La Mariam és tot el que els talibans odien. La Mariam –em demana que ometi el seu cognom– és activista i es va plantejar entrar en política: és una dona que vol intervenir en l’esfera pública. La Mariam té por que algú ens senti, i per això em cita per a l’entrevista en un restaurant d’un barri de Kabul apartat del centre. No és el típic restaurant afganès, amb desenes d’homes menjant xai, iogurt i naan (el pa afganès deliciós i a vegades gegant), sinó un restaurant amb les cadires buides, perquè la Mariam, al costat del seu marit, l’ha reservat perquè puguem parlar sense que ningú ens espiï.

Ha passat una mica més d’un mes des que els talibans van prendre Kabul i van tornar al poder el 15 d’agost de 2021. El règim està en espera de la reacció de la comunitat internacional –aquest ens abstracte el nom del qual ja no significa res– per fer més o menys visible la seva ideologia, que continua intacta, per impulsar o no de manera pública les polítiques en les quals realment creu. Però les que són dins, com la Mariam, ja saben què els caurà al damunt. I per això volen sortir de l’Afganistan. La Mariam gairebé m’ho implora: «ajuda’m a fugir de l’Afganistan». Explica que va fer tallers i va rebre suport de la Societat Alemanya de Cooperació Internacional (GIZ). Ara se sent abandonada. Va lluitar pels drets de les dones i es va involucrar en política, en contacte directe amb organitzacions occidentals. Però, com milers i milers d’afganesos, no té via de fugida.

La Mariam és de Takhar, una província empobrida del nord de l’Afganistan. El detall és important, perquè sovint les afganeses que alcen la veu, les més visibles, pertanyen als entorns més urbans, en particular Kabul, la capital, i Herat, a l’oest. Aquesta distorsió entre camp i ciutat sovint fa que es tinguin idees preconcebudes sobre la situació general de les dones a l’Afganistan. La Mariam va estudiar i va lluitar per tenir influència i prestigi a Takhar. I ho va aconseguir.

–Vaig anar a la universitat a Takhar. Paral·lelament, em vaig adonar que la nostra societat necessita que actuem: com a dones hem de conèixer els nostres drets. Això ho vaig aprendre estudiant i en els tallers que després vaig fer. Amics i amigues estrangeres que van treballar amb mi van fer que augmentessin les meves habilitats per treballar en equip. Amb el temps vaig poder fer costat a dones que havien perdut els seus drets i a nens que treballaven al carrer.

PUBLICITAT

El que funciona des del retorn dels talibans al poder no són els decrets ni la ‘xaria’ per suprimir drets de manera absoluta, sinó l’amenaça.

La Mariam porta un vestit negre discret i un vel blanc de flors estampades. Diu que amb el temps hi havia veus que fins i tot li demanaven que es presentés a candidata per a sotsgovernadora de Takhar. No ho va arribar a fer. Perquè van arribar els talibans i van deixar un rastre terrible a la seva província. En les últimes setmanes d’ofensiva militar, els talibans van escombrar tot el país fins a arribar a Kabul. Les incursions al nord van causar el desplaçament de milers de persones. En el principal campament de persones desplaçades a Kabul, la majoria deien que eren de Takhar o d’altres províncies veïnes com Kunduz i Badakhxan.

Conec a la Mariam a Kabul perquè és una d’aquestes persones desplaçades que, a més, s’ha implicat –amb discreció– en la distribució de l’escassa ajuda humanitària que s’ofereix al camp. No vol cridar l’atenció. Però vol denunciar el que passa al seu país. Abans d’acabar la nostra llarga conversa, subratlla els riscos que ha pres per arribar a aquest restaurant i organitzar aquesta trobada d’amagat.

–Vull alçar la veu. He hagut de sortir de casa per fer aquesta entrevista.

El vell nou Emirat

Al cap de gairebé vint anys després de la invasió estatunidenca de l’Afganistan arran dels atemptats de l’11 de setembre, tot va semblar que tornava a la casella de sortida: els talibans van tornar al poder. Però aquesta no és la fotografia exacta, perquè peca d’historicisme. Els talibans van tornar amb la mateixa ideologia –i el temps va descobrir que no havia canviat res pel que fa al respecte dels drets de les dones o altres àmbits–, però s’havia cremat una època que va començar sembrada d’esperances i va acabar en una retirada per la porta del darrere i un fracàs sense pal·liatius. Va ser l’era del desplegament de les tropes de l’OTAN a l’Afganistan, amb un govern amic a Kabul la legitimitat del qual es va veure tan castigada que es va fondre com la mantega quan els talibans van llançar l’ofensiva final.

Això és clau per entendre en quina situació van quedar les afganeses. El que em van transmetre totes les dones amb les quals vaig parlar durant la cobertura que vaig fer per a la revista 5W el setembre del 2021 va ser que l’horitzó havia desaparegut. No veien res més enllà. Era el final de la història –i no precisament el vaticinat per Francis Fukuyama. No hi havia marge per pensar que el règim podia ser menys dur amb elles, perquè elles són l’enemic. Per això vaig acabar el reportatge a l’Afganistan amb una convicció: que la principal oposició al nou règim talibà, l’Emirat Islàmic de l’Afganistan acabat d’instaurar –nom oficial del govern talibà–, no era ISIS-K, la branca d’Estat Islàmic a la regió, que continuava i continua organitzant atemptats en tot el territori afganès, sense que les autoritats el puguin controlar.

L’èxit dels talibans és que no tenen necessitat de prohibir algunes coses perquè estiguin prohibides.

L’oposició no eren tampoc els llegendaris guerrillers antitalibans de la vall del Panjshir, sense influència en bona part del país. L’oposició real, el que els talibans temien, i temen de debò, són les afganeses perquè el simple reconeixement dels seus drets significa la dissolució de la seva ideologia. Qualsevol declaració pública dels caps talibans en un altre sentit –més enllà del mantra trampós que els drets de les dones són respectats «d’acord amb la xaria»– cau en el terreny de la manipulació política i emocional d’un joc geopolític amb Occident que va acabar aviat, potser massa aviat segons els seus càlculs.

A Kabul vaig entrevistar el viceministre talibà de Salut acabat de nomenar el doctor Abdul Bari Omar, el càrrec més alt al qual vaig poder accedir. M’interessava la paradoxa de com el sistema sanitari talibà necessitava les dones per continuar funcionant.

–El personal sanitari és el nostre personal, no el volem canviar –em va dir–. El meu missatge per a tot el personal, sigui home o dona, és que ha de seguir en el seu lloc de treball, ha d’anar a l’hospital. Aquesta és la nostra idea…

PUBLICITAT

–També es quedaran les dones?

–Doctores, infermeres, netejadores, llevadores… Sí.

–Però a llarg termini?

–El nostre pla, també per al futur, és que es quedin.

Les seves paraules encaixaven en un discurs general, en un missatge clar a Occident: si ens ajudeu, si obriu l’aixeta, tractarem millor (sic) les dones. Era una estratègia en aparença simple, però en realitat sofisticada, perquè partia del coneixement de l’altra part: el viceministre diferenciava entre actors occidentals que veia més proclius a col·laborar amb el règim (com l’Organització Mundial de la Salut) i altres als quals criticava de manera frontal, com el Govern dels Estats Units.

El règim talibà va trencar el seu compromís de reobrir les escoles de secundària, la qual cosa va deixar més d’un milió de nenes i adolescents sense escolaritzar.

Poc més d’un any després, quan ja ningú no mirava cap a l’Afganistan, els talibans van vetar les dones que treballen en ONGs. Això no significa, per descomptat, que en el sector públic sanitari no hi continuï treballant una minoria de dones –les lleis no són uniformes en tot el país ni en tots els àmbits–, però és important entendre que el que funciona a l’Afganistan des del retorn dels talibans al poder no són els decrets ni la inspiració islamista en la xaria per suprimir drets de manera absoluta, sinó l’amenaça. L’èxit dels talibans és que no tenen necessitat de prohibir algunes coses perquè estiguin prohibides. Quan la Mariam es va entrevistar amb mi, no estava prohibit que a les dones se les veiés en l’espai públic. Però ella ho volia evitar.

L’educació com a símbol

En l’àmbit educatiu, i després de comprovar que no rebria el suport occidental que esperava, el règim ha estat implacable amb les afganeses i sí que ha usat la prohibició. Va trencar el seu compromís de reobrir les escoles de secundària –la qual cosa va deixar més d’un milió de nenes i adolescents sense escolaritzar– i va acabar prohibint també l’educació universitària per a elles.

Però en quina situació es trobava l’Afganistan sota el règim prooccidental que governava abans del retorn al poder dels talibans? És una pregunta complexa. La situació de les dones no era ni de bon tros idíl·lica. La prioritat de Washington, tal com va confessar George W. Bush de manera cínica, no va ser mai els drets dels afganesos i les afganeses, sinó protegir els Estats Units d’atacs terroristes. La qual cosa no vol dir que no hi hagués avenços, com la quota fixa mínima del 25 % per a dones en el Parlament nacional i en les assemblees provincials. Pràcticament per necessitat, perquè es partia de zero, el poc progrés que es va fer va ser emocionant –i va permetre que joves com la Mariam arribessin a la universitat. Tot i que cal no oblidar que, en aquell Afganistan sota suposat domini occidental, hi va haver casos de dones violades que van acabar a la presó.

L’herència del primer règim talibà (1996-2001) era de menys d’un milió d’estudiants i 20.000 mestres, sense presència de les dones. El país va assumir el 2002 el repte de reconstruir un sistema educatiu devastat per la intransigència talibana. Vuit anys després, la xifra d’escolaritzacions ja arribava a 7 milions, entre aquests 2,5 milions de dones.

En la Conferència de Kabul del 2010, que havia de servir per generar confiança a Occident i aconseguir més fons per a l’Afganistan, el llavors president, Hamid Karzai, enfundat en la seva capa afganesa habitual i el seu barret aristocràtic, va elogiar el «gran progrés» en l’àmbit educatiu de l’Afganistan. Va dir que l’objectiu del seu govern, per al 2020, era aconseguir l’escolarització total i que la meitat del personal docent fossin dones. Tan sols un any després, el 2021, l’Afganistan es va convertir en una còpia inversa d’aquell somni, perquè els talibans aviat van allunyar nenes, adolescents i adultes dels pupitres.

Saben que elles són el seu principal enemic.