La Mariam és tot el que els talibans odien. La Mariam –em demana que ometi el seu cognom– és activista i es va plantejar entrar en política: és una dona que vol intervenir en l’esfera pública. La Mariam té por que algú ens senti, i per això em cita per a l’entrevista en un restaurant d’un barri de Kabul apartat del centre. No és el típic restaurant afganès, amb desenes d’homes menjant xai, iogurt i naan (el pa afganès deliciós i a vegades gegant), sinó un restaurant amb les cadires buides, perquè la Mariam, al costat del seu marit, l’ha reservat perquè puguem parlar sense que ningú ens espiï.

Ha passat una mica més d’un mes des que els talibans van prendre Kabul i van tornar al poder el 15 d’agost de 2021. El règim està en espera de la reacció de la comunitat internacional –aquest ens abstracte el nom del qual ja no significa res– per fer més o menys visible la seva ideologia, que continua intacta, per impulsar o no de manera pública les polítiques en les quals realment creu. Però les que són dins, com la Mariam, ja saben què els caurà al damunt. I per això volen sortir de l’Afganistan. La Mariam gairebé m’ho implora: «ajuda’m a fugir de l’Afganistan». Explica que va fer tallers i va rebre suport de la Societat Alemanya de Cooperació Internacional (GIZ). Ara se sent abandonada. Va lluitar pels drets de les dones i es va involucrar en política, en contacte directe amb organitzacions occidentals. Però, com milers i milers d’afganesos, no té via de fugida.

La Mariam és de Takhar, una província empobrida del nord de l’Afganistan. El detall és important, perquè sovint les afganeses que alcen la veu, les més visibles, pertanyen als entorns més urbans, en particular Kabul, la capital, i Herat, a l’oest. Aquesta distorsió entre camp i ciutat sovint fa que es tinguin idees preconcebudes sobre la situació general de les dones a l’Afganistan. La Mariam va estudiar i va lluitar per tenir influència i prestigi a Takhar. I ho va aconseguir.

–Vaig anar a la universitat a Takhar. Paral·lelament, em vaig adonar que la nostra societat necessita que actuem: com a dones hem de conèixer els nostres drets. Això ho vaig aprendre estudiant i en els tallers que després vaig fer. Amics i amigues estrangeres que van treballar amb mi van fer que augmentessin les meves habilitats per treballar en equip. Amb el temps vaig poder fer costat a dones que havien perdut els seus drets i a nens que treballaven al carrer.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.