Espanya iniciarà la seva presidència de la Unió Europea el pròxim mes de juliol, tretze anys després de fer-ho per última vegada. El 2010, i en matèria d’immigració i asil, la presidència espanyola va estar marcada per la necessitat de dur a terme els treballs de l’agenda vigent en aquells moments, coneguda com el Programa d’Estocolm. En l’agenda de la presidència, es recollia la necessitat d’impulsar una política comuna d’immigració i asil «…desenvolupant els postulats de l’Enfocament Global sobre Immigració i del Pacte Europeu d’Immigració i Asil» (Presidència espanyola, 2010). Sembla oportú recordar breument els reptes de fa més d’una dècada per contextualitzar el nou marc al qual ha de respondre la presidència espanyola en matèria d’immigració i asil. 

El 2010, la presidència espanyola apostava per aconseguir una immigració legal organitzada, alhora que pretenia lluitar contra la immigració il·legal (sic) i el tràfic d’éssers humans, així com controlar també les fronteres exteriors i millorar la cooperació amb els països d’origen i trànsit. En les prioritats de la presidència espanyola també s’esmentava la necessitat de desenvolupar els acords recollits en el Pacte Europeu d’Immigració i Asil (2008), un acord intergovernamental promogut pel llavors president francès, Nicolas Sarkozy, amb la intenció de marcar l’agenda migratòria que la Comissió aprovaria el 2009 sota el nom de Programa d’Estocolm. 

El pacte del 2008 volia, en el seu esborrany, impedir les regularitzacions de caràcter general, i encara que en el document final no es va recollir aquest afany prohibicionista, sí que s’assenyalava que les regularitzacions s’haurien de dur a terme cas per cas, establint una pauta que la majoria dels estats membres han acatat fins avui. El pacte també bevia de la proposta francesa per una «immigració escollida» (Bertossi, 2008) que, si bé tampoc va acabar de quallar en el text final, ha impregnat la política europea d’immigració i asil des de llavors. Els estats volien, així, assenyalar algunes de les línies vermelles que no volien que la Comissió creués, en un exemple perfecte de les dificultats de la construcció de la política europea d’immigració i asil arran de les tensions entre les dinàmiques supranacionals de la Comissió i les voluntats intergovernamentals dels estats membres. 

El 2023, en matèria d’immigració i asil, la presidència espanyola es trobarà amb un nou Pacte de Migració i Asil entre les seves prioritats de treball, en un escenari diferent al de fa més d’una dècada. D’una banda, aquest nou pacte és l’agenda proposada per la Comissió Europea: el nom és una picada d’ullet al del 2008, encara que també es pot entendre com un reconeixement del fracàs de la Comissió Europea a l’hora d’impulsar de manera veraç una política europea comuna d’immigració i asil (De Bruycker, 2022). De l’altra, fa gairebé tres anys que el Consell Europeu no valida el nou pacte, presentat el setembre del 2020, la qual cosa ha generat tota mena de discrepàncies entre els estats membres. 

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.