A l’inici del 2020, un virus desconegut va fer trontollar el món, convertint-se ràpidament en la tragèdia global més gran des de la Segona Guerra Mundial. La natura va posar l’home al seu lloc recordant-li que és vulnerable. Tot va deixar de ser el que era per a passar a ser una altra cosa. La por a aquest enemic invisible va anar en augment a mesura que la covid s’estenia.

La claustrofòbia i l’agraïment als sanitaris ens van acompanyar en la solitud del confinament. Els carrers es van omplir de silenci, de buidor. Des dels balcons s’aplaudia i es buscava la complicitat d’uns veïns que fins aquell moment eren quasi desconeguts.
Els nens sense escola, els adolescents enclaustrats, el teletreball i les preocupants notícies que tot anava malament van fer pujar el nivell d’angoixa fins a cotes desconegudes.

Els efectes de deu anys de retallades a la sanitat van portar al límit els serveis públics de salut. Les xifres de morts als col·lapsats hospitals eren obscenes, indigeribles. A les residències, la malaltia era implacable amb els més grans, amb els més dèbils. La generació que havia viscut la Guerra Civil marxava en solitud.
Per a la resta, l’asèptic dia a dia. El morrió protector, el gel esterilitzant i l’ànim a les golfes ple de pols i de nostàlgia.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción