o Daniele Gatti. I pel que fa a les veus, va convertir en grans veus wagnerianes a cantants com Peter Hofmann, Siegfried Jerusalem, Simon Estes, Donald McIntyre o Gwyneth Jones i Catarina Ligendza. També es va equivocar, però són molts més els encerts que els errors.

El Richard Wagner Museum està dedicant una exposició a l’’amo’ d’aquest taller únic i el festival va commemorar el centenari el 24 de juliol amb un concert en el que van haver-hi diversos parlaments, naturalment el de Katharina, la seva filla i successora en la direcció del festival, però el que millor el recordava van ser les actuacions de Stephen Gould, un tenor que havia après el millor del cant wagnerià a la casa, i la de Waltraud Meier, la gran soprano que se les havia tingut públicament amb Wolfgang fins el punt de no cantar a Bayreuth durant gairebé 20 anys. El concert el dirigia una gran batuta que el nét de Wagner va portar al festival el 2000 i que encara hi és, la de Christian Thielemann.

Aquells, pocs, que s’han escandalitzat amb el Tannhäuser que enguany ha obert el festival bé farien en recordar la història del taller on hi ha hagut de tot, però per sobre d’aquest tot, ha dominat l’esperit de creació artística.