Gran part del món intel·lectual està orientat a afirmar que l’invisible, l’esperit, l’ànima i la consciència que es despleguen i expandeixen entre nosaltres com a potències ja no són una via vàlida per explicar el món. Aquesta percepció la tenen fins i tot alguns poetes, artistes visuals o cineastes. S’ha perdut l’interès en les caigudes de l’ànima rilkeniana i els prodigiosos ascensos de Hölderlin. Molts intenten evitar la trobada amb els seus fantasmes al món dels vius.
Activitats com llençar les cartes, llegir les mans, revelar el futur en una tassa de cafè o fer una carta astral, tan populars, són vehicles, en la majoria dels casos, per conèixer millor el que passarà en el futur i no tant per connectar amb el no-visible, remetent als somnis, els fantasmes, les intuïcions i la inspiració. En un segle, la societat moderna ha passat dels salons i les societats psíquiques als gimnasos. Fins i tot la promesa d’un futur del món connectat al metavers planteja la il·lusió de viure una realitat desdoblada on, molt probablement, no es tindran en compte tots aquells plans de la realitat que no es puguin explicar com són els fantasmes.
No es tracta de creure en els espectres, ni en entitats no humanes que es mouen a l’ombra, sinó de preguntar-se com és possible que sigui tabú en el segle XXI mostrar-se sensible a les energies espirituals. Sens dubte, una de les raons és la mentalitat de l’home modern que no dona valor a tot allò que no es pot demostrar empíricament. La relació de l’art contemporani amb la mort és tractada des del punt de vista polític per assenyalar i mostrar les víctimes des d’un pla científic, com si es tractés d’una actualització del quadre de Rembrandt Lliçó d’anatomia del doctor Joan Deyman, on veiem l’acte de dos forenses mesurant el crani d’un mort; o com els cadàvers plastinats de Gunther von Hagens, els cranis decorats de Gabriel Orozco a la seva obra Papalotes negros o el crani recobert de diamants de Damien Hirst.
Tots aquests exemples mostren la connexió de l’art amb una crítica del mercantilisme egoista i de les connexions culturals del passat amb el present; ens situen davant la mort, no com un pas necessari per iniciar el diàleg amb el que no podem veure en estar vius i tenir els ulls oberts, sinó per potenciar la percepció de la realitat i així transformar-la, cercant més i més realitat.
Reprendre la senda de l’energia espiritual ens enfronta al dubte i ens allunya de les falses certeses de la vida.
El progressiu allunyament de l’home modern de l’energia espiritual és cada cop més intens, fins al punt que el mateix terme espiritual s’ha deixat d’utilitzar per explicar el món. Les religions, espai per als miracles, i, en concret, el cristianisme, es troben davant la necessitat de ser cada vegada més laiques per separar-se de les institucions que les avergonyeixen amb els seus abusos sexuals o amb la forma d’acceptar els nous avenços científics i tecnològics.
El diàleg que va realitzar Henry Bergson el 1913 entre ciència i filosofia i societat a The Society for Psychical Research a Londres, avui seria considerat frívol i allunyat del sentit comú. Ara, la realitat es basa en el fet que tot es pugui mesurar. La Terra incògnita que va explorar Bergson es basa a «afrontar la burla que atemoreix els més valents». El filòsof de Memòria i percepció es va plantejar: «m’he preguntat algunes vegades què hauria passat si la consciència moderna, en lloc de partir de les matemàtiques per orientar-se en la direcció de la mecànica, de l’astronomia, de la física i de la química, i convergir tots els esforços sobre l’estudi de la matèria, hagués començat per la consideració de l’esperit».
Mirar el que no podem veure
A Bergson no l’espantaven «els fantasmes vius» ni el poder dels somnis, ni la recerca psíquica; el que temia era no poder explorar la frontera, gairebé imperceptible, que separa el visible de l’invisible. En la seva conferència a The Society for Psychical Research de Londres va fer observar als assistents que moltes persones han tingut el somni de volar: «he somiat freqüentment que volava per sobre del terra, però aquesta vegada estic completament despert. Sé ara, i ho mostraré als altres, que ens podem emancipar de les lleis de la gravetat».
Bergson donava una explicació lògica «referida llavors a la convicció que el vostre cos ha deixat el terra, s’ha convertit en una sensació precisa d’esforç per volar». És la convicció, la creença que volem, allò que ens transmet la sensació d’estar volant. L’energia espiritual que havia contribuït al desenvolupament de les societats al segle XIX i l’inici del segle XX ha estat expulsada de les societats modernes. El camí transcorregut ens allunya de volar i ens deixa a mercè d’aquest conegut aforisme: «de nit somio ser ocell i de dia soc caçador». Reprendre la senda de l’energia espiritual ens enfronta al dubte i ens allunya de les falses certeses de la vida. Tornar a mirar allò que no podem veure provoca por i neguit perquè no comprenem què està passant, però també ens envolta de poètica en un món on no tot pot estar en mans de la raó.
