Els marges perquè ocorri un esdeveniment imprevist, capaç de canviar tot en l’art i, per extensió, en les nostres vides, són cada vegada més petits. La possibilitat de la irrupció de l’obra d’un artista que obri un nou món a l’art i la cultura segueix sent la mateixa que en el passat, però els marges perquè es doni s’estrenyen cada vegada més. Les avantguardes artístiques d’entreguerres van ser dominades per personalitats fortes, com Tristan Tzara i el Dadaisme, André Breton i el Surrealisme, Marinetti i el Futurisme, Marcel Duchamp i els seus ready made. Tots ells tenien el propòsit d’assestar un cop definitiu al que s’estableix amb ànim de canviar les seves regles i ampliar el seu camp d’acció.

La jerarquia se centrava en el que deien i proposaven les seves obres. El circuit començava en la profitosa i a la vegada malaltissa relació entre artistes que, amb els seus diàlegs i apropiacions, creaven una nova llum per a l’art més intensa i dominadora. L’imprevist sorgia des de la base de l’art, l’artista, i arribava a la societat per atzar o per la difusió de manifestos i contramanifestos i després d’un llarg procés de valoració artística per part dels crítics, estudiosos i experts. L’imprevist es proclamava i s’organitzava a través de corrents artístics que buscaven consolidar a la societat una manera determinada de veure i d’estar en el món.

L’artista connectava amb el seu temps qüestionant-lo i col·locant subtils o absurdes provocacions capaces de canviar-ho tot. Les avantguardes artístiques d’entreguerres es definien unes amb les altres, o unes contra altres, eixamplant els límits de l’art perquè l’imprevist tingués lloc i es consolidés més enllà dels seus jocs especulatius i provocadors.

Anar a contracorrent, per a un artista, té menys incentius que deixar-se anar a la deriva esperant arribar viu al seu destí.

La situació és avui molt diferent perquè els artistes disposen de menys temps per establir trobades i diàlegs entre ells. Els centres, capitals de l’art, com van ser en el seu temps París o Nova York, s’han diluït en multitud de centres artístics controlats pel mercat de l’art. Resulta interessant observar com la globalització i la velocitat, uns dels seus principals atributs, han provocat un distanciament i una dispersió dels diàlegs artístics fins a diluir-los en un hipertext que no hi ha ningú en condicions de llegir.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.