Manuel de Solà-Morales va pronunciar la conferència d’obertura solemne de l’Any Cerdà al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona l’11 de juny de 2009. Entre pedres i domassos, davant de la societat barcelonina i de les autoritats municipals, va desgranar idees i arguments sobre Cerdà i l’Eixample, sobre la seva actualitat i sentit històric, sobre el seu valor urbà. Va ser molt ben rebut. 22cerdà@bcn és el text escrit d’aquella conferència que, tretze anys més tard, manté la seva vigència política i cultural.

És un text que culmina quaranta anys de reflexió –amb el Laboratori d’Urbanisme de Barcelona– dedicats a l’estudi dels eixamples del segle XIX, del Cerdà urbanista, i a la interpretació de l’Eixample existent i la seva evolució. Tanca un llarg recorregut de recerques que han aportat precisió historiogràfica i rigor metodològic per a entendre els processos de formació i gestió de l’Eixample, la seva dimensió econòmica, les pautes d’implantació i localització geogràfiques i culturals, i el seu valor com a infraestructura, formal, material, sensual. És una recerca que ha ajudat a establir el sentit de la teoria i la pràctica de l’Eixample – dels eixamples– en la cultura urbanística contemporània.

A partir del pretext de la presentació i lectura crítica del pla 22@ –implantació de noves normes i usos mixtos sobre la quadrícula Cerdà a l’antic sector industrial del Poblenou– Manuel de Solà-Morales posa al dia la seva visió de l’Eixample, actualitat i futur. Com orientar el futur de les ciutats és, des de sempre, una de les seves principals preocupacions: quins instruments –tècnics, intel·lectuals, culturals– són necessaris per a determinar-ne l’evolució? Com es combinen creixements espontanis o planificats, traçats i projectes urbans, peces aleatòries i infraestructures per a conduir una visió pública, col·lectiva, de l’espai urbà?

L’aforisme «una infraestructura de suport i una idea d’urbanitat» per a explicar com fer ciutat sintetitza la visió del fenomen urbà materialitzat en els carrers de l’Eixample. En el text de la conferència, clar i precís, fa un recorregut per un ventall de qüestions: implantació i estructura, mida de mansanes i carrers, encaix amb la ciutat; també sobre regularitat i deformació, rigidesa i flexibilitat, escala i límits territorials. És interessant la dialèctica que planteja entre el projecte de l’Eixample i la Teoría General de la Urbanización que reforça la visió genèrica de la ciutat com a «sistema d’idees». I en el fons de tots els arguments hi batega la idea de la racionalitat reguladora de la quadrícula com a fonament de bellesa urbana.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Una suma d’idees

També convé destacar els arguments sobre el necessari salt d’escala de Barcelona per a encarar el futur; un salt endavant equivalent al que va significar el Pla Cerdà fa més de cent cinquanta anys. Manuel de Solà-Morales proposa –«ja que tinc la paraula, em permeto opinar»–, per a la «construcció» de la metròpolis, més mental que física, una suma d’accions integrades en un programa col·lectiu, temàtic i polític –el suport–, centrat en accions concretes, i puntuals –la idea–, per a respondre als reptes d’interdependència i complexitat de la ciutat metropolitana; més d’interseccions, diu, que de mansanes! Reprèn i tanca amb una visió del valor metropolità de l’Eixample com a cruïlla de barris centrals.

Potser l’aspecte més rellevant –pren una proporció important en el text– són les idees sobre la dialèctica entre les característiques genèriques i les singularitats, deformacions i ruptures que accentuen la riquesa dels teixits, diferents, però de pautat regular. Ve de lluny; així ho descriu al capítol dedicat a l’Eixample a les Deu lliçons sobre Barcelona: «…hem sostingut una altra mirada: aquella que veu en l’Eixample real una suma d’una i de moltes idees a la vegada, com un gran projecte inicial i molts projectes menors superposats, com una dialèctica entre lleis generals i solucions particulars, com a tensió entre regularitat i varietat, entre utopia i nostàlgia, entre individualitat i norma, entre traçat i arquitectura». Aquest és, definitivament, per a Manuel de Solà-Morales el veritable valor de l’Eixample de Barcelona, l’incert potencial creatiu que suggereix, el necessari desordre que acull. És el valor de la deformació i l’alteració del patró regular de base que porta implícites, des de la seva intenció de totalitat inicial, les diferències que el qualifiquen.

Diferencias: així en deien a la Castella del segle XVI de les variacions musicals. L’analogia permet descriure la importància de la pauta reiterativa, basso ostinato, sobre la qual es desplega un teixit de matisos que no són ni repetició acolorida ni variacions sobre la desconstrucció –harmònica, melòdica, rítmica– d’un tema; més aviat el desenvolupament iteratiu d’un motiu musical que es declina en múltiples presentacions per a construir una unitat feta de diferències.

De Solà-Morales adverteix del risc de la manipulació dels elements constituents dels carrers de l’Eixample: vorera, arbre i vial.

Entre molts exemples, les delicades alteracions rítmiques subtilment sincopades de la lletania –cantus firmus repetit onze vegades– de la Sonata sobre Sancta Maria, ora pro nobis de Claudio Monteverdi. Aquesta analogia ajuda a entendre el sentit urbà de l’Eixample, exemple d’urbanisme regular, potser repetitiu, que ha generat un nivell de complexitat únic, sense equivalent a les grans ciutats europees; la riquesa i varietat del seu teixit no ve de la unitat estructurada del seu origen llunyà sinó de les diferències, pautades o aleatòries, que ha generat al llarg de més de cent cinquanta anys.

Aquesta visió, poc estructural, sembla que costa d’entendre. Avui, l’Eixample és de plena actualitat; la simplificació per a reduir-lo a un model aparentment manejable centra les decisions dels responsables municipals. És indiscutible la necessitat d’afrontar els dèficits ambientals que hi pesen, reduint circulació privada i ampliant àmbits calmats, afegint vegetació i netejant els carrers d’andròmines, però el que s’està imposant –en diuen model– aprima la diversitat i unifica en una estructura, d’escala equivocada, la complexitat assolida, desequilibrant els usos en un moviment pendular de resultat tan nefast com el produït durant dècades pel domini del vehicle privat; la pèrdua de criteri es concreta en redibuixar superficialment alguns carrers de l’Eixample. Retornant a la conferència del 2009, val la pena destacar com, de manera genèrica, Manuel de Solà-Morales adverteix del risc de la manipulació dels elements constituents dels carrers de l’Eixample, vorera, arbre i vial; no com a argument estilístic, ni d’ús o capacitat, sinó per la consideració de la seva forma i materialitat com a infraestructura de la ciutat.

La lliçó magistral es va pronunciar en un context institucional, formalment acadèmic, com correspon a aquest tipus d’efemèride, però la intenció política era la d’utilitzar la celebració per a obrir un debat ampli i polièdric sobre el futur de Barcelona. Així va quedar reflectit en els diversos actes divulgatius i simposis especialitzats; també a les exposicions –especialment a la del CCCB, Cerdà i la Barcelona del futur; realitat vs. projecte (Busquets i Corominas, comissaris). Així ho va entendre Manuel de Solà-Morales a la seva lliçó al Saló de Cent davant d’un auditori ciutadà, acadèmic, econòmic i social, cultural i professional, polític. Només fa tretze anys, però ni la visió complexa i polièdrica de l’Eixample ni les consideracions sobre la nova escala, metropolitana, de Barcelona han fet forat.

 

Polèmica banal i superficial

Sembla que el consens cultural i cívic de respecte a l’autoritat intel·lectual de Manuel de Solà-Morales sobre la delicada complexitat de l’Eixample, la seva perfecció racional insatisfactòria, la seva capacitat per a sintetitzar dimensions que el transcendeixen s’ha trencat; només soroll i polèmica aspra, banal i simple, superficial, eslògans i consignes. L’esperit del Saló de Cent, lloc de trobada i d’intercanvi, de diàleg i de respecte, no ha resistit la immediatesa i la frivolitat de l’actuació pública. S’ha oblidat la intel·ligència i saviesa de la lliçó del 2009 que l’Ajuntament va promoure i tothom va acceptar com a síntesi prospectiva per a una nova etapa de l’urbanisme de Barcelona. Potser ja no val dir, com ell llavors, que «és una idea de ciutat, de convivència, d’esforç i de respecte, la que la trama de suport de l’Eixample garanteix».

I potser, tots plegats, haurem de tornar al Saló de Cent per rellegir col·lectivament, entre d’altres, el text de Manuel de Solà-Morales.