1 – LES PRÒXIMES ELECCIONS PRESIDENCIALS HAURIEN DE CONFIRMAR, PRIMER, LES RUPTURES QUE VAN TENIR LLOC L’ANY 2017.
El declivi de l’esquerra i la fi de la divisió esquerra/dreta com a divisió política dominant.
El 2017, entre tots els candidats d’esquerra van obtenir el 27 % dels sufragis expressats. El 2022, haurien de reunir aproximadament el mateix percentatge. En particular, el Partit Socialista, el candidat del qual va obtenir el 6 %, sembla que aquesta vegada no arribarà al 5 %. La seva existència mateixa està amenaçada. Aquest partit no es va adonar del desastre de l’elecció de 2017 per manca d’una correcta anàlisi dels seus resultats. Va considerar que l’avanç i la victòria de Macron eren un accident degut a factors conjunturals.
Mentre el 46 % dels electors de François Hollande de 2012 havien votat des de la primera volta de 2017 a favor d’Emmanuel Macron, el 15 % per Jean-Luc Mélenchon, el líder de l’esquerra radical, i només el 6 % pel candidat socialista, el PS ha intentat reconstruir-se qualificant el balanç del quinquenni d’Hollande de massa «liberal», i practicant una «oposició sense concessions» al «liberalisme macronià». D’aquesta manera, prenia nota de la pèrdua de la major part del seu electorat i es girava cap a Mélenchon, qui excloïa, no obstant això, d’aliar-se amb ell. Per tant, ja no tenia estratègia. La seva marginació accelerada és conseqüència d’aquest buit estratègic, encara ampliat per la pobra campanya de la seva candidata el 2022.
Les enquestes donen ara com ara una quarta part dels vots a Macron, cosa que li garanteix la qualificació per a la segona volta.
Com el 2017, és Jean-Luc Mélenchon qui arribarà al capdavant de l’esquerra, però amb la puntuació reduïda a la meitat, del 19 % al 10 %. El candidat ecologista, Yannick Jadot, no sembla poder superar de gaire el 5 % (necessari per a l’obtenció del reemborsament de les despeses de campanya). Pel que fa a la candidata de la primària anomenada «popular», organitzada fora i contra les organitzacions partisanes, Christiane Taubira, no sembla poder, tampoc, obtenir un resultat important. La seva candidatura només pot contribuir a un afebliment addicional del que queda d’organitzacions polítiques a l’esquerra. Per tant, l’esquerra estarà de nou absent a la segona volta de les eleccions i mantindrà una posició marginal en el sistema polític. Actualment, no hi ha cap possible recomposició a la vista.
La sòlida posició d’Emmanuel Macron.
Les enquestes donen ara com ara una quarta part dels vots emesos a Emmanuel Macron, és a dir, els mateixos que l’any 2017, lluny de la resta de candidats, cosa que li garanteix la qualificació per a la segona volta de la votació. Aquestes xifres confirmen que la seva victòria de 2017 no va ser un accident, sinó el començament d’un important realineament de les forces polítiques. Situat en el centre de l’escaquer polític, ocupa una posició estratègicament avantatjosa enfront de les nombroses candidatures que se li oposen. En la segona volta de les eleccions, les previsions el donen com a reelegit, sigui quin sigui el candidat a qui s’enfronti. És cert que els seus adversaris estan dividits i que és l’únic candidat que té el benefici d’una forta imatge presidencial. Els votants creuen que no hi ha cap candidat millor que ell i que ha gestionat correctament la crisi sanitària. La meitat pensen que serà reelegit. A més, la crisi internacional el posa al davant de l’escenari.
El domini de la dreta radical dins de les dretes.
L’any 2017, per primera vegada, la candidata del Reagrupament Nacional, Marine Le Pen, va passar davant del de la UMP (Unió per a un Moviment Popular), el partit de la dreta de govern. Només un punt separava els dos candidats. Des de llavors, aquesta diferència ha augmentat notablement en benefici de la dreta radical. Actualment, els sondejos li donen, representada per dos candidats, Marine Le Pen i Éric Zemmour, al voltant del 30 %, i a la dreta de govern (els Republicans) al voltant del 15 %.
PUBLICITAT
2 – ELS NOUS REPTES.
Els nous reptes es refereixen, doncs, a la dreta i a la manera com es recompondrà després de les eleccions de 2022. Per tant, són de gran importància. El primer repte és el futur de la dreta radical, poderosa però esquinçada pel conflicte inexpiable entre l’RN de Marine Le Pen i el candidat Éric Zemmour. El segon, és el futur dels Republicans (LR, antiga UMP), atrapat entre el macronisme i la dreta radical. Tots dos assumptes estan estretament relacionats entre si.
El fenomen Zemmour.
Mentre l’RN, antic Front Nacional, sota la direcció de Marine Le Pen, ha adoptat en el transcurs de l’actual quinquenni una estratègia de «desdemonització» consistent a afirmar la seva vocació de partit de govern i a esborrar la imatge de partit d’extrema dreta que Jean-Marie Le Pen, el seu pare, li havia donat en el moment de la seva creació, la candidatura d’Eric Zemmour ha canviat el joc en aquesta porció de l’espectre polític. Zemmour, antic periodista i polemista d’extrema dreta, centra el seu discurs de campanya sobre el perill mortal de la «gran substitució» de la població francesa blanca per la població musulmana, francesa i immigrada, afirma que Islam i islamisme són el mateix i que la guerra civil ja ha començat.
Amb aquest discurs ha tornat a donar a la dreta radical una imatge d’extremisme. La seva estratègia consisteix a dur a terme a la llarga una reunificació de l’extrema dreta i de la dreta moderada. Per a aconseguir-ho, necessita afeblir significativament tant el Reagrupament Nacional com els Republicans. Aquesta estratègia està començant a tenir èxit, ja que el potencial de l’electorat que li ofereixen les enquestes és d’un 13 % aproximadament. Aquest electorat el constitueixen a parts iguals antics votants lepenistes i antics votants dels Republicans.
Sense cap possibilitat de ser escollit, Zemmour té objectivament interès en la reelecció de Macron que afebliria perillosament LR i RN.
La part de l’electorat dels Republicans seduïda per Zemmour es compon de la fracció més a la dreta, sobretot els catòlics més conservadors, atrets alhora per raons ideològiques (el temor a la «gran substitució») i socials (el perfil més burgès i intel·lectual de Zemmour). Sense cap possibilitat de ser escollit, Zemmour té objectivament interès en la reelecció de Macron que afebliria alhora perillosament LR i RN: l’un i l’altre patirien una tercera derrota consecutiva.
La fragilització del Reagrupament Nacional.
Sense la candidatura de Zemmour, Marine Le Pen passaria probablement a la segona volta de les eleccions. I, certament, és igual de probable que perdés davant del president sortint, però l’RN continuaria sent el principal partit de l’oposició. La candidatura Zemmour dona una oportunitat a Valérie Pécresse d’avançar-se a Marine Le Pen i, per tant, de passar a la segona volta. De moment, els sondejos donen un lleuger avantatge a Le Pen, però encara hi ha joc, sobretot si, durant la campanya, Zemmour aconsegueix atreure encara més electors de l’RN. Si Valérie Pécresse passa, el futur del Reagrupament Nacional i de la seva candidata serà posat en qüestió.
La fragilització dels Republicans.
La situació dels Republicans és tan fràgil com la de l’RN. Si Valérie Pécresse és qualificada però colpejada a la segona volta per Macron o, pitjor encara, si no passa, la supervivència dels Republicans es veurà amenaçada. En realitat, aquest partit està profundament dividit, tant en el seu electorat com en els seus dirigents. A nivell electoral, en el cas hipotètic d’un duel a la segona volta entre Macron i Le Pen, el 60 % dels electors de Pécresse de la primera volta votarien per Macron i el 40 % per Le Pen. Això indica les fortes tensions que s’exerceixen sobre aquest partit, atrapat entre Macron i la dreta radical com ho havia estat el PS entre Macron i Mélenchon l’any 2017.
A nivell dels dirigents, mentre Valérie Pécresse se situa en el centredreta, Éric Ciotti, que va arribar en segona posició a les primàries dels Republicans el desembre passat, va afirmar clarament la seva proximitat amb Éric Zemmour. D’altra banda, l’antic primer ministre de Macron, Édouard Philippe, procedent de l’UMP, l’home polític més popular de França, mou els fils discretament per obtenir nous suports de la dreta moderada a favor de Macron.
Les eleccions presidencials han demostrat ser, en el període recent, una fantàstica màquina de trencar partits.
El principal desafiament d’aquesta elecció presidencial és, doncs, amb el de la reelecció probable però no segura de Macron, la manera com s’operarà la recomposició de les dretes després de la seva eventual reelecció. Més enllà d’això, està en joc el futur mateix del sistema partidista. Després de la destrucció del PS, el possible esclat dels Republicans i de l’RN podria marcar la victòria pòstuma del general de Gaulle, el projecte del qual, amb la instauració de l’elecció presidencial per sufragi universal, era de destruir el «règim dels partits».
Les eleccions presidencials han demostrat ser, en el període recent, una fantàstica màquina de trencar partits. Ha canibalitzat la vida política. Macron i Mélenchon han creat partits personals, mentre que Zemmour volia trencar els Republicans i l’RN. Per tant, la democràcia representativa es pot veure encara més afeblida i, més enllà dels desafiaments propis de la pròxima elecció, el que està en joc és el seu futur mateix.
La qüestió és si les eleccions presidencials, que s’han afirmat des del principi com les eleccions més importants en el sistema polític francès, mantindran, en aquest panorama polític desestructurat, els alts índexs de participació dels quals sempre s’ha beneficiat i que, en les últimes dècades, s’han mantingut més o menys estables, mentre que la participació en les eleccions legislatives s’enfonsava. Segons les enquestes, la participació en aquestes eleccions podria, per la seva banda, disminuir, potser de manera important. Aquest és un altre repte que caldrà tenir en compte en les pròximes eleccions.
