Les campanes toquen per Anglaterra

És coneguda de sobres la frase de Dean Acheson, secretari d’estat nord-americà en l’Administració Kennedy, que la Gran Bretanya havia perdut un imperi però no havia trobat el seu lloc en el món. Però Richard Neustadt, un altre conseller de JFK, va aprofundir encara més en la idea: «El Regne Unit –va dir– és una potència mitjana, que no és el nostre vassall, però tampoc no es pot dir que sigui el nostre igual; la seva història, geografia i economia fan que en aquest moment concret s’adigui perfectament amb el que ens convé». És la versió americana de la màxima de lord Palmerston, dues vegades primer ministre en el segle XIX, quan afirmava que «Anglaterra no té amics ni enemics eterns, només interessos eterns».

Què significa el Brexit per a la política exterior i de seguretat britànica, en aquesta línia imaginària que comença amb la batalla de Hastings el 1066 i la conquesta normanda per part del rei Guillem, i discorre pels racons de guerres religioses, de successió i de les roses, les dues grans conflagracions mundials, la construcció i pèrdua d’un imperi, les massacres colonials, regicidis i usurpacions, Enric VIII, Robin Hood, Oliver Cromwell, Horatio Nelson, el pirata Drake i l’Armada Invencible, ocupacions estrangeres i les mentides de Blair en la guerra de l’Iraq? Té alguna lògica, algun sentit en aquesta cerca d’un lloc en el món?

Les classes polítiques conservadores que manen avui a Londres voldrien viatjar en el túnel del temps a la primera era isabelina, l’Edat d’Or d’Anglaterra, quan regnava la pau interior després de la Reforma protestant (i la repressió sistemàtica dels dissidents), i les obres d’un tal William Shakespeare es representaven al Globe Theatre del sud del Tàmesi, i hi havia un pròsper comerç transatlàntic ajudat per la pirateria de Francis Drake contra els galions espanyols i holandesos que feien la ruta de les Índies. Un temps d’aventures i d’il·lusió en la construcció d’un imperi en el qual amb el temps no es pondria el sol, amb França sumida en les seves Guerres de Religió i amb l’Espanya dels Habsburg com a únic rival per la supremacia global.

Un punt d’inflexió

És possible, com sostenen alguns historiadors, que aquesta enyorança imperial estigui sobrevalorada, perquè al cap i a la fi l’Imperi només va aportar en el seu millor moment un 6 % del producte interior brut d’Anglaterra, i que amb el pas del temps el Brexit sigui vist com una absoluta irrellevància històrica, una nota al peu de la mateixa pàgina que parla de les dues negatives de Charles de Gaulle a acceptar el Regne Unit en la Comunitat Econòmica Europea (CEE), de l’ingrés el 1973 de la mà d’Edward Heath, i del posterior referèndum sobre la permanència.

També és possible, com afirmen uns altres, que es tracti d’un punt d’inflexió en la decadència i pèrdua d’influència que va començar a gran escala amb la desfeta de Suez, quan Londres es va aliar amb França i Israel per a prendre el control del canal perquè no es fiava de Nasser, i el general Eisenhower va posar a Anthony Eden en el seu lloc, obligant-lo a fer marxa enrere si no volia un atac contra la lliura esterlina que enfonsaria l’economia del país. Malgrat estar en el bàndol vencedor, la II Guerra Mundial no havia reforçat Anglaterra (excepte moralment), sinó que l’havia arruïnat.

«No hem reduït les fronteres de l’Estat a la Gran Bretanya perquè ara ens les imposi Brussel·les», va proclamar Thatcher el 1988.

Paradoxalment, aquesta cura d’humilitat va ser el principi de la «relació especial» amb els Estats Units que, com van dir sense embuts Dean Acheson i Richard Neustadt, veien la Gran Bretanya com una «mini gran potència» recolzada en el soft power que li proporcionen la universalitat del seu idioma, un exèrcit dotat de més armes (incloses les nuclears) que va molt més enllà de les seves necessitats reals, un seient permanent en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, un excel·lent servei diplomàtic i un establishment que fins ara sempre havia buscat l’equilibri entre el pragmatisme i l’idealisme, la moral i l’economia, les forces del mercat i els drets humans. Fins que va arribar el Brexit i ho va tirar tot per terra.

Arran de la desfeta de Suez, Londres va abraçar l’atlantisme i una relació de parentiu subordinat, com de germà petit a germà gran, amb els Estats Units. Després de l’ingrés a la CEE, va adoptar també una espècie d’europeisme a desgrat o a la contra, favorable a la construcció d’un mercat únic (que també ara ha abandonat) però enemic d’una federació política europea («No hem reduït les fronteres de l’Estat a la Gran Bretanya perquè ara ens les imposi Brussel·les», va proclamar Margaret Thatcher en el seu discurs de Bruges el 1988, precursor en certa manera del Brexit).

Ni ocupats ni derrotats

El tercer pilar de la política exterior del Regne Unit en els últims cinquanta anys ha estat un multilateralisme reforçat per la globalització. Però per bé que els britànics, tant laboristes com tories, sempre han acceptat amb realisme i humilitat la seva posició de dependència respecte a Washington i el seu rol de Sancho Panza respecte al Quixot (Donald Trump, per exemple, va deixar en ridícul Theresa May afavorint descaradament que Boris Johnson la reemplacés), en un percentatge molt alt no s’han sentit mai europeus com se’n senten un espanyol, un italià o un irlandès. No només pel fet que es tracta d’una illa, sinó perquè pensen que no s’han aliat o estat mai a les ordres de Napoleó, Lluís XIV o Hitler, no han estat mai, en els temps moderns, ni ocupats ni derrotats.

Londres es resisteix a concedir als representants de la UE ple estatus diplomàtic, i Brussel·les posa pals a les rodes a base de burocràcia.

És la mítica de la resistència (encara que altres pobles van fer sacrificis molt més grans en la II Guerra Mundial) i l’essència de l’«excepcionalisme britànic», aquesta convicció, encara existent, que es tracta d’un país especial i millor, tocat per la vareta màgica dels déus. No dubten a afirmar-ho ministres de l’actual Govern quan expliquen per què han vacunat ja més persones, encara que ho ignoren en relació amb els més de cent mil morts que ha causat la pandèmia, un dels índexs més alts del món.

Abans de Suez, Eden sostenia que els interessos de la Gran Bretanya s’estenien «molt més enllà d’Europa, a tots els racons del planeta», i sobre aquesta base es va resistir a creure que la guerra havia acabat amb l’era de la Pax Britannica, a conformar-se amb un lloc més modest en el món, de segon violí, amb els Estats Units i la Unió Soviètica com a directors d’orquestra. Després de Suez, Harold Macmillan va reconèixer que calia «acceptar el món tal com és i no com volem que sigui», i per a mantenir la influència va procurar adoptar respecte a Washington un paper com el de Grècia respecte a Roma, murmurant sensatesa a les orelles dels poc sofisticats nord-americans. Tant ell com els seus successors es van adonar que, després de la creació de la CEE, el Regne Unit no es podia quedar fora i ser eclipsat per aquells que havia derrotat en la guerra. Sobretot, Alemanya.

Les tres potes de la cadira

Aquest realisme ha desaparegut amb el Brexit, després de gairebé mig segle de pertinença al club. De les tres potes de la cadira amb què es basteix la política exterior del país, la de l’europeisme ha estat tallada i la de l’equilibri ha desaparegut. Continua ferma la del multilateralisme, però fins i tot s’estella la fusta de l’atlantisme per l’amistat entre Johnson i Trump, que lògicament ha posat en guàrdia a Joe Biden, d’origen irlandès i orgullós de ser-ho, defensor a ultrança dels Acords del Divendres Sant i que interpreta les bufonades del premier britànic, les seves amenaces d’incomplir els pactes subscrits amb Brussel·les i el seu intent de «derogar» el Parlament com a part del populisme que intenta combatre.

«Cap home és una illa; per això, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu», va escriure John Donne en la primera era isabelina.

El Brexit ja és una realitat, però el Regne Unit de Johnson segueix sense saber on és el seu lloc en el món, igual que en els anys seixanta. Enfront de desafiaments com el revengisme de Putin, el cas Navalny, el programa nuclear iranià, la violació de l’embargament d’armes de l’ONU per Turquia, la immigració, els avenços hegemònics de la Xina, el polvorí de l’Orient Mitjà o l’amenaça de l’islamisme radical, no té, un cop separat de la UE, cap pla concret; només el d’anar improvisant, sense comprometre’s amb ningú, dins d’un concepte vague de «Gran Bretanya global», política i geogràficament dispersa, líder d’una Commonwealth reforçada de la qual formen part 53 països amb un PIB d’onze bilions d’euros, sisena potència comercial i vuitena militar del planeta, ancorada encara en la vella teoria que el país no té amics ni enemics eterns, només interessos eterns.

Com una mena de reconstrucció de l’«esplèndid aïllament» de finals del XIX, quan Benjamin Disraeli i Lord Salisbury van optar per evitar l’establiment de relacions estretes i durables amb qualsevol altre país a causa de les dificultats per a preservar l’hegemonia per les enormes fronteres exteriors que calia defensar, l’augment de la població i una economia dependent de les importacions de matèries primeres, com ara ho està dels serveis.

Un «populisme aristocràtic»

Històricament, les classes dirigents britàniques han aplicat al peu de la lletra el concepte «lampedusià», que tot canviï perquè res no canviï, i han contingut les alteracions radicals sota l’aparença de continuïtat, aplicant a més el cost de la rebel·lió als rebels, una espècie de «populisme aristocràtic» que ha fet de les vides d’una minoria de rics el relat nacional, i ha garantit que la revolució no signifiqui l’emancipació. Però amb el Brexit han perdut l’oremus.

De les tres potes de la cadira que fonamenten la política exterior del país, la de l’europeisme ha estat tallada.

La «relació especial» amb els Estats Units està en mans del que decideixi fer Biden, en principi poc entusiasmat per subscriure aquest gran acord comercial que prometia Johnson. I la relació no tan especial amb la Unió Europea es troba tan tocada que no només la integració econòmica ha quedat malmesa, sinó també la cooperació en matèria de seguretat, recerca o defensa, incloses qüestions tan mundanes com la participació en maniobres militars, la presència de ministres britànics en les reunions o el manteniment de delegacions consulars conjuntes en tercers països. Les picabaralles són constants. Londres es resisteix a concedir als representants de la UE ple estatus diplomàtic, i Brussel·les posa pals a les rodes a base de burocràcia. Deien els súbdits de l’imperi que no calia tenir por al rifle d’un anglès sinó a la seva ploma. Ara s’ha girat la truita, i els continentals castiguen Londres amb tones de paperassa, certificats d’origen, declaracions de duanes.

Suez va ser un error de càlcul, en creure la Gran Bretanya que era més forta que no era en realitat. El Brexit és una ferida autoinfligida, impulsada per la nostàlgia, que ja es veurà com acaba, però d’entrada significa un retorn a una versió globalitzada de l‘«esplèndid aïllament». Potser és el gen illenc de vell imperi mercantil, però la veritat és que l’Anglaterra de Johnson voldria ser un iceberg enmig del mar amb GPS incorporat, que s’acostés als Estats Units, a Europa, a la Xina o a Rússia segons els interessos del moment. Però una cosa és la sobirania i una altra el poder real, i a Londres sembla que no ho tenen prou clar.

Les classes conservadores que manen avui a Londres voldrien viatjar en el túnel del temps a la primera era isabelina.

«Cap home és una illa per si mateix sinó part del continent; si la mar s’emporta una porció de terra, tot Europa queda disminuïda, tant li fa si és un promontori, o la casa dels teus amics, o la teva pròpia casa; cap home és una illa; la mort de qualsevol persona m’afecta perquè em trobo unit a tota la humanitat; per això, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu». Això ho va escriure el poeta John Donne en la primera era isabelina, l’Edat d’Or anglesa, aquella a la qual voldrien tornar els nostàlgics. Cinc segles després, molts dels seus compatriotes no pensen així ni tenen aquesta afecció per Europa. Si sentiu tocar les campanes, és que toquen per Anglaterra.