La consideració, encertadíssima, de Vox com a partit polític ultradretà (només mitjans conservadors espanyols el consideren una formació de dreta i no d’extrema dreta) potser ha negligit un element igualment fonamental en la ideologia de la facció liderada per Santiago Abascal: l’ultranacionalisme espanyol i, en conseqüència, l’oposició rotunda a la descentralització política i cultural del Regne d’Espanya. Així s’entén, tot i que es tenen per «constitucionalistes», el menyspreu que manifesten els seus dirigents per les comunitats autònomes –malgrat que no s’estan d’exigir entrar als seus governs i de parasitar-les, si poden– i, als territoris amb més d’una llengua oficial, l’enfrontament sense treva amb els drets dels parlants de les llengües i cultures no castellanes.

Tenint en compte que ni a Catalunya, ni a Euskadi ni a Navarra ni a Galícia governen, el País Valencià i les Illes Balears estan sent els principals escenaris de la política furibundament contrària a la diversitat cultural de Vox. De fet, la rotunda política antiperifèrica en tots dos territoris sembla crear realitats paral·leles, tot i que amb un matís important que més endavant analitzaré. En l’anterior legislatura governava una coalició del PSOE amb partits i coalicions nacionalistes d’esquerra que tenien com a element programàtic un impuls a la normalització de la llengua catalana (interpretable l’ambició, però innegable). El PP es va convertir en la força més votada en els dos països en les eleccions de maig de 2023, però no podia en cap cas governar en solitari. I, amb el beneplàcit de Gènova, va signar acords de govern amb Vox. Des d’aleshores atacar l’ús social del català, tant a les Illes com al sud de l’Ebre, ha esdevingut una de les grans prioritats d’aquests nous governs autonòmics.

Qualsevol podria adduir, amb una raó innegable, que el PP també aposta per la centralització de l’Estat i per la subordinació de «les altres llengües espanyoles» (és la terminologia constitucional, que la dreta oblida. Quasi mai, significativament, les anomena espanyoles. No ho són? O de llengua espanyola només n’hi ha una?). Tot amb tot, la més gran radicalitat de Vox respecte del PP, en aquests i en altres temes, com en la violència de gènere, fa que siga necessària una certa distinció entre totes dues formacions, corresponsables d’aquestes polítiques, però no de la mateixa manera.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament o accedeix si ja ets usuari/subscriptor.