Són moltes les persones que en sortir d’un centre d’art contemporani on es mostren obres realitzades en formats digitals o d’un espai on s’exhibeixen experiències visuals de realitat virtual, realitat augmentada o models d’immersió visuals manifesten la seva decepció. Solen considerar que han presenciat obres on el contingut està al servei de la tecnologia i no a l’inrevés. Subratllen que un se sent desbordat, com si assistís a un espectacle de màgia en el qual desapareix un avió a l’escenari però sense percebre cap emoció, ni talent artístic.
El resultat d’apreciar una visió més propera a la decepció que a la crítica ens porta a preguntar-nos en quin punt ens trobem del diàleg entre els artistes i la ciència, la intel·ligència artificial, la realitat virtual, els videojocs, els hologrames, els quadres interactius o la realitat augmentada que està configurant una nova realitat i sensibilitat artística en l’art contemporani.
Si observem l’oferta d’experiències digitals que avui podem contemplar a Barcelona, tenim la impressió de trobar-nos, en certa manera, en la mateixa situació en què es degueren trobar l’any 1895 els espectadors quan, en el salon indien del Grand Café de París van contemplar esglaiats L’arribada d’un tren a l’estació de la ciutat dels germans Lumière, una filmació que, en tan sols 50 segons va provocar la reacció del públic, en veure horroritzats per primera vegada en una pantalla una imatge en moviment que es dirigia cap a ells. Eren les primeres passes del cinema que transformarien, anys més tard, el món de l’art i obririen les portes a un art popular on l’espectador acabaria realitzant i protagonitzant les seves històries.
PUBLICITAT
El 1807, el filòsof G.W.F. Hegel va publicar Fenomenologia de l’esperit i en un passatge anticipador descriu el moment que estem vivint: «Així, l’esperit que es forma madura lentament i en silenci fins a la nova figura, desintegra tros a tros l’edifici del món que el precedeix; la commoció del món la indiquen tan sols símptomes esporàdics; la frivolitat i l’avorriment que envaeixen el que encara subsisteix, el pressentiment vague d’una cosa desconeguda, són signes que anuncien una cosa diferent que està en marxa. Aquest esquerdament continu que no alterava la fesomia del conjunt es veu bruscament interromput per la sortida del sol que, en un llampec, dibuixa una vegada la forma del nou món». La visió de Hegel ens situa davant de la sortida del sol/digital que està donant forma al nou món que ja fa eclosió en la cultura.
Avui a Barcelona podem acostar-nos, gràcies a la programació de centres o iniciatives artístiques, a l’eclosió digital en el món de l’art. Iniciatives com l’exposició «Digital Impact» en el Disseny Hub Barcelona, on 16 artistes com ara Domestic Data Streamers, Refik Anadol, Antoni Arola i Alba G. Corral, entre altres, mostren el potencial de l’art digital; el Festival Sónar, amb el seu Project Area, on s’han pogut veure més de 80 projectes creatius i tecnològics; Ideal Centre d’Art Digital, amb la seva exposició Dalí cibernètic; el Mirador Torre Glòries, on podeu gaudir de la bellesa del big data de Barcelona i descobrir mirades sobre la ciutat que ens són desconegudes; Moco museum, on es pot veure «Digital immersive art» i contemplar l’obra de Guillermo Lorca a través de la realitat augmentada; o el mapping Living Architecture de l’artista Refik Anadol a la Casa Batlló amb la seva oferta «Gaudí Dôme»: La inspiració d’un geni, proposat per Miguel Alonso; o el Gran Teatre del Liceu que disposarà d’una instal·lació de Playmodes per presentar la seva producció pppfff (pianissimo i fortissimo), entre altres que es poden gaudir a Barcelona.
Artefacte poderós
Totes aquestes iniciatives tenen un tret comú: demostrar el poder de la tecnologia com a nou dispositiu que es troba en la fase d’experimentació i transformació de la sensibilitat col·lectiva. Ens trobem en la fase de transició, de dissoldre el vell en el nou. Ara l’artefacte és més poderós que la capacitat dels artistes de dominar les seves possibilitats estètiques i comunicatives. El poder de seducció de la tecnologia, com els va ocórrer als contemporanis dels germans Lumière, és tan gran que encara estem immersos en l’enlluernament i l’encanteri que provoca la utilització de noves eines tecnològiques.
PUBLICITAT
Encara estem aprenent, provant, adaptant-nos al potencial transformador. Una part de la crítica del món de l’art exigeix als artistes que passin de la fase de fascinació tecnològica a la fase de realització d’obres madures on la tecnologia no sigui un fi en si mateixa sinó un mitjà per canalitzar el talent, expressar emocions i explicar històries. Ens trobem en l’etapa de mostrar les possibilitats de la tecnologia aplicada en espais, com són edificis, locals efímers, de la mateixa manera que es van projectar les primeres pel·lícules a les fires ambulants, on aconseguien un gran èxit de públic.
El que sí que podem afirmar és que molts espectadors ja estan predisposats, desitjosos d’experimentar les enormes possibilitats que ofereix la tecnologia per assolir nous mons, contemplar-ne els efectes estètics, les distorsions i la capacitat potencial d’ampliar la percepció, en acudir a concerts musicals o en culminar la seva experiència museística amb ulleres virtuals a exposicions o presentacions virtuals.
La intel·ligència artificial, que ara genera inquietud perquè pot emular realitzacions artístiques sense que hi participin les mans dels homes, no hauria de ser vista tant com una cosa problemàtica que destrueix el factor humà en el procés artístic com saber adaptar-se o acceptar una realitat en la qual l’artista aconsegueix mostrar el seu talent i expressar la seva particular mirada sobre el món.
