La lògica successió d’esdeveniments derivats de les eleccions generals del 23 de juliol ha fet oblidar ràpidament alguns episodis de la campanya electoral que potser valdrà la pena recordar. Perquè en aquella campanya hem pogut observar –i patir– un condensat de les patologies que minen la salut de la nostra democràcia. Unes malalties que tenen com a principal conseqüència fer gairebé impossible una deliberació pública enraonada i raonable, sense la qual els processos de formació de la voluntat democràtica i de la corresponent adopció de polítiques públiques pateixen una severa distorsió.

Hi ha una coincidència generalitzada a considerar que el més greu d’aquests trastorns és la degradació de la paraula i del seu valor com a significant, amb la conseqüència de difuminar la diferència entre fets reals, valoracions fonamentades i opinions arbitràries fins al punt d’acabar per provocar un eclipsi de la veritat. No cal dir que en aquest procés de degradació accelerada de la paraula hi contribueix el caràcter híbrid de les xarxes socials on es barregen desordenadament les esferes privada i pública, així com la seva instantaneïtat, que capgira la dinàmica més reflexiva que podien facilitar els formats i els ritmes dels mitjans de comunicació més tradicionals.

Joan Burdeus a Núvol (14-7-23) glossa les reflexions de Jürgen Habermas sobre com les noves xarxes socials alteren l’estructura de l’esfera pública i la possibilitat d’una política deliberativa: «Habermas sosté que el que és propi de les xarxes socials és la seva naturalesa híbrida, semipública. En comptes de reflectir una àgora grega a gran escala, “la infraestructura d’aquesta esfera pública plebiscitària, reduïda a clics d’aprovació i desaprovació, és de caràcter tècnic i econòmic”. Habermas, per a qui la democràcia depèn de mantenir un espai aïllat de la corrupció de la raó instrumental (és a dir, del capitalisme), veu com “aquests espais semblen adquirir una intimitat estranyament anònima: no es poden considerar ni públics ni privats, sinó més aviat com una esfera de comunicació fins llavors reservada a la correspondència privada, elevada ara a la categoria de pública”. I conclou que “un espai només es pot considerar genuïnament públic quan tothom pressuposa que els altres hi fan servir el llenguatge de bona fe, mentre que en els espais privats ja s’entén que el llenguatge es pot fer servir d’altres maneres”.»

Durant la passada campanya electoral van sovintejar episodis que il·lustren aquesta combinació de menyspreu per la paraula i la veritat i la seva propagació tòxica a través de les xarxes socials. Però especialment un d’aquests episodis va causar estupefacció i indignació en amplis sectors de l’opinió pública. Es tracta de l’eslògan Que te vote Txapote, difós obertament per l’extrema dreta i amb hipòcrita ambigüitat pel Partit Popular. Sens dubte la millor expressió de la indignació provocada per l’ús d’aquest eslògan va ser la d’un article publicat al diari El País (15-7-23) per l’escriptor Antonio Muñoz Molina amb un títol ben explícit: «La era de la vileza».

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Muñoz Molina descriu aquesta era de la vilesa com «aquella en què hauran desaparegut tots els límits a la manipulació i a la mentida, i en què la calúmnia es difondrà amb la desimboltura d’un somriure publicitari i amb l’eficiència multiplicadora del femer immund de la premsa sense escrúpols i de les xarxes socials». En definitiva, una era caracteritzada per «la repetició metòdica de l’abús, la injúria i la mentida que, en esdevenir habituals no perden el seu verí, però cada cop provoquen menys escàndol».

José María Ridao considera que Pedro Sánchez ha estat objecte d’un dels linxaments polítics més descarnats contra un president de Govern des de l’aprovació de la Constitució el 1978.

No està de més recordar, com fa Muñoz Molina, les dues fites fonamentals en la nostra particular era de la vilesa: les mentides de José María Aznar sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq i sobre l’autoria dels atemptats de l’11-M de 2004 a Madrid. Unes fites que són peces majors del pòsit deixat pel Partit Popular en els darrers vint anys, que oportunament apuntava Oriol Bartomeus al mateix diari El País (13-8-23): «Les línies mestres traçades durant el segon mandat d’Aznar… i continuades durant la primera legislatura de Zapatero (la de la teoria de la conspiració de l’11-M), són les que segueixen regint l’acció d’un PP en mans de la facció més intransigent, que només entén la victòria si comporta la destrucció de l’adversari… mitjançant l’estigmatització de l’altre, del traïdor, el felón, el vendepatrias, al qual després se li retreu no facilitar, amb la seva abstenció, la derogació de la seva obra de govern». Un pòsit de «tanta ràbia, de tant d’odi abocat que condiciona la totalitat del sistema, és a dir, la possibilitat d’arribar a entendre’ns per construir alguna cosa entre tots plegats».

 

«Només dues paraules»

Més contundent encara, José María Ridao que, en un article també amb un títol inequívoc «La España feroz» (El País, 19- 7-23), considera que el president Pedro Sánchez ha estat objecte «d’un dels linxaments polítics més descarnats contra un president de Govern des de l’aprovació de la Constitució el 1978, potser només comparable al que va patir Felipe González». En nom d’aquest recordatori, Ridao interpel·lava González a sortir del seu mutisme:

«La ferocitat dels atacs va assolir tanta intensitat que costa feina entendre com Felipe González ha guardat aquests dies un silenci indesxifrable en lloc de dirigir al Partit Popular dues paraules amb l’autoritat que li concedeix haver estat víctima d’un linxament semblant… Exactament això és el que molts ciutadans esperàvem de Felipe González en aquestes circumstàncies, dues paraules, no per donar suport al candidat socialista ni a la seva acció de Govern o al seu programa electoral, sinó per preservar el sistema que tant li deu d’una crispació que l’està deteriorant i que amenaça d’arruïnar-lo. Dues paraules, només dues paraules, n’hi hauria hagut prou: així, no. Senyors del Partit Popular, així, no. Una altra vegada, no».

Aquesta preocupació per la pervivència d’un sistema democràtic pregonament liberal, amenaçat per la impossibilitat d’una conversa pública que cerqui un mínim comú denominador compartit per la gran majoria de les forces polítiques, impulsa també reflexions com les d’Andrés Ortega o de Víctor Pérez Díaz.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Així Ortega, a elDiario.es (18-7-23), considera imprescindible guanyar les guerres culturals d’aquesta època de la postveritat per assegurar la possibilitat de les transformacions que necessita Espanya: «Les dretes han après de Trump: menteix que no importa. Sí que importa. Almenys mentre no arribi aquest esclat de manipulació que suposarà en les campanyes hiperpersonalitzades la simbiosi de les xarxes socials amb la intel·ligència artificial generativa, amb possibilitats summament preocupants. Ho veurem primer als EUA. Les campanyes s’han convertit en batalles d’unes guerres culturals que, passi el que passi el 23-J, aniran a més a Espanya dificultant qualsevol entesa entre els votants i entre els dos partits grans.»

Víctor Pérez Díaz, a El Mundo (14-7-23), constata l’adopció generalitzada del llenguatge de la guerra en el debat polític, «orientat contra un boc expiatori, identificat com un enemic exterior i, alhora, interior, de manera que l’enemic exterior es fondria amb un adversari domèstic redefinit com a traïdor a la pàtria». I és d’aquesta manera com es va produint la dissolució de la comunitat política i, per tant, de la base sobre la qual s’edifica la legitimitat del sistema democràtic.