Al pròleg d’aquest volum, després d’afirmar que l’element determinant de la presidència de Pasqual Maragall va ser l’aposta per elaborar un nou Estatut d’Autonomia, l’historiador Josep Maria Muñoz recorda l’amplíssima majoria amb la qual la proposta va ser aprovada al Parlament. Hi van votar a favor 120 dels 135 diputats. Aquesta majoria, segons Muñoz, seria «la prova més concloent i inqüestionable que la reforma de l’Estatut era una necessitat àmpliament sentida i compartida a la societat catalana».

A l’epíleg del llibre, redactat conjuntament pels autors de cada un dels capítols i per l’equip que l’ha dissenyat, es fa una afirmació sobre el llarg procés estatutari que és complementària a la de Muñoz: «la realitat posterior ha demostrat, per tant, la necessitat i la urgència d’aquell exercici de revisió radical que havia propugnat el president Maragall contra les resistències dels uns i les reticències dels altres». Tant els uns com els altres, a l’hora de parlar del nou Estatut, conclouen que era una necessitat.

La paradoxa és que just abans de la segona cita s’ha afirmat que, la de l’Estatut, va ser «una aposta perduda». Si una aposta política es perd, malgrat les seves bones intencions, es pot considerar una aposta necessària? Diria que aquest és el nus gordià que caldria atrevir-se a tallar per poder fer allò que pretén Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi: una anàlisi sectorial, ponderada i equànime, de l’obra del govern autoanomenat catalanista i d’esquerres presidit per un Maragall optimista com sempre i fatigat com mai. Tallar-lo no només per poder fer el repàs de l’acció d’aquell govern, sinó també per tal que el llibre sigui útil a l’hora d’ajudar-nos a sortir de l’atzucac en el qual la nostra política es troba des de fa ben bé una dècada.

 

Conclusió transparent

Plantegem-ho amb aquesta frase excessivament enrevessada: fins a quin punt el projecte maragallià per a la Generalitat no es va consolidar prou, precisament, perquè va avançar en paral·lel a una elaboració estatutària que, entre els interessos dels uns i dels altres i les travetes dels propis, va delmar l’autoritat presidencial ja que es va tirar endavant obviant la posició de la contrapart a l’hora de subscriure un pacte que, de facto, forçava una reforma constitucional i que, després de la sentència del Constitucional, ha implicat un encotillament de l’autogovern. O diguem-ho d’una manera políticament incorrecta: podem dir-nos ja, d’una punyetera vegada, que l’aventura de l’Estatut va ser abans que res un error propi que encara estem pagant? El llibre no pretén afirmar-ho, a l’inrevés, però diria que aquesta és la conclusió transparent que es desprèn de la suma de mirades metòdiques que el constitueixen.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.