Dins de l’imaginari col·lectiu de la població espanyola, la Comunitat Valenciana és una regió rica, posseïdora d’una economia pròspera i amb nivells de vida superiors als de la majoria de les altres regions. Fa temps que aquesta imatge ja no respon a la realitat. La perspectiva de llarg termini és imprescindible: tot i que el Producte Interior Brut per càpita regional quadruplicava l’any 2018 el de 1955 —amb dades a preus constants—, el progrés des de llavors ha estat més lent que el del conjunt de país.

Això hauria pogut ser una tendència normal, reflectint un lent procés de convergència cap a la mitjana des d’una posició inicialment elevada en el rànquing regional, atès que la regió superava, el 1955, la mitjana de renda per habitant en un 5 %. Tanmateix, el que ha passat és que aquest diferencial positiu fa molt de temps que s’ha esvaït, de fet s’ha tornat negatiu, i la bretxa s’ha anat ampliant amb el pas del temps. Des del 1966 la renda per càpita valenciana ha romàs per sota de l’espanyola, però les diferències eren inicialment d’escassa quantia, i el 1985 el PIB per càpita valencià encara representava el 98 % de l’espanyol. Però en 2000 ja era solament el 95 %, l’any 2007 el 90 %, i el 2018 el nivell relatiu era del 87 %.

A més, la Comunitat Valenciana ha acusat molt l’impacte de la crisi econòmica i financera de 200813, ja que fins al 2019 no s’havien assolit els nivells màxims de PIB per càpita del període previ a la crisi. Pel que fa a l’ocupació, ni tan sols l’any 2019 s’havien recuperat les xifres del 2007, que marcaven una fita prèvia a la sotragada de la crisi. Ara, de nou, sembla que la covid19 tindrà un fort impacte econòmic negatiu en una regió que posseeix una estructura productiva on els serveis turístics i el petit comerç tenen un pes considerable.

Les raons d’aquesta evolució poc satisfactòria no es troben tan sols en el tipus d’especialització productiva. És cert que el comerç, el turisme, la construcció, i bona part de les indústries manufactureres de béns de consum, activitats destacades a la regió, es caracteritzen per una productivitat del treball relativament baixa. D’altra banda, és veritat que la construcció va assolir una notable hipertròfia en els anys del boom immobiliari, representant per si sola més del 14 % de l’ocupació total.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

No obstant això, els baixos nivells de productivitat no s’haurien solament d’atribuir al tipus de sectors que caracteritzen l’estructura productiva valenciana. Són també conseqüència de trets més transversals: reduïda dimensió mitjana de les empreses, mancances en la professionalització i la formació dels seus directius i empresaris i un nivell educatiu de la població activa una mica inferior a la mitjana espanyola. En 2019 només el 28 % de les persones ocupades comptaven amb estudis universitaris, enfront del 31 % de mitjana a Espanya, el 33 % de Catalunya i el 41 % de Madrid.

Un altre element explicatiu és que els actius intangibles aporten encara una contribució insuficient a la producció valenciana, mentre que representen una proporció creixent de la inversió a les economies més desenvolupades del planeta. La despesa en actius empresarials intangibles, com la recerca i desenvolupament (R+D), la formació laboral interna a l’empresa, la capacitat organitzativa i de gestió de la informació, i la reputació enfront dels consumidors, són propis de l’actual economia del coneixement.

 

La desena posició

Segons un estudi recent de la Fundació COTEC i de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, amb dades del 2015, a Madrid les inversions en actius intangibles representen ja el 44 % del total d’inversions productives, i la segueixen Catalunya (37 %), el País Basc, Astúries, Navarra i la Comunitat Valenciana. Aquesta última amb un 34 %. La situació valenciana és molt favorable en alguns actius concrets —publicitat i estudis de mercat—, però ho és menys pel que fa a les despeses en formació destinades a crear capital humà específic de l’empresa. L’excés de contractació temporal en el mercat laboral espanyol frena aquest últim tipus d’inversió, llastant la productivitat, i es pot suposar que l’absolut domini de la petita i mitjana empresa en el teixit productiu valencià tendeix a reforçar aquesta carència.

Un altre estudi IVIECOTEC ha analitzat la posició de les comunitats autònomes en un indicador global de competitivitat basat en la capacitat per a atreure i retenir talent, i per a facilitarne l’aprofitament. Novament Madrid, Navarra, Catalunya i el País Basc encapçalen la llista, però ara la Comunitat Valenciana ocupa només la desena posició.

Les persones que atreu el mercat laboral valencià tenen un nivell de qualificació limitat, com passa a Catalunya però no a Madrid.

L’objectiu rellevant a la Comunitat Valenciana no hauria de ser tant assolir una determinada proporció d’activitat industrial dins de l’estructura productiva, com que tant la indústria com els serveis foren capaços d’incorporar coneixement i d’atreure i retenir talent, i que el sistema econòmic funcionés amb la suficient flexibilitat per a reassignar amb facilitat el capital i el treball des d’activitats i empreses de baixa productivitat a d’altres de productivitat major.

 

Important natalitat empresarial

Un cop constatat cert alentiment comparatiu del creixement econòmic valencià, no fora just negar l’existència de potencialitats importants al si de l’economia valenciana. La regió ha mantingut històricament una capacitat rellevant d’atracció de mà d’obra, i el seu pes en la població espanyola ha passat del 8,2 % a mitjan segle passat al 10,6 % actual. Amb tot, les persones que atreu el mercat laboral valencià compten de mitjana amb un nivell de qualificació relativament limitat, com passa a Catalunya però no a Madrid.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La Comunitat Valenciana posseeix també una natalitat empresarial bastant important, reflex d’una certa emprenedoria difosa entre la població local. En el pla territorial és rellevant el caràcter multipolar de l’activitat econòmica, amb focus comarcals que donen continuïtat als districtes industrials tradicionals —tèxtil, calçat, joguina i plàstics, paviments ceràmics, moble, agroalimentació— i que eviten una concentració excessiva de la població i de la producció a l’àrea metropolitana de València, un tret distintiu respecte a Catalunya, on l’àrea metropolitana de Barcelona pesa molt més dins de l’economia regional.

La Comunitat Valenciana disposa també d’un conjunt d’universitats i centres de recerca que alberguen científics de molt alt nivell, com l’Institut de Neurociències, vinculat a la Universitat Miguel Hernández i al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), l’Institut de Física Corpuscular, de la Universitat de València i el CSIC, o l’Institut de Materials Avançats de la Universitat Jaume I, a més d’una important xarxa de centres d’investigació sanitària.

Un objectiu fonamental a hores d’ara és aconseguir que la recerca científica d’excel·lència que es produeix en aquests centres generi complementàriament innovacions aprofitables comercialment per les empreses valencianes. En aquest terreny està desenvolupant una tasca remarcable l’Agència Valenciana de la Innovació, creada els últims anys per la Generalitat Valenciana per a vincular investigadors de prestigi, tecnòlegs i directius d’empresa amb vocació innovadora, i que ha pres la iniciativa d’establir i finançar unitats científiques d’innovació empresarial en els principals centres d’investigació científica de la regió.

 

El pitjor finançament per habitant

No tot depèn, però, del voluntarisme autòcton, i un upgrading substancial del model de creixement valencià en un lapse temporal raonable requereix la reforma del sistema espanyol de finançament autonòmic. A hores d’ara, la Comunitat Valenciana és la comunitat autònoma amb pitjor finançament per habitant, amb xifres que no solament la situen lluny del privilegiat estatus de les dues comunitats forals, sinó un 30 % per sota del que gaudeix Cantàbria, la més ben tractada entre les de règim financer comú. Els governs de la Generalitat Valenciana han concentrat els seus recursos a minimitzar la bretxa amb la mitjana de despesa per càpita de les comunitats autònomes en matèries tan vitals com l’educació i la sanitat, i com a conseqüència el marge financer disponible per a fer polítiques de suport al sistema econòmic i desenvolupar polítiques industrials s’ha vist fortament constret.

No és possible deixar d’esmentar, finalment, el cost de la forma en què s’ha configurat a Espanya la capitalitat de la ciutat de Madrid (Francisco Pérez i Ernest Reig, Madrid: capitalidad, economía del conocimiento y competencia fiscal, 2020) amb conseqüències no gens menyspreables sobre els desequilibris regionals. A la tradicional xarxa radial de comunicacions s’hi ha afegit la voluntat política de concentrar a la capital de l’Estat el gruix del funcionariat de la multitud d’entitats, agències reguladores i organismes públics existents, i la ubicació a la Comunitat de Madrid d’una proporció exagerada dels centres de contractació pública, fet que afavoreix per raons de proximitat les empreses localitzades en aquesta regió. A més, en l’última dècada la política de competència fiscal que desenvolupa el seu govern autònom capta bases imposables des d’altres territoris.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Drenatge massiu de recursos

El resultat ha estat la consolidació d’unes potents economies d’aglomeració que cada vegada més concentren a l’àrea de Madrid les seus operatives de les grans empreses espanyoles i atrauen la inversió directa estrangera. En el pla territorial tot plegat ha conduït a un drenatge massiu de recursos humans qualificats procedents de la resta d’Espanya, i molt especialment de les regions veïnes i d’Andalusia, tot i que els efectes també s’han fet notar en la Comunitat Valenciana. Un drenatge que comença ja en el nivell dels estudis universitaris. El 47 % dels estudiants de màster de les universitats madrilenyes té la seva residència en altres comunitats autònomes, percentatge que se situa en el 19 % a Catalunya, i el 23 % a la Comunitat Valenciana.

Una part de la millora hauria de venir de la descentralització d’entitats públiques i organismes reguladors estatals.

Al segle XXI, tant a Europa com als Estats Units, la vida sembla complicar-se per a les àrees metropolitanes de dimensió mitjana, com les de València i AlacantElx, si volen evitar veure’s reduïdes a plataformes manufactureres i de serveis de segon nivell, amb un teixit urbà que deixi de demanar llocs de treball d’alta qualificació.

El repte és present i no és inevitable el resultat final. Una part de la resposta hauria de venir de la descentralització d’entitats públiques i organismes reguladors estatals cap a altres zones, on contribuirien a dinamitzar l’activitat econòmica i a crear llocs de treball de qualitat. Es tracta d’un plantejament estratègic perfectament viable des del punt de vista material, com ho demostra l’experiència d’Alemanya, però que requereix una complexa concertació territorial de voluntats polítiques.