«Ahir a la nit des de Perpinyà em va telefonar un amic de casa dient-me el gran èxit que va tenir la setmana passada l’Assemblea, que hi varen assistir prop de 500 persones i tot va anar com una seda i que l’adhesió de les comunitats de base, que ja sabeu que estan formades per sacerdots i monjos fou la base de l’èxit etc… Com podeu suposar m’interessa saber el què va passar i el què es diu d’aquest nou tinglado organitzat pels amics del dr. Guti [Antoni Gutiérrez Díaz, dirigent del PSUC], en Mariano [Josep Andreu Abelló, dirigent d’ERC] i en Cassià [M. Just, abat de Montserrat]. Podeu fer un esforç i escriure’m el més aviat possible?»

Josep Tarradellas requereix informació. El 7 de novembre de 1971 –ara fa cinquanta anys– s’ha fundat l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí Vell, al centre de Barcelona. Dos dies després apressa el seu estret col·laborador a l’interior, Josep Fornas, que n’hi faciliti. Per al president de la Generalitat a l’exili, però, la concreció de la plataforma no és cap sorpresa. Fa setmanes que està al corrent dels moviments per endegar-la, tal com es pot resseguir en la seva correspondència a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

El seu assessor i principal enllaç amb l’Església catalana, Ramon Sugranyes de Franch, professor a la Universitat Catòlica de Friburg, li havia traslladat des de la població suïssa, el 13 d’octubre, que «els treballs de preparació [de l’Assemblea] em semblen ben orientats i ja és molt que es vagi aconseguint una concordança tan ampla com la que es dibuixa. Ara, l’assemblea mateixa, a mi, em sembla una cosa demencial. Des del punt de vista de la policia és una evident provocació, que no pot conduir sinó a que facin una agafada monumental dels millors dirigents».

«Com es pot pensar que una assemblea de sis o set-centes persones –o més– es pugui organitzar per sorpresa?», seguia Sugranyes. I reblava, «per l’amor de Déu, voldria tant que es deixés córrer la convocatòria de l’Assemblea! A més, què en podrà sortir de la poca estona que podrà estar reunida? La policia la dissoldrà amb prou feines començada. Per a l’eficàcia del treball, són els preparatius fets entre representants dels diferents grups el que compta. La faramalla d’una reunió plenària, francament, a mi em fa més por que goig». Tarradellas, a finals d’octubre, coincidia amb el dirigent de Pax Romana. «Com dieu molt encertadament és demencial tot el que hi ha i gira al voltant de l’Assemblea, que al meu entendre solament enfortirà el règim si aquesta es celebrés». Això mateix li havia traslladat a Cassià M. Just ja a finals de setembre.

Joan Anton Sánchez Carreté del PTE, Lluis Mª Xirinachs, independent, Jaume Sobrequés i Joan Raventós del PSC i Josep Benet en representació de l’Assemblea de Catalunya en un acte en memòria de Gustavo Freicher, treballador mort per la policia durant una manifestació. Foto cedida per Juan Domingo Linde.

Un programa rupturista

Malgrat els seus temors, tres-cents antifranquistes burlen la vigilància policial i constitueixen la plataforma unitària antifranquista més àmplia des de la fi de la Guerra Civil. Una eina per dur a la pràctica els plantejaments inicials de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC) i mobilitzar la ciutadania amb un programa rupturista. Oberta a partits polítics, sindicats, organitzacions socials i de comarques, amb el suport del segment obrer, intel·lectuals independents i elements progressistes de l’Església. A diferència d’altres punts d’Espanya, on l’oposició al règim se sustenta en l’activisme d’esquerres, el catalanisme i la seva reivindicació cultural, li dóna un caràcter diferenciat i li permet una transversalitat que arriba a sectors més conservadors. Per bé que la seva diversitat no amaga que el motor rau en la força de l’esquerra social catalanista.

El 20 de novembre, Tarradellas es posa davant la màquina d’escriure. Deu minuts després encara té el full en blanc. No sap per on començar a descarregar l’enuig. Per al president la concreció de l’Assemblea és la plasmació, l’evidència, de la preponderància comunista en el si de l’antifranquisme interior que ha permès i alimentat Montserrat oferint-li vies d’expressió com Serra d’Or. En aquesta visió, la seva creació cal inserir-la en un fil que, iniciat l’any 1969 amb el Pacto de la Libertad, havia seguit amb l’organització de la CFPC i la tancada al monestir, entre els dies 12 i 14 de desembre de 1970, en el marc de les protestes pel procés de Burgos.

Aleshores, el president ja havia estat molt crític amb l’aplec. Així ho traslladava a Fornas el 13 de gener de 1971. «La setmana passada vaig riure molt llegint la llista dels 240 intel·lectuals (?) [sic] composta de telefonistes, aparelladors, infermeres, fotògrafs, decoradors, sastres, etc… que acompanyats d’uns quants, és a dir, poquets escriptors varen anar a descansar» a Montserrat. On eren Josep Pla, Ferran Soldevila, Salvador Espriu i altres?, es preguntava.

Tarradellas lamenta que no s’esmenti de manera explícita la Generalitat, ni es demani el retorn del president a l’exili: ell.

I sosté davant Sugranyes, en la llarga missiva que finalment escriu el 20 de novembre de 1971, que «acabada l’eufòria de les reunions i de l’èxit que varen obtenir els comunistes, calia organitzar una altra cosa. Quina? Doncs bé l’Assemblea de Catalunya». En la seva concreció hi veu un element negatiu, «fer-nos creure que aquesta representava tots els partits i organitzacions que anomenen, l’altra, que durant CINC hores es varen reunir tres-centes persones i que els delegats que hi varen assistir foren “elegits democràticament”». Però també un de positiu, que en els seus quatre punts es reconeix l’Estatut de 1932 com a expressió concreta de les llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. Per bé que lamenta que no s’esmenti de manera explícita la Generalitat, ni es demani el retorn del president a l’exili: ell.

PUBLICITAT

Reunió de l’Assemblea de Catalunya al convent de Pedralbes, el 1976. A primera fila, Josep Benet, Jordi Carbonell i Xavier Folch. A la taula, Miquel Sellarès i Pere Portabella. Fotografia d’autor desconegut cedida per la Fundació Rafael Campalans.

Informe inèdit de la policia secreta

Els altres tres punts que ha acordat l’Assemblea passen per l’amnistia per als presos i els exiliats polítics; l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals, i la coordinació d’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. Un punt, aquest últim, que el PSUC no havia aconseguit introduir al si dels set punts programàtics de la Comissió Coordinadora. Un aspecte que tampoc plau a Tarradellas que no vol, de cap manera, una vinculació entre una plataforma unitària catalana i les de la resta de l’Estat.

La seva posició no passa desapercebuda a la Brigada Político-Social. A Madrid, la policia secreta dependent del Cos General de Policia ho detalla en un breu informe inèdit que política&prosa ha localitzat a l’Arxiu del Ministeri de l’Interior. En aquest informe, ja a l’estiu, s’explicitava que el president s’ha oposat sempre al Partit Comunista «al considerar que éste es por sistema anti-separatista, por lo que no oculta sus recelos cuando se trata de alianzas políticas, que a la larga, podrían dar de lado a la “Generalitat”». Per això, la Brigada constata que el mateix que s’havia oposat a la Comissió Coordinadora, ara també ho faria amb una plataforma més àmplia.

L’exmonjo de Montserrat, Ricard Lobo, membre del grup dels no-alineats –conformat per obrers, intel·lectuals, monjos i sacerdots, inclosos Josep Dalmau i Lluís M. Xirinachs– exerceix d’informant del president des de l’interior de l’Assemblea. El 23 de desembre de 1971, Tarradellas se li queixa. «No arribo a comprendre el perquè en la reunió del mes passat es demana l’Amnistia general dels presos i els exiliats polítics, i no la que es mereixen els obrers que són la immensa majoria d’empresonats, com tampoc que no es faci constar l’adhesió o la simpatia en els treballadors que en aquells dies a la SEAT i en altres fàbriques lluiten per les seves reivindicacions».

Lobo, des de Sant Miquel de Cuixà, respon el 27 de desembre. «Em sorprèn aquesta informació que heu rebut. Tot al llarg de l’Assemblea es va fer referències constants a les reivindicacions del món obrer com ho proven els fets següents: 1, el magnífic discurs introductori del [Josep] Andreu que va enquadrar entre dos assassinats: el del president Lluís Companys i el de l’obrer de la SEAT, Antonio Ruiz Villalba; 2, el minut de silenci (d’una densitat que mai oblidaré) en memòria de l’obrer assassinat i dels altres que lluitaven i que es va avantposar al treball de l’A[ssemblea] per a afermar sota quin signe ens reuníem; 3, les nombroses intervencions d’obrers que van mantenir constantment l’atenció vers les seves justes reivindicacions i lluites […]; 4, les referències del comunicat de l’A. de C. amb el reconeixement que la crisi del règim depèn de la mobilització de les classes populars».

Adhesió als obrers de la SEAT

I rebla Lobo, «tothom sap que els obrers van tenir un gran pes en la celebració de l’Assemblea. Sense ells no tindria cap sentit, per tal com en són els principals destinataris, els únics diria jo. Que els obrers no tots s’hi hagin sentit representats, ja és un altre problema». Dos dies després, Lobo afegeix que la comissió preparatòria havia demanat «a alguns representants d’obrers, ja abans de l’Assemblea, que preparessin un escrit d’adhesió als obrers de la SEAT i que fos alhora una protesta per l’assassinat d’Antonio Ruiz Villalba. Aquest escrit havia de sortir de l’A. de C. signat nominalment pels presents com a punt de partida per a una recollida massiva de signatures que encara s’està realitzant a Catalunya. Així es va fer, malgrat que desgraciadament això no ho ha reportat la premsa estrangera».

«Els obrers van tenir un gran pes en la celebració de l’Assemblea. En són els principals destinataris» (Ricard Lobo).

Tarradellas li agraeix, satisfet, la informació. «Una cosa és la coincidència entre tots ells [els obrers] a defensar les seves reivindicacions de classe i l’altra l’actitud que cada un d’ells té, pel que fa referència al present i al futur del país». I afegeix que els obrers «saben molt bé el què volen, encara que sovint no ho diuen doncs ells no ignoren que el franquisme no els hi posarà multes, sinó anys de presó […]. L’experiència dels obrers ha fet, fa i farà que tinguin sempre una desconfiança en aquells que els volen protegir o defensar i no són de la seva classe social».

En l’anàlisi del president, el segment obrer és a l’Assemblea ben present, important, amb força, se’l considera i se l’apel·la, però la nova plataforma és una iniciativa de la intelligentsia mesocràtica antifranquista catalana d’esquerres. Una intel·lectualitat en formació, que no pot considerar gran, ni consagrada. El tràfec d’informació de l’interior a Sant Martin le Beau i a l’inrevés no va desenfocat.