Gran part del món intel·lectual està orientat a afirmar que l’invisible, l’esperit, l’ànima i la consciència que es despleguen i expandeixen entre nosaltres com a potències ja no són una via vàlida per explicar el món. Aquesta percepció la tenen fins i tot alguns poetes, artistes visuals o cineastes. S’ha perdut l’interès en les caigudes de l’ànima rilkeniana i els prodigiosos ascensos de Hölderlin. Molts intenten evitar la trobada amb els seus fantasmes al món dels vius.

Activitats com llençar les cartes, llegir les mans, revelar el futur en una tassa de cafè o fer una carta astral, tan populars, són vehicles, en la majoria dels casos, per conèixer millor el que passarà en el futur i no tant per connectar amb el no-visible, remetent als somnis, els fantasmes, les intuïcions i la inspiració. En un segle, la societat moderna ha passat dels salons i les societats psíquiques als gimnasos. Fins i tot la promesa d’un futur del món connectat al metavers planteja la il·lusió de viure una realitat desdoblada on, molt probablement, no es tindran en compte tots aquells plans de la realitat que no es puguin explicar com són els fantasmes.

No es tracta de creure en els espectres, ni en entitats no humanes que es mouen a l’ombra, sinó de preguntar-se com és possible que sigui tabú en el segle XXI mostrar-se sensible a les energies espirituals. Sens dubte, una de les raons és la mentalitat de l’home modern que no dona valor a tot allò que no es pot demostrar empíricament. La relació de l’art contemporani amb la mort és tractada des del punt de vista polític per assenyalar i mostrar les víctimes des d’un pla científic, com si es tractés d’una actualització del quadre de Rembrandt Lliçó d’anatomia del doctor Joan Deyman, on veiem l’acte de dos forenses mesurant el crani d’un mort; o com els cadàvers plastinats de Gunther von Hagens, els cranis decorats de Gabriel Orozco a la seva obra Papalotes negros o el crani recobert de diamants de Damien Hirst.