Text de la conferència inaugural de l’Any Cerdà pronunciada pel professor Manuel de Solà-Morales l’11 de juny de 2009 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona; publicat originalment a L’agenda Cerdà. Construint la Barcelona metropolitana, J. Fuster (coord.), Institut Cerdà, Ajuntament de Barcelona, 2010; també a Cerdà/Ensanche. Manuel de Solà-Morales, C. Crosas (ed.) Edicions UPC-ETSAB, 2010, inclòs a Miradas sobre la ciudad. Manuel de Solà-Morales, O. Clos (ed.) Acantilado, 2011.


 

Si passegem per Barcelona trobarem un barri que està creixent com un bolet. Nous habitatges, oficines, museus, residències i llars d’infants, noves activitats i noves empreses es barregen substituint el vell paisatge industrial. És el 22@. Dues-centes hectàrees en transformació accelerada per un procés que una intel·ligent normativa ha provocat com a atractiu d’iniciatives industrials, i immobiliàries i culturals.

Què té aquest barri que permet aquesta explosió ràpida i simultània, que no és una operació única, sinó l’acció simultània de molts operadors? En deu anys més de seixanta projectes d’una mida de mitja hectàrea s’hi han endegat, cap a quaranta mil llocs de treball, cap a dos milions de metres quadrats de sostre, quinze mil habitatges.

Per fer ciutat hi ha dues coses necessàries: una infraestructura de suport i una idea d’urbanitat. La idea d’urbanitat és aquí la de barrejar densament oficines, habitatges i equipaments amb espais públics elementals i llibertat de formes i arquitectures que estimulin la innovació i els valors de la modernitat. Però la infraestructura de suport són els carrers que el Pla Cerdà va definir fa cent cinquanta anys (cent cinquanta!) reforçats ara amb tots els condicionaments de la tecnologia moderna.

Imatge mental i suport físic; això és urbanisme.

A l’Eixample inicial aquestes dues condicions anaven juntes. L’alineació dels carrers definia clavegueres, transport i moviment, arbrat tant com les façanes dels solars. Al 22@ la forma dels edificis s’independitza del suport, la infraestructura dels carrers defineix els límits de les quantitats, la densitat d’aprofitament, però l’edificació pot ser molt autònoma, potser massa. Les noves arquitectures hermètiques al 22@ no semblen capaces d’expressar la memòria urbanística del sòl que trepitgen. Perquè la memòria no és pas només un problema de conservació monumental. No soc pas jo partidari de conservar la materialitat de l’eixam de construccions, parcel·les, passatges i corrals que feien el preciós teixit vell dels volts del Poblenou. Però sí que en soc de reclamar a l’arquitectura actual la capacitat de fer el que només la bona arquitectura pot fer: expressar en tres dimensions, de forma més rica, la complexitat conceptual del lloc on s’assenta, de ser transmissora de significació urbana i d’intel·ligència històrica.

Avui ens agrada el traçat de Cerdà per aquesta llibertat tan moderna d’utilitzar el mòdul com a base de moltes excepcions.

Però, per què parlo del 22@? Perquè la seva ocasió és possible gràcies al suport neutral de l’Eixample, a la malla d’aquells carrers que Cerdà va fer aprovar fa cent cinquanta anys. Uns carrers organitzats ortogonalment des de la directriu sud-oest–nord-est de la Gran Via, traçada amb una línia que, passant tangent als bastions més exteriors de la muralla, establia l’orientació definitiva del que volia ser un eixample indefinit.

A partir de la Gran Via, i amb la Meridiana orientant la connexió territorial cap a Montcada i el Paral·lel, estructurant la connexió cap a Molins de Rei, per Sants, s’implanta una retícula de carrers que després de successives aproximacions, dimensionant amples de vial i de vorera, mides de casa, de pati i de cantonada, va establir-se en illes de 113 metres en quadre i 20 metres de carrer. Més clarament que l’opció per les orientacions nord-est–sud-oest que s’escullen gairebé per sentit comú com les més higièniques amb relació als vents i a l’assolellament, l’opció pel quadrat de 113 x 113 –l’illa més gran coneguda, només inferior a la de Berlín i quasi tan gran com la de Buenos Aires– és la seva decisió morfològica més representativa. I, per tant, hi busca una demostració científica. L’assignació del sòl necessari per a les cases, més els carrers, més els patis, més el «premi de la quadratura» el porten a una mida òptima.

L’Eixample és l’experiment paradigmàtic del debat flexibilitat–rigidesa. Com més ferm el suport, més flexible el resultat.

Però Cerdà no era un ingenu de la geometria, no va assajar les mides d’una mansana i després va dir simplement: «així està bastant bé, feu-ne mil com aquesta». Sabia bé la grandària immensa de la seva quadrícula.

No hi ha també en la col·locació de les illes sobre el plànol, en el seu ajust a les dades significatives del territori, el senyal d’un criteri superior que determina el perquè d’aquestes mides? Són els 133 (113 + 20) metres, producte només d’un càlcul analític, i és una casualitat que resulta exactament la cinquena part entre el Baluard de Tallers i el Portal Nou, els dos punts que determinen el traçat de la Gran Via? També quinze vegades aquest mòdul (3 vegades 5) és exactament l’amplada del Barri Antic, i encara cinc mòduls (5 vegades el 133) serà la distància a l’eix de Sant Joan i deu vegades la mida entre aquest eix i el centre de Les Glòries. Els dubtes per triar aquestes mides que, en la fase final del seu treball, explica Cerdà ensenyen bé com –igual que en tot bon projecte– el càlcul és una bona aproximació, però la forma final es fixa ajustant model i base real, idea i territori.

Això ens dona una imatge d’un Cerdà atent a l’ajust i a l’explicació més que no pas la d’un aplicat determinista d’idees preconcebudes. El traçat de l’Eixample es basa efectivament en el mòdul dels 133 metres, però, quantes vegades aquest model està deformat, distorsionat en el Pla! L’Eixample incorpora ritmes de carrers més amples cada cinc, cada quatre, de tant en tant, quan li convé, que modifiquen les proporcions de les illes. La rambla de Catalunya es desplaça i el passeig de Gràcia es deixa allà on era encara que alteri el ritme de les verticals. Les diagonals i les rondes creen illes triangulars, els xamfrans creixen a Letamendi, a Tetuan i a Creu Coberta, manipulant la modulació a conveniència del disseny general. Avui ens agrada el traçat de Cerdà per aquesta llibertat tan moderna d’utilitzar el mòdul com a base de moltes excepcions. La perfecció no es busca en la regularitat de la norma repetida, sinó en la capacitat d’aquesta norma d’admetre fets contradictoris.

Soc conscient de l’esforç d’imaginació que demano. Com que m’expresso com si tinguéssim al davant el plànol de la ciutat, compto amb la memòria geogràfica del lector. A la fi, crec que tot bon ciutadà coneix bé el que trepitja.

L’urbanisme, tal com dic més amunt, ha de fixar un suport físic i ensenyar una idea. L’urbanista es mou entre la precisió aplicada i el concepte modèlic. El mèrit, el gran mèrit de Cerdà, és haver reunit tan brillantment la distància entre aquests dos nivells de treball. És veritat que la Teoría General de la Urbanización és un tractat que el col·loca entre els grans pensadors de la urbanització, i entre els teòrics de la ciutat industrial, per davant d’anglesos, alemanys i francesos, que han estat sovint més divulgats. És veritat també que va ser un intel·lectual progressista, activista polític, preocupat i conscient de la dimensió massiva de les poblacions i de l’exigència d’habitació com a argument principal del creixement urbà.

Però Cerdà és important, i és famós a la fi, perquè és l’autor de l’Eixample de Barcelona. Sense aquesta obra, pràctica i concreta, excel·lent i imperfecta, la seva figura fora potser la d’un d’aquells il·lustrats visionaris, interessants pel debat erudit.

La força del projecte d’Eixample és la que dona sentit als volums de la Teoría General, i com a memòria del Pla és com van ser presentats. No ens enganyem, no és el Pla conseqüència de la Teoría: és al revés. És l’autoritat de qui ha creat la més gran ciutat de nova planta de l’Europa moderna la que ens fa mirar atentament els seus escrits.

L’Eixample és l’experiment paradigmàtic del debat flexibilitat–rigidesa. Com més ferm el suport, més flexible el resultat. Per això, no confonguem les distorsions de la llei geomètrica de la mansana tipus com un descuit fortuït. No tindria sentit parlar de flexibilitat i d’excepcions si no fos per la força extraordinària de la racionalitat reguladora de la quadrícula: potser la norma pública més permanent i més fidelment seguida de totes les lleis que ha tingut aquest país en més d’un segle. Constitucions i governs, règims i poders fàctics han anat canviant sense immutar les ratlles d’aquell plànol que dibuixava com havia de construir-se «l’horta i vinyet» de Barcelona.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

És la flexibilitat dins d’aquest suport rígid el que està fent possible el 22@ igual que fa anys, a una altra escala, va permetre la cèlebre façana de l’illa de la discòrdia del passeig de Gràcia, entre Consell de Cent i Aragó, on Domènech i Muntaner (casa Lleó-Morera), Puig i Cadafalch (casa Amatller) i Gaudí (casa Batlló) van coincidir amb arquitectures completament diferents, sense més regla que el respecte al carrer, creant un dels episodis urbans i arquitectònics més interessants de la ciutat. I és la mateixa flexibilitat la que inclou en la retícula, sense problemes, peces de dimensió superior com les del Clínic, l’Escola Industrial o l’Hospital de Sant Pau.

La fermesa del suport és la penyora de la llibertat arquitectònica i de la bellesa urbana. Ja els vells filòsofs escolàstics deien que la bellesa estava en la «unitat feta amb la varietat», i Hegel escrivia que la bellesa no és sinó «l’expressió sensible d’una idea». És una idea de ciutat, de convivència, d’esforç i de respecte, la que la trama de suport de l’Eixample garanteix.

Per això manipular aquest suport és tan perillós. Quan hem vist alguns carrers desfigurats en la seva secció vorera– arbre–vial–arbre– vorera per atenció a criteris immediats hem vist perdre la seva pertinença a una idea unitària i debilitar-se el seu valor de suport extensiu, genèric.

És una idea de ciutat, de convivència, d’esforç i de respecte, la que la trama de suport de l’Eixample garanteix.

Cerdà volia una ciutat indefinida –ho repeteix moltes vegades–, el traçat d’un suport flexible però indefinit. El seu carrer més important, la Gran Via, espina dorsal de tot el Pla d’Eixample és un eix de riu a riu sobre el qual l’ordre vertical de les rieres pot acomodar els carrers d’una ciutat compacta del Llobregat al Besòs. El que l’antiga Travessera romana havia fet més amunt de Gràcia i de les Corts, des de Cerdà té una posició definitiva a l’alçada en què el desnivell topogràfic és mínim, i és des d’aquesta traça que es basteix tota la gramàtica d’ortogonals i paral·leles. La Gran Via, com el seu nom indica, és l’aportació fonamental de Cerdà a la forma de Catalunya i, més concretament, és la referència que podia haver organitzat la metròpolis des del Garraf a Montgat (d’alguna manera encara ho fa, malgrat la forma maldestra amb què s’ha anat desvirtuant en alguns trams).

El Pla Cerdà multiplicava per deu la superfície de la ciutat. L’enderroc de les muralles obrí espai per a una ciutat nova que allotgés la població vivint congestionada i tota la que hauria de venir. Cerdà ja tenia molt clar que la ciutat no és un problema sinó una solució, i que donar ciutat era donar progrés, higiene, serveis i treball. Per això proposà un salt endavant: la idea de ciutat indefinida, i el suport físic de la idea.

La ciutat indefinida és per a Cerdà un axioma a priori que té a veure amb la seva voluntat democràtica i igualitària, però que s’avança cap al futur i planteja qüestions especialment pertinents a la ciutat d’avui. Que la ciutat és un dret la fa, per principi, extensiva a tothom, infinita. Que la ciutat és un bé en si mateixa la fa extensiva a tot arreu, indefinida. Tesi contradictòria que aprenem en mirar el llegat de Cerdà.

Igual que avui, calia aleshores un salt endavant per a prometre ciutat per a tothom, per canviar l’escala de l’imaginari cívic, per apropiar-se d’unes dimensions i d’unes formes urbanes noves. El Pla Cerdà és admirable per com, amb tan pocs instruments, va ser capaç d’un tan enorme salt endavant: salt de mida, d’estructura funcional, de base demogràfica, de productivitat econòmica.

Barcelona, avui, ha de plantejar-se un cop més el salt endavant. Un salt seriós cap a la idea de metròpolis, que és més un salt mental que no pas físic, prenent lliçons de la valentia de Cerdà. Però no per multiplicar l’Eixample, no per quadricular tot el territori, com alguns han cregut, ni per pensar que les autopistes són com carrers, o els ferrocarrils són com rieres. Estendre el pensament de Cerdà no és extrapolar la quadrícula per tot arreu, ni fer un eixample gegant més ample, més lluny o més tou.

Com Cerdà, sí, cal sumar una idea amb un suport. Una idea que ha de ser una suma d’accions. Una idea metropolitana que difícilment pot sortir de la simple coordinació, sinó que s’ha d’aconseguir per integració a un programa col·lectiu. Col·lectiu i selectiu. Fer metròpolis és una idea integradora que implica prioritats, jerarquia d’intencions, desequilibris. Perquè és la integració conjunta la que reparteix els beneficis. El sentit de la metròpolis és justament afrontar un salt d’escala, no per federació «horitzontal», sinó per integració en una major interdependència i complexitat.

Cerdà ja tenia molt clar que la ciutat no és un problema sinó una solució, i que donar ciutat era donar progrés, higiene, serveis i treball.

La història urbanística del segle XX a Barcelona és la història del fracàs repetit de qualsevol intent de visió metropolitana més àmplia. Ni la «Ciutat del Repòs», ni les visions de la «Gran Barcelona» dels anys trenta, ni el «Regional Planning», ni els esquemes directors metropolitans dels anys seixanta, van arribar a bon terme. Fins i tot els «Centres Direccionals» metropolitans del Pla del 76, han estat successivament fagocitats per les apetències municipals respectives. Barcelona és excel·lent en l’aprofitament del que ja tenia: l’Eixample, els barris i les poblacions, el litoral. Amb raó el procés de transformació dels darrers trenta anys ha estat titulat «reconstrucció de Barcelona». Hem començat des de dins. Molt bé. Toca ara el salt endavant? Crec que l’Any Cerdà és bona ocasió per reflexionar –i actuar– sobre aquest salt endavant.

Però també crec –i ja que tinc la paraula, em permeto opinar– que un canvi d’escala, per seguir Cerdà a fons, ha de ser fent el contrari del que ell va fer. Ara, les idees han de ser accions físiques concretes, puntuals. El suport ha de ser de programes i de temes. No es tracta ara d’ordenacions extensives de carreteres i poblacions. La idea metropolitana avui no és una zonificació, sinó una selecció d’accions estratègiques, independents, injustes a vegades, però significativament creatives i estimulants per a tothom. Accions que no busquen l’equilibri distributiu, o la repartidora territorial, sinó l’eficàcia per canviar d’escala la vida social i econòmica dels ciutadans. Per tant, el suport genèric ha de ser programàtic, temàtic, polític, per fer possible les propostes físiques. Potser un nou Pla Cerdà avui, que no serà pas d’illes, hauria de ser només de cantonades, d’interseccions, de cruïlles…

Un dels mèrits fonamentals de l’Eixample ha estat justament el de convertir-se en cruïlla de connexió dels barris envoltants. Un lloc de traspàs, una àrea franca que ha permès als nuclis perifèrics convertir-se en centrals. És la interdependència mútua la que els fa cèntrics, metropolitans. Per això fer metròpolis també vol dir crear xarxes intersticials: xarxa de metro i rodalies –no sols rodalies radials–, xarxa de parcs –no sols parcs municipals–, xarxa d’avingudes supramunicipals, de districtes avançats, d’universitats i d’hospitals.

El districte del 22@ es pot veure com la metàfora d’una àrea veritablement metropolitana. Vol ser local i global a la vegada. Depèn directament de la seva relació amb el món exterior tant com de si mateixa. Potser podríem entendre-la i millorar-la com si fos maqueta, proposta a escala d’una idea metropolitana.

Sobre la sòlida base d’Ildefons Cerdà.