La consideració, encertadíssima, de Vox com a partit polític ultradretà (només mitjans conservadors espanyols el consideren una formació de dreta i no d’extrema dreta) potser ha negligit un element igualment fonamental en la ideologia de la facció liderada per Santiago Abascal: l’ultranacionalisme espanyol i, en conseqüència, l’oposició rotunda a la descentralització política i cultural del Regne d’Espanya. Així s’entén, tot i que es tenen per «constitucionalistes», el menyspreu que manifesten els seus dirigents per les comunitats autònomes –malgrat que no s’estan d’exigir entrar als seus governs i de parasitar-les, si poden– i, als territoris amb més d’una llengua oficial, l’enfrontament sense treva amb els drets dels parlants de les llengües i cultures no castellanes.

Tenint en compte que ni a Catalunya, ni a Euskadi ni a Navarra ni a Galícia governen, el País Valencià i les Illes Balears estan sent els principals escenaris de la política furibundament contrària a la diversitat cultural de Vox. De fet, la rotunda política antiperifèrica en tots dos territoris sembla crear realitats paral·leles, tot i que amb un matís important que més endavant analitzaré. En l’anterior legislatura governava una coalició del PSOE amb partits i coalicions nacionalistes d’esquerra que tenien com a element programàtic un impuls a la normalització de la llengua catalana (interpretable l’ambició, però innegable). El PP es va convertir en la força més votada en els dos països en les eleccions de maig de 2023, però no podia en cap cas governar en solitari. I, amb el beneplàcit de Gènova, va signar acords de govern amb Vox. Des d’aleshores atacar l’ús social del català, tant a les Illes com al sud de l’Ebre, ha esdevingut una de les grans prioritats d’aquests nous governs autonòmics.

Qualsevol podria adduir, amb una raó innegable, que el PP també aposta per la centralització de l’Estat i per la subordinació de «les altres llengües espanyoles» (és la terminologia constitucional, que la dreta oblida. Quasi mai, significativament, les anomena espanyoles. No ho són? O de llengua espanyola només n’hi ha una?). Tot amb tot, la més gran radicalitat de Vox respecte del PP, en aquests i en altres temes, com en la violència de gènere, fa que siga necessària una certa distinció entre totes dues formacions, corresponsables d’aquestes polítiques, però no de la mateixa manera.

El que està per veure és com acabaran aquests governs entre PP i Vox. Alguns apunten que el PP progressivament fagocitarà els aliats, i unes altres veus sostenen que l’extrema dreta espanyola ha vingut per a romandre-hi. Siga com siga, com en altres casos europeus, la irrupció i el creixement de forces ultradretanes en les institucions ha radicalitzat els arcs parlamentaris i especialment els principals partits conservadors. I, respecte del català, el govern encapçalat per Carlos Mazón està fent una política més dura que fins i tot el primer Consell d’Eduardo Zaplana, en la legislatura 1995-1999, quan va haver de governar amb els regionalistes i anticatalanistes d’Unió Valenciana.

PUBLICITAT

Alacant, ciutat castellanòfona

De fet, al País Valencià, Vox ha començat fort: proposició no de llei per a atorgar validesa als títols de «valencià» de l’entitat secessionista lingüística Lo Rat Penat; declaració de la presidenta de les Corts Valencianes favorables a la normativa secessionista de la Reial (sí, reial) Acadèmia de Cultura Valenciana; anunci en seu parlamentària de renúncia a una subvenció de més d’un milió d’euros per al cinema en català per banda del conseller de cultura i vicepresident primer Vicente José Barrera; cancel·lacions de subscripcions a publicacions en català (valencianes i catalanes, sense distinció) a biblioteques de Borriana (la Plana Baixa); presentació de moció (finalment, retirada) per a considerar Alacant (la quarta ciutat més poblada dels països de llengua catalana) una ciutat castellanòfona, etc.

El País Valencià i les Illes Balears estan sent els principals escenaris de la política de Vox, furibundament contrària a la diversitat cultural.

Veiem que, a diferència de les Illes Balears, on el secessionisme idiomàtic és residual, a València es fa servir aquesta tàctica, que no és nova en absolut (de fet, la va fer servir Unión de Centro Democrático a partir de l’any 1978 de la mà de Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta, entre altres), per afeblir l’ús social del valencià. Així, com ve passant de manera ininterrompuda des de la Transició a la democràcia, a València l’antivalencianisme es fa passar per anticatalanisme i es disfressa d’autoctonista, de «valencianista». I Vox, tot i que no és ni tan sols regionalista –a diferència, com s’ha esmentat, d’Unió Valenciana– juga la carta diferenciacionista, «blavera» perquè li va bé a la seua parròquia, en particular a l’àrea metropolitana de València.

Sé que a més d’un lector de Catalunya i de les Illes Balears li pot estranyar aquesta retòrica. Com és possible que neguen activament una unitat lingüística, la del català, que reconeix la Romanística internacional, les universitats i les institucions responsables com l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (tot i que també ho fa la RAE)?

De vegades, des d’àmbits acadèmics i polítics es tendeix a menystenir les capacitats de mobilització que tenen els populismes, als quals, en general, els importa ben poc les aportacions de les ciències i de les humanitats. De fet, l’antiintel·lectualisme acostuma a estar present en el seu còctel ideològic. Potser caldria recordar que, tot i que no hi ha cap base científica per a demostrar que els homes o els blancs són superiors a les dones o als negres, el masclisme i el racisme no s’han esvaït precisament. O que comptem amb grups organitzats contra les vacunes o negacionistes del canvi climàtic o fins i tot de la forma esfèrica del planeta.

«Revalencianització» de l’AVL

En aquest sentit, el mateix president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha demanat a la presidenta de l’AVL que aposten per la «revalencianització» de la institució. Com és possible això quan Mazón està en contra, si més no, d’avançar en l’ús del valencià? Se li ocorreria a un president del Govern espanyol pressionar la RAE? En realitat, està demanant-los un compromís amb el particularisme respecte del conjunt de la llengua catalana amb l’objectiu que Vox no els guanye la partida per aquest cantó i, alhora, afeblir l’idioma minoritzat de l’anomenada, de manera oficial, Comunitat Valenciana (cal recordar que la proposta de nom de l’estatut era País Valencià i que, en ser tramitada per la vida de l’article 143, va ser modificada al Congrés de manera unilateral per una UCD en descomposició).

PUBLICITAT

A València l’antivalencianisme es fa passar per anticatalanisme i es disfressa d’autoctonista, de «valencianista». Vox juga la carta «blavera».

Al cap i a la fi, qualsevol conflicte lingüístic és una pugna de poder entre grups socials. El conflicte lingüístic valencià, de manera molt resumida, és una lluita per l’hegemonia, fins a la transició democràtica quasi no qüestionada, del castellà enfront d’una certa equiparació en determinats usos amb el català. El fet singular al País Valencià és que es revist, en part, de conflicte entre el «valencià» i el «català», ja que existeix un particularisme lingüístic que pretén evitar la normalització d’usos del valencià, cosa que, en part, ha aconseguit. D’altra banda, en existir una doble denominació oficial («valencià» en l’Estatut d’Autonomia valencià i «català» en els de Catalunya i Illes Balears) s’avança en el secessionisme també en institucions centrals de l’Estat. Per exemple, l’Agència Espanyola de l’ISBN distingeix entre valencià i català a l’hora de l’edició dels llibres i l’Administració central de l’Estat també.

Qualsevol pot fer la declaració de la renda en «valencià» o en «català», encara que siguen versions molt pròximes si no idèntiques. I això ha passat amb governs del PSOE a la Moncloa. De fet, no existeix un reconeixement polític de la unitat de la llengua catalana, com sí que es va fer en el cas del neerlandés entre els Països Baixos i Flandes, ni tan sols el compromís de no fer servir la unitat del català ni les denominacions per arrapar vots. No és un cas únic de València. Caldrà recordar el que va fer el Govern aragonés amb el nom de LAPAO («lengua aragonesa propia del área oriental»).

El nou conseller d’Educació del PP, José Antonio Rovira, ha anunciat que sobren professors en l’ensenyament públic, la qual cosa és tota una declaració d’intencions.

Val a dir que el conflicte lingüístic entre valencià i castellà també existia amb el Govern del Botànic (PSPV-PSOE, Compromís i Podem), pel que fa als usos de la llengua. L’anomenat requisit lingüístic en la funció pública, que va comptar amb fortes reticències per banda de la consellera socialista Gabriela Bravo, n’és un exemple. El que havia disminuït era la presència social i en els mitjans de comunicació del secessionisme idiomàtic. Ara, amb el govern PP-Vox, ha ressorgit, per a sorpresa de molts. Però és que no se n’havia anat. De fet, no es pot passar per alt que intentar trencar la unitat lingüística del català és una manera pràctica de frenar el seu ús al País Valencià. No qüestionen la unitat del castellà ni la normativa de la RAE, en canvi, malgrat la legalitat estatutària, sí que ho fan amb el valencià. I per què? Perquè, d’alguna manera, els funciona per al seu objectiu. No oblidem que tant el PP com Vox són partits que s’oposen, d’una manera o una altra, a qualsevol bilingüisme.

Una cortina de fum

En qualsevol dels casos, s’apunta una legislatura dura, amb una alta conflictivitat sindical, social i política. El nou conseller d’Educació del PP, José Antonio Rovira, ha anunciat que sobren professors en l’ensenyament públic, la qual cosa és tota una declaració d’intencions; s’ha inhibit respecte del valencià normatiu tot al·legant que ell és d’Alacant (ho faria respecte del castellà un professor universitari com ell? Es desentendria que s’escrigués la llengua de Cervantes de manera incorrecta?) i allò encara més problemàtic, ha presentat una modificació de la llei de plurilingüisme que permetrà la pràctica desaparició de l’ensenyament en valencià de les comarques castellanòfones. Està per veure com quedarà l’ús del català als territoris valencianoparlants.

Alguns afirmen que tot aquest embolic en qüestions idiomàtiques no passa d’una cortina de fum per a tapar el seu programa vertader: la privatització, de nou, de la sanitat i l’aposta per afavorir l’escola concertada. És cert que tot apunta que aquestes seran prioritats del nou govern de Mazón (de fet, les dues carteres més importants, Educació i Sanitat, estan en mans del PP). Tanmateix, no podem negligir les lluites culturals i ideològiques com si fora superestructura sense importància. L’ús del català al País Valencià és motiu de pugna per molts motius, també perquè darrere hi ha visions antagòniques de la comunitat autònoma i de l’Estat. I en això estem, fa més de quatre dècades.