Al pròleg d’aquest volum, després d’afirmar que l’element determinant de la presidència de Pasqual Maragall va ser l’aposta per elaborar un nou Estatut d’Autonomia, l’historiador Josep Maria Muñoz recorda l’amplíssima majoria amb la qual la proposta va ser aprovada al Parlament. Hi van votar a favor 120 dels 135 diputats. Aquesta majoria, segons Muñoz, seria «la prova més concloent i inqüestionable que la reforma de l’Estatut era una necessitat àmpliament sentida i compartida a la societat catalana».

A l’epíleg del llibre, redactat conjuntament pels autors de cada un dels capítols i per l’equip que l’ha dissenyat, es fa una afirmació sobre el llarg procés estatutari que és complementària a la de Muñoz: «la realitat posterior ha demostrat, per tant, la necessitat i la urgència d’aquell exercici de revisió radical que havia propugnat el president Maragall contra les resistències dels uns i les reticències dels altres». Tant els uns com els altres, a l’hora de parlar del nou Estatut, conclouen que era una necessitat.

La paradoxa és que just abans de la segona cita s’ha afirmat que, la de l’Estatut, va ser «una aposta perduda». Si una aposta política es perd, malgrat les seves bones intencions, es pot considerar una aposta necessària? Diria que aquest és el nus gordià que caldria atrevir–se a tallar per poder fer allò que pretén Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi: una anàlisi sectorial, ponderada i equànime, de l’obra del govern autoanomenat catalanista i d’esquerres presidit per un Maragall optimista com sempre i fatigat com mai. Tallar–lo no només per poder fer el repàs de l’acció d’aquell govern, sinó també per tal que el llibre sigui útil a l’hora d’ajudar–nos a sortir de l’atzucac en el qual la nostra política es troba des de fa ben bé una dècada.

Conclusió transparent

Plantegem–ho amb aquesta frase excessivament enrevessada: fins a quin punt el projecte maragallià per a la Generalitat no es va consolidar prou, precisament, perquè va avançar en paral·lel a una elaboració estatutària que, entre els interessos dels uns i dels altres i les travetes dels propis, va delmar l’autoritat presidencial ja que es va tirar endavant obviant la posició de la contrapart a l’hora de subscriure un pacte que, de facto, forçava una reforma constitucional i que, després de la sentència del Constitucional, ha implicat un encotillament de l’autogovern. O diguem-ho d’una manera políticament incorrecta: podem dir–nos ja, d’una punyetera vegada, que l’aventura de l’Estatut va ser abans que res un error propi que encara estem pagant? El llibre no pretén afirmar-ho, a l’inrevés, però diria que aquesta és la conclusió transparent que es desprèn de la suma de mirades metòdiques que el constitueixen.

PUBLICITAT

Situem-nos. Al primer punt del Pacte del Tinell, en virtut del qual Maragall va ser elegit president de la Generalitat, s’explicitava que el nou govern impulsaria l’Acord Nacional sobre l’Autogovern i el Finançament que hauria de desembocar en l’elaboració d’un nou Estatut i l’adopció d’un nou sistema de finançament. Res que no recordem. Allò que sorprèn, passats els anys, és haver oblidat la direcció en la qual es volia orientar d’entrada la redacció. A l’apartat de continguts del Pacte queda clar que originàriament es pretenia avançar cap a «la consideració constitucional de la Generalitat com a Estat», és a dir, explorar camins legals que permetessin a la Generalitat formar part de decisions, nomenaments o la mecànica institucional de l’Estat assumint la naturalesa composta –nacionalment composta– d’aquest Estat.

Postulava un canvi de cultura política profunda, oposada al regionalisme pujolista, sense que s’hagués fet res per modificar la idea política del país que havia consolidat el poder convergent. No costa pas gaire rememorar com l’esperit maragallià de l’Estatut es va desnaturalitzar a la mateixa ponència parlamentària, allunyant-lo de l’horitzó del federalisme asimètric que volia constitucionalitzar la noció de «nació de nacions» i reconvertir-lo perquè actués com una palanca de tensionament del model autonòmic.

Meditada agenda del canvi

Després de vint-i-tres anys de Convergència i Unió a la presidència, durant més d’un lustre el procés de l’Estatut seria el centre de la política catalana. No ho serien les novetats que va implicar aquella oxigenant alternança al govern. Del nou govern, de fet, el noticiable semblava que sobretot ho fossin les desavinences o els trets al peu amb els quals va estrenar–se la coalició tripartida. Però malgrat els mareigs soferts dalt del Dragon Khan, les polítiques del govern –sobretot les dels consellers socialistes (especialment Nadal i Castells)– responien a l’afany d’implementar una meditada agenda del canvi –per dir–ho amb el títol de l’assaig de Josep Maria Vallès, també conseller d’aquell govern. Era una agenda en la qual entorns de Maragall havien estat treballant des del moment que va decidir presentar–se a la presidència de la Generalitat i que es va reforçar durant el seu període com a cap de l’oposició a través de la feina del Govern Alternatiu. Aquest coneixement acumulat va quedar en bona mesura fixat al gruix del Pacte del Tinell.

Analitzar el seu grau d’implementació durant els tres anys posteriors és el que es proposa el volum que motiva aquesta reflexió. Una implementació considerable i modernitzadora, en bona part reeixida, que es va poder dur a terme, paradoxa sobre paradoxa, malgrat no disposar del nou Estatut, però sí gràcies a comptar amb un ambiciós pla estratègic –per dir–ho ara amb una idea emprada per Maragall als seus anys a l’oposició. El programa del pujolisme s’havia fet obsolescent per sincrontizar–se amb les necessitats de la Catalunya del segle XXI i, mentrestant, el maragallisme n’havia estat elaborant un d’alternatiu. Veure com el programa socialdemòcrata es va transformar en acció és allò que fan els quatre acadèmics que han escrit el llibre.

La politòloga Gemma Ubasart es dedica a estudiar l’acció per ampliar l’autogovern i la qualitat democràtica. Carles Rivera, que va dirigir el gabinet del conseller Castells, exposa quin va ser el model de desenvolupament econòmic pactat entre acadèmics i diferents agents –l’Acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana– i explica les claus del nou model de finançament. La doctoranda Júlia Miralles–de–Imperial mostra de quina manera el primer tripartit va endegar una sèrie de polítiques per tal que l’acció social canviés de mentalitat, de l’assistència al servei a les persones (ho exemplificaria la primera llei substantiva aprovada pel govern: la Llei de barris).

Podem dir-nos ja, d’una punyetera vegada, que l’aventura de l’Estatut va ser abans que res un error propi que encara estem pagant?

El camp de les polítiques territorials, urbanes i ambientals és el que analitza Joan Vicente Rufi. La suma de les quatre aportacions és més descriptiva que no pas interpretativa, però l’enumeració d’allò que es va fer, que va tenir continuïtat amb el govern Montilla o que simplement va quedar esbossat és suficient per concloure que el balanç del govern Maragall, malgrat la mala premsa i malgrat l’Estatut, va ser clarament positiu.

Josep M. Muñoz (ed.). Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi. Barcelona: RBA, 2021. 472 pàgs.

Cap elogi

Però és precisament la centralitat de l’Estatut en els últims vint anys de política catalana allò que ha impedit i impedeix calibrar la potència d’aquella acció transformadora que es va tirar endavant durant aquells tres anys. Sembla que ningú no l’hagi volgut fer seva malgrat que era i és una alternativa a la nostra paràlisi política. Per això aquest llibre hauria d’intervenir en el debat de Catalunya després del procés. Per recentrar la conversa. A Una certa distància Josep Maria Bricall ho va dir millor que jo: «Els denominats governs tripartits van escometre una interessant política de barris desatesos, d’acció social, de salut, d’infraestructures (metros, carreteres, etc.) i d’ensenyament, des del meu punt de vista la més apreciable a Catalunya des de la Guerra. Doncs bé, això no ha merescut cap mena d’elogi, ni de l’oposició –naturalment– ni dels partits que van possibilitar-ho –menys naturalment. Acomplexats per les elucubracions inútils, aquests darrers han volgut amagar la seva aportació o han acabat tirant–se els plats pel cap. Insòlit!»