El criptoart a través dels actius digitals NFT (Non Fungible Tokens) permet crear la il·lusió de garantir l’autenticitat i titularitat d’una obra d’art sense que es pugui donar la possibilitat que la nostra adquisició sigui una còpia. Es tracta d’una il·lusió, perquè el que es busca no és autentificar l’obra d’art que es ven, sinó que el fitxer digital que la conté determini la identitat i propietat d’aquesta obra. És un arxiu no fungible per la qual cosa, un cop venut, l’autor no en pot conservar els drets ni crear més NFT de la mateixa obra.

Aquesta fórmula no ha evitat la distribució d’obres d’autors sense el seu permís a través dels actius digitals NFT. L’èxit que ha provocat utilitzar les NFT en el món de l’art per fer transaccions es deu al fet que representa la prova d’autenticitat de l’obra al comprador. L’obra de Beeple The First 5.000 days va ser adquirida per 58,5 milions d’euros quan, uns anys abans, el seu treball no aconseguia aquestes xifres. El canvi en la cotització rau en el fet que l’obra es va autentificant durant el mateix procés de creació, de manera que, un cop acabada, el comprador té una obra original sense cap dubte que no ho sigui. D’aquesta manera, els artistes digitals adquireixen l’estatus d’artistes, com és el cas de Damien Hirst o Jeff Koons gràcies a la capacitat d’autentificar les seves obres.

Ens trobem davant d’un esdeveniment, la consolidació dels NFT en el món de l’art, que està canviant les maneres i la forma de fer-hi transaccions. Aquest esdeveniment té rellevància, ja que permet observar alguns aspectes interessants sobre, per exemple, com edifiquem la noció sobre l’autenticitat de les coses. Quan en els anys 90 la globalització era un fet irreversible, es va posar en relleu que el món caminava, en l’àmbit digital, cap al pirateig, la còpia i la reproductibilitat sense autorització de tota mena d’obres artístiques. Va començar un procés d’apropiació de les obres realitzades per altres per la via de no respectar els drets d’autor i de no citar si més no, l’autor mateix.

Sense pagar llicència

El primer sector afectat per aquestes pràctiques va ser el sector de la música, que es va trobar desbordat per les noves pràctiques dels joves que compartien cançons i composicions sense pagar. Després va ser la indústria cinematogràfica, que es va veure assetjada pel mateix fenomen, fins al punt que les majors nord-americanes van demanar a les universitats nord-americanes que acabessin l’intercanvi de films entre el seu alumnat sense haver pagat prèviament una llicència.

La moda de no pagar per veure una obra va passar a ser una qüestió de principis i va obrir el debat sobre si les obres haurien de tenir drets d’autor oberts o amb diferents opcions lliures de drets. Durant anys, en les xarxes s’ha anat afeblint la noció d’autenticitat, fins a arribar a l’extrem de veure com a Instagram moltes persones comparteixen obres d’autors sense ni tan sols esmentar-los. L’autoritat dels crítics, experts, estudiosos, artistes, acadèmies i mitjans de comunicació no van poder fer res per evitar l’implacable desgast a les xarxes, i per extensió, a la realitat, per defensar l’autoria i autenticitat d’una obra. La bona notícia és que, gràcies a les NFT, es pot començar a desfer el camí que es va iniciar als anys 90 com indicava a l’inici de l’article.

Tot és vàlid en l’art contemporani, fins i tot el talent d’apropiar-se l’obra d’uns altres.

Les NFT són una il·lusió o una estratègia per generar valor en un sector de l’art que es troba atrapat en un model de negoci esgotat sense capacitat per respondre a la demanda dels nous espectadors i compradors. L’autenticitat, que en el passat estava reservada a donar valor a les obres d’art que es trobaven orfes d’autor, ara serveix per a garantir l’autenticitat al comprador de l’obra. El més rellevant en el fenomen de les NFT és que no tenen a veure amb l’autor, sinó amb la creació d’una manera/espai de compra, on qui adquireix l’obra té l’acreditació que posseeix una cosa que no pot posseir ningú.

Talent al marge de la tècnica

L’autenticitat que es busca demostrar incideix en la signatura que, en aquest cas, no és la rúbrica de l’artista sinó l’obra mateixa. La noció d’autenticitat sempre ha estat més útil al mercat que a l’artista que sap que l’art contemporani es basa a diluir l’autoria, hi juga, l’oculta, la desdobla, l’emmarca. L’artista italià Maurizio Cattelan afirmava que «si vaig decidir ser artista, és perquè no era prou bo com a falsificador». Aquesta sincera provocació estableix que un artista no ho és per la seva tècnica, sinó pel seu talent al marge de la tècnica. És una declaració que dibuixa el camp de tensions en què s’ha situat l’art contemporani, on tot és vàlid, fins i tot el talent d’apropiar-se l’obra d’uns altres.

En el seu assaig Fake, la invasió de la falsedat, l’escriptor Miguel Albero explica la tècnica informàtica del phishing, que consisteix en «la suplantació de la identitat del món digital, l’ús de la identitat d’un altre per obtenir una informació de forma fraudulenta i estafar després amb aquesta mateixa informació». L’autenticitat de l’obra d’art ja no dependrà de la mirada dels experts, sinó de les metadades on-chain i off-chain.