Són moltes les persones que en sortir d’un centre d’art contemporani on es mostren obres realitzades en formats digitals o d’un espai on s’exhibeixen experiències visuals de realitat virtual, realitat augmentada o models d’immersió visuals manifesten la seva decepció. Solen considerar que han presenciat obres on el contingut està al servei de la tecnologia i no a l’inrevés. Subratllen que un se sent desbordat, com si assistís a un espectacle de màgia en el qual desapareix un avió a l’escenari però sense percebre cap emoció, ni talent artístic.

El resultat d’apreciar una visió més propera a la decepció que a la crítica ens porta a preguntar-nos en quin punt ens trobem del diàleg entre els artistes i la ciència, la intel·ligència artificial, la realitat virtual, els videojocs, els hologrames, els quadres interactius o la realitat augmentada que està configurant una nova realitat i sensibilitat artística en l’art contemporani.

Si observem l’oferta d’experiències digitals que avui podem contemplar a Barcelona, tenim la impressió de trobar-nos, en certa manera, en la mateixa situació en què es degueren trobar l’any 1895 els espectadors quan, en el salon indien del Grand Café de París van contemplar esglaiats L’arribada d’un tren a l’estació de la ciutat dels germans Lumière, una filmació que, en tan sols 50 segons va provocar la reacció del públic, en veure horroritzats per primera vegada en una pantalla una imatge en moviment que es dirigia cap a ells. Eren les primeres passes del cinema que transformarien, anys més tard, el món de l’art i obririen les portes a un art popular on l’espectador acabaria realitzant i protagonitzant les seves històries.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.