A l’inici del 2020, un virus desconegut va fer trontollar el món, convertint-se ràpidament en la tragèdia global més gran des de la Segona Guerra Mundial. La natura va posar l’home al seu lloc recordant-li que és vulnerable. Tot va deixar de ser el que era per a passar a ser una altra cosa. La por a aquest enemic invisible va anar en augment a mesura que la covid s’estenia.

La claustrofòbia i l’agraïment als sanitaris ens van acompanyar en la solitud del confinament. Els carrers es van omplir de silenci, de buidor. Des dels balcons s’aplaudia i es buscava la complicitat d’uns veïns que fins aquell moment eren quasi desconeguts.
Els nens sense escola, els adolescents enclaustrats, el teletreball i les preocupants notícies que tot anava malament van fer pujar el nivell d’angoixa fins a cotes desconegudes.

Els efectes de deu anys de retallades a la sanitat van portar al límit els serveis públics de salut. Les xifres de morts als col·lapsats hospitals eren obscenes, indigeribles. A les residències, la malaltia era implacable amb els més grans, amb els més dèbils. La generació que havia viscut la Guerra Civil marxava en solitud.
Per a la resta, l’asèptic dia a dia. El morrió protector, el gel esterilitzant i l’ànim a les golfes ple de pols i de nostàlgia.

I mentre, la classe política s’enfrontava al colossal repte de lliurar la batalla al virus sense saber ben bé què era més efectiu. Aquest desconeixement no hauria de ser un atenuant de les deslleialtats, negacionisme, demagògies i populismes que s’han produït. Alhora que tot el món es posava la mascareta, a alguns líders mundials els queia la màscara. Trump, Bolsonaro, Johnson, Ayuso… no només posaven l’economia per davant de la salut, menyspreaven la ciència. Un implícit classisme insolidari habitava al rerefons de les seves polítiques. Prenent els Estats Units com a exemple, la pandèmia ha fet estralls entre la població negra i en altres minories, molt més que en els blancs. No és una qüestió de color, és una qüestió de pobresa, de recursos, de classes socials. En molts casos, partien d’unes condicions de salut precàries pel fet de no tenir diners per als plans sanitaris privats dels Estats Units.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Les subjacents desigualtats de gènere han fet que la covid-19 perjudiqui més les dones, encara que siguin els homes els que moren més per la malaltia. En tenir feines més precàries i més mal pagades, els seus recursos econòmics han minvat més. També, per a moltes dones, ha augmentat el treball no remunerat. Els nens estan més temps a casa perquè tenen menys hores escolars i extraescolars i la gent gran necessita més ajuda.

Després de dos mesos de confinament, van obrir la porta i la gent va sortir de la presó domiciliària com si no existís un demà. Va fer esport qui no en feia mai. Es van omplir les terrasses i l’estiu va quedar mig salvat, encara que la mobilitat entre països no es va recuperar. Els turistes no van tornar i un decadent paisatge de persianes tancades i pintades es va apoderar dels barris que s’havien dedicat a ells en exclusiva.

Les recomanacions es repetien: prudència, distància, higiene. No van ser suficients. Amb l’arribada de la segona onada va aparèixer un dilema: salut o economia. Els números enfilats de nou a les gràfiques han portat més tancaments i prohibicions. Els sectors afectats han posat el crit al cel. ERTO, fallides, atur, misèria…

Les ONG adverteixen que cada cop més gent passa gana. Ja al juliol, el Banc dels Aliments parlava d’un 25 per cent més de demandants d’ajuda. Al desembre, Càritas alertà sobre «l’impacte profund i sostingut de la crisi de la COVID-19 en les persones que acompanyem. L’actual situació no ha fet més que agreujar els dèficits i les mancances que ja observàvem durant el 2019». El nombre de persones sense sostre ha augmentat, fent-se més visibles als carrers buidats pel toc de queda.

La covid ha posat la lupa en les diferències socials. Per una banda, els que han conservat la feina, els que han pogut teletreballar, els nens que han seguit les classes online, els que disposen d’espai suficient als seus domicilis. A aquests, els ingressos no els han disminuït. Fins i tot, amb la prohibició d’activitats, han pogut estalviar. Per altra banda, els que s’han exposat al virus anant a la feina. Els menors que no han pogut seguir el curs des de casa. Els assalariats de sectors més afectats, que sovint han topat amb uns ERTO mal subvencionats i amb una administració mancada de recursos per donar suport econòmic a les persones sense feina.

La natura ha donat una lliçó als que a hores d’ara encara no creuen en el canvi climàtic. La reducció, durant el confinament, de les emissions de CO₂ i una millora de la qualitat de l’aire en tot el món, demostra que és possible frenar l’escalfament global.

Al desembre, les proves massives per descobrir malalts asimptomàtics i al mateix temps potencials transmissors s’han estès. Però han arribat les festes de Nadal en una situació crítica arreu d’Europa. Segons el Ministeri de Sanitat el 10 per cent dels espanyols ja han tingut la malaltia.

Encara que l’inici de la vacunació massiva pot fer pensar que l’any 2021 serà millor que el nefast 2020, l’OMS rebaixa l’eufòria. “Amb la vacuna no n’hi ha prou”. El seu director general, Tedros Adhanom, el 27 de desembre, deixava aquest missatge: “La història ens diu que aquesta no serà l’última pandèmia. La millor arma per combatre-les és prevenir-les amb una millora de les condicions de vida i més inversió en ciència. Qualsevol esforç per millorar la salut humana està condemnat al fracàs si no es replanteja la relació crucial entre humans i animals i l’amenaça existencial del canvi climàtic”.

 

Fotografies de Xavier Jubierre