Vivim aclaparats per tot d’emergències, des de l’emergència climàtica fins a l’emergència democràtica. Proposo una cosa, que d’entrada sorprendrà, però que penso que és una bona idea: fem-nos amics de les emergències. De les dues anteriors i, també, de l’emergència lingüística que viu la llengua catalana a la ciutat de Barcelona, que és el tema d’aquest article.

El que proposo de fer és un manlleu, però no un manlleu lingüístic, que, segons el diccionari, és un element lingüístic, sobretot lèxic, que passa d’una llengua a una altra i s’hi integra, sinó un manlleu d’una idea des de l’espiritualitat –que és poesia– a la política –que és prosa, oi?

El llibre El poder de l’ara d’Eckhart Tolle és una de les obres més llegides i més interessants de l’espiritualitat contemporània i es pot resumir en una frase: fes-te amic del moment present. Però ara i aquí el que més hem de subratllar d’aquest autor és l’elogi que fa de les situacions d’emergència.

Resumeixo el que diu: la gran majoria dels éssers humans, al llarg de la vida, només coneixen la plenitud personal quan han de fer front a una emergència, perquè només aleshores viuen del tot concentrats en el moment present i hi dediquen la màxima atenció, no divaguen, i despleguen el bo i millor d’ells mateixos.

De manera que no ens exclamem i anem per feina. Del que es tracta és de respondre bé a algunes preguntes… i després actuar en conseqüència. Quina és la situació de la llengua catalana a Barcelona? El procés polític independentista, que va començar l’any 2010, com hi ha influït? Quina volem que sigui a partir d’ara la situació del català a Barcelona? Què hem de fer per arribar-hi?

Com que un dels meus àmbits professionals és el periodisme, comencem amb un típic reportatge de carrer. Situem-nos en una de les noves superilles de l’Eixample i mirem amb els ulls ben oberts i parem bé l’orella.

Hi llegim: CARRER DE GIRONA. Anem cap amunt, cap a muntanya: CARRER DEL CONSELL DE CENT. Anem cap avall, cap a mar: CARRER DE LA DIPUTACIÓ. Més cap avall, que ens espera una avinguda: GRAN VIA DE LES CORTS CATALANES. Com que a la superilla encara hi fan obres, llegim, també, aquest rètol ocasional: «Preguem disculpin les molèsties». Tot, per tant, escrit en llengua catalana i de forma indiscutiblement correcta i legal. Correcta, perquè gràcies a Pompeu Fabra ja fa molts anys que la nostra llengua disposa d’ortografia, gramàtica i diccionari i perquè a Barcelona ningú no discuteix l’autoritat normativa de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Legal, perquè aquests rètols públics estan emparats per la legislació democràtica vigent en matèria lingüística, particularment per la que regula els topònims.

La llengua sencera

Davallada del català a Barcelona? Quina davallada? Hauríem de concloure, doncs, que la situació del català a Barcelona és com la de l’anglès a Londres; però seria una conclusió precipitada, és clar, perquè el que han vist els nostres ulls és únicament el català oficial i la llengua sencera és molt més que la llengua oficial.

PUBLICITAT

Parem ara l’orella per saber en quina llengua parla la gent que camina pel carrer o seu en un banc o en una taula d’un restaurant. Seria ben curiós de quantificar quants parlen pel mòbil i quants amb algú que hi és present, però ara el que ens interessa és només l’idioma que fan servir. Doncs és un fet que la gran majoria parlen en castellà, alguns en anglès i ben pocs en català. Entrem a una papereria, a un cafè i a una farmàcia i constatem que la situació idiomàtica és la mateixa que al carrer.

Continuem a la superilla, però ara interactuem. Una persona desconeguda se’ns adreça –en castellà– demanant-nos com anar a l’estació de metro de Verdaguer i contestem –en català– i acabem la conversa parlant tots dos en català. Entrem a comprar una cosa, primer, a la papereria i, després, a la farmàcia i, finalment, prenem un te al Cafè del Centre, un dels més antics de la ciutat. En tots els casos, ens expressem en català i les dependentes i el cambrer, que fins aquell moment només havíem sentit parlar en castellà, ens contesten en català.

Què hem de concloure? Doncs que en les relacions interpersonals, que són –atenció– l’àmbit d’ús més important d’un idioma, el català no és ni una llengua viva ni una llengua extingida: és una llengua submergida. La majoria la coneix, però no la fa servir.

És un fet que, actualment, la situació del català a Barcelona és diferent segons l’àmbit d’ús i oscil·la entre les dues situacions extremes descrites: la plenitud idiomàtica del català en la toponímia i la precarietat en les relacions interpersonals.

Sempre males notícies

De totes les llengües del món, la nostra és una de les més estudiades des de l’òptica sociolingüística. De manera que coneixem força bé quina és la situació en els diferents àmbits d’ús. Sabem que és millor en els àmbits més pròxims a la llengua oficial i és pitjor en els més allunyats. Així, l’ús del català és més aviat alt a l’Administració pública –a l’Ajuntament, a la Diputació, a la Generalitat– i, també, als col·legis professionals, però és baix a les empreses privades. Aguanta bé a la ràdio des de fa temps, però recula ràpidament a internet. És encara notablement alt a les aules de les escoles, però molt baix als patis. I, des de fa anys, les notícies sobre la salut del català són gairebé sempre males notícies.

Ens preguntàvem quina és la situació de la llengua catalana a Barcelona i ja tenim la resposta: és d’emergència lingüística. A Barcelona i a tot Catalunya.

Ens preguntàvem també: el procés polític independentista, que va començar l’any 2010, com hi ha influït? Parlem-ne, però ja podem avançar la conclusió d’entrada: els anys del procés i el postprocés han significat un retrocés clar per a la llengua catalana. El català ha estat –i encara és– l’ase dels cops. Des del 2010, l’ús del català a la capital i al país ha anat reculant de manera contínua. L’única «millora» ha estat la freqüència d’ús de les paraules independència, independentisme i independentista, que ha augmentat molt.

Dos blocs

Abans del procés, existia un consens polític i social molt ampli en el sentit de compartir la idea que la normalització del català és una causa justa. Consens que venia de lluny: de l’Assemblea de Catalunya. Ara, en canvi, l’antic catalanisme unitari es troba migpartit en dos blocs, que fins ara han estat incapaços d’unir-se en defensa del català. D’una banda, bàsicament, el PSC, En Comú Podem, Comissions i la UGT; d’altra banda, sobretot, ERC, l’espai postconvergent i Òmnium.

La situació del català a Barcelona oscil·la entre la plenitud idiomàtica en la toponímia i la precarietat en les relacions interpersonals.

Però l’inventari de danys no acaba aquí. Des de Barcelona i des de Catalunya, hem desaprofitat els vuit anys preciosos del govern valencià de Ximo Puig i el govern balear de Francina Armengol, en què podíem haver articulat una cooperació sòlida per impulsar plegats la vitalitat de la llengua que compartim.

A més a més, l’actitud de l’Espanya castellana cap al català i les altres llengües perifèriques és clarament pitjor ara que no era abans del 2010, perquè, en termes generals, ha passat de la incomprensió a l’agressivitat. En conclusió, doncs, per a la llengua catalana, el procés ha estat un retrocés.

Ens cal un discurs lingüístic del catalanisme adequat al segle XXI i una política lingüística lúcida. Del que es tracta és més que res d’actuar amb intel·ligència política. Vet aquí dos exemples, l’un en positiu i l’altre en negatiu.

Eslògans i denúncies

Si comparem la situació de partida, fa quaranta anys, de l’eusquera al País Basc i del català a Catalunya, constatarem que la del català era molt millor que la de l’eusquera; però la llengua històrica dels bascos no ha reculat, sinó que no ha parat d’avançar, encara que lentament, i el català va cap enrere, cada cop més ràpidament. Això és així, senzillament, perquè les institucions basques i la societat basca fa molts anys que actuen amb intel·ligència política a favor de la vitalitat de l’eusquera.

Ara l’exemple en negatiu. Davant l’evidència de l’emergència lingüística del català al país, què han fet Òmnium Cultural, l’entitat que té com a lema «llengua, cultura, país», i la Plataforma per la Llengua? Doncs Òmnium ha fet eslògans i la Plataforma per la Llengua, denúncies. Sembla un acudit dolent, però és així.

Ens cal identificar quina ha de ser la prioritat en l’àmbit polític per fer front a la nostra emergència lingüística i, alhora, identificar la prioritat en la vida quotidiana. Ras i curt: què han de fer «els polítics» i què ha de fer «la gent». Doncs, a partir de tot el que hem dit fins aquí: els dirigents polítics i socials han de refundar el consens a favor de la normalització del català i la gent ha de fer servir més el català.

L’única «millora» ha estat la freqüència d’ús de les paraules independència, independentisme i independentista, que ha augmentat molt.

Per cert, què cal fer amb l’anglès i amb el castellà? Francament, no cal fer res d’especial. L’anglès és la llengua mundial i tothom ho sap, la gent d’aquí i de tot arreu, sobretot les noves generacions, o ja domina l’anglès o aspira a fer-ho. El castellà a la Catalunya actual és una llengua que tothom coneix i que ningú no vol desaprendre i –encara més important– forma part de la mitja dotzena de llengües més parlades del planeta. La contribució que hem de fer els catalans, els valencians, els balears i els andorrans a la conservació del patrimoni lingüístic de la humanitat és, específicament, la defensa de la llengua catalana.

Quin hauria de ser el marc i quins els actors a l’hora de refundar el consens lingüístic? Un marc de país i –molt important– molts marcs locals. Els actors? Les institucions polítiques, evidentment, però també els partits i els principals actors de l’àmbit civil.

Començant per Òmnium

Finalment, per promoure un augment substancial de l’ús del català en l’àmbit decisiu de les relacions interpersonals, només caldria que des de l’associacionisme, començant per Òmnium, es multipliquessin els tallers de canvi lingüístic personal, una cosa que ja fa temps que ha estat inventada, però que s’ha implantat molt poc, i que són una eina de foment de l’ús –oral i escrit– del català en les relacions personals en tots els àmbits de la vida quotidiana. És realment molta la gent que diu sincerament que vol fer servir més el català, però que necessita aquesta petita empenta per aconseguir-ho.

Per posar punt final, acabem amb una frase encoratjadora de Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança».