Hi ha dues frases de Xabier Arzalluz Antia (Azkoitia, Guipúscoa, 24-8-1932 / Bilbao, 28-2-2019) que il·lustren amb claredat l’afició per l’hortofructicultura del personatge, sobretot en l’ultima etapa de la seva vida, envoltat de pebrots i altres fruits, a l’hort del seu caserío prop de Galdakao, el poble de la seva dona. Una de les frases, innòcua en la forma, però demolidora en el fons, data de 1988 i diu així: «Per a què volem l’autodeterminació? Serà trist autodeterminar-nos per plantar cols». Tres anys després, es filtrava a la premsa una altra frase, aquesta gens innòcua i molt controvertida, que Arzalluz va pronunciar en una reunió amb la plataforma proetarra KAS: «No conec cap poble que hagi assolit el seu alliberament sense que uns arriïn i els altres discuteixin. Uns sacsegen l’arbre, però sense trencar-lo, perquè caiguin les nous, i uns altres les recullen per repartir-les». En vista de l’enrenou que es va produir, va intentar matisar-la sense gaire èxit: «Em refereixo a Herri Batasuna, no a ETA».

Curiosament, la trajectòria política del president del PNV (càrrec que va ostentar de 1980 a 2004, amb un parèntesi de cessantia entre 1984 i 1986) s’ha emmarcat en les dues realitats subjacents en la doble paràbola de les cols i la noguera. Es diria que les constants vitals d’Arzalluz bategaven vers l’autodeterminació d’Euskadi, però no a qualsevol preu. A poc a poc, al PNV li van anar quadrant els comptes. Primer i decisiu va ser el pacte amb l’Estat (quan Adolfo Suárez era president del Govern) amb el qual es van atènyer fites imprescindibles, com la disposició addicional primera de la Constitució espanyola en què es reconeixien els drets històrics dels territoris forals (entre els quals figurava el concert econòmic, d’importància transcendental per al finançament basc).

Una altra de les conquestes importants va arribar el 1996 amb José Maria Aznar a la Moncloa, que va seduir Arzalluz perquè li donés suport. La investidura es va cobrar un alt preu: a banda de més atribucions en relació amb el concert econòmic esmentat, es va donar via lliure a Euskaltel, la xarxa basca de telefonia que trencava el monopoli de Telefónica. Amb l’economia més pròspera de l’anomenat Estat de les autonomies, Arzalluz ja no parlava de cols com el 1988. Onze anys després, es preguntava cofoi: «Què passaria si ens separéssim d’Espanya? En primer lloc, un gran alleujament. A més, econòmicament viuríem millor».

Les constants vitals d’Arzalluz bategaven vers l’autodeterminació d’Euskadi, però no a qualsevol preu.

En els seus més de vint anys al capdavant de l’Euskadi Buru Batzar, el gran problema de consciència d’Arzalluz ha estat la contradicció entre el seu rebuig ferm de la violència com a instrument per aconseguir la independència i l’ambigüitat amb què de vegades ha afrontat la lluita armada d’ETA. El 1992, li fou confiscada al sindicat abertzale LAB l’acta d’una reunió entre el PNV i HB en la qual se li atribuïa l’afirmació següent: «No creiem que sigui bo per a Euskal Herria que ETA sigui derrotada». I el 1994 va sortir a la defensa dels presos etarres amb aquestes paraules: «No són delinqüents, perquè no maten per enriquir-se ni per beneficiar-se personalment, sinó per un ideal polític». Quatre anys més tard, amb un to més col·loquial, va assegurar: «ETA sí que té un projecte polític. No és una simple màfia ni la banda del Tempranillo».

Qui parlava així era el mateix que el 1968 havia decidit distanciar-se d’aquella ETA incipient que, nou anys després del seu naixement, matava el policia Melitón Manzanas. Una decisió tan categòrica encaixava amb aquesta confessió rotunda feta al cap d’uns anys: «Com a nacionalista radical, estic a prop d’ETA i de l’esquerra abertzale. Però soc demòcrata: no vull tenir res a veure amb gent que vol imposar la seva opinió amb la violència». En els pitjors anys del plom (només en la dècada dels 80 es van registrar 401 atemptats mortals), Arzalluz contemplava atònit el desastrós carreró sense sortida del terrorisme. Aleshores va alçar la seva veu eixordadora: «Si tingués intel·ligència i valor per prendre decisions, ETA s’hauria de dissoldre» (1991). «Que tinguin clar [els d’ETA] que som molts més i que podem matar-los a tots» (1993).

PUBLICITAT

Era irremeiable el sagnant fenomen etarra, malgrat que el partit hegemònic fundat per Sabino Arana rebutgés la violència? En una resposta pintoresca en una publicació austríaca, l’any 2000, Arzalluz explicava: «Els bascos som molt directes. Ningú no s’imagina un català amb una arma a la mà. Un basc, sí. Això no és bo, però és així. És una qüestió de caràcter». És fàcil evocar l’escorpí de la faula d’Isop, que, per la seva naturalesa, no tenia altre remei que clavar-li el fibló a la granota encara que això comportés la mort de tots dos.

«Ningú no s’imagina un català amb una arma a la mà. Un basc, sí. Això no és bo, però és així. És una qüestió de caràcter.»

Al marge del que hem escrit sobre ell, qui era Xabier Arzalluz com a ésser humà i com a animal polític de primera magnitud? D’on venia i on anava? Quins eren els seus trets ideològics més destacats? Anem a pams. El nostre personatge va arribar al món durant la Segona República en el si d’una família nombrosa molt religiosa (ell era el setè de set germans, cinc dels quals, sacerdots i monges). El pare era un requetè carlí que conduïa autobusos i va anar a presó per haver-se adherit a la insurrecció franquista. La mare era una costurera euskaldun que va arribar a ser multada per parlar basc al carrer amb una germana seva. «Aquestes coses —va declarar Arzalluz referint-se a aquella desgraciada anècdota— són les que han fet que els que érem fills de carlins siguem nacionalistes».

Ordenat sacerdot als 31 anys

La seva infància va quedar marcada quan va ingressar en un seminari diocesà als 10 anys i en una escola apostòlica de la Companyia de Jesús als 12. Abans de ser ordenat sacerdot el 1963 (als 31 anys), es va llicenciar en Dret i en Filosofia i Lletres, va exercir com a professor i va ampliar els seus estudis a Alemanya, on va entrar en contacte amb el servei religiós d’immigrants espanyols. En aquella època, sintonitzava amb la socialdemocràcia dels partits democratacristians que seguien les encícliques més avançades de Joan XXIII i Pau VI. Ja el 1955, quan als 23 anys va passar l’estiu com a miner voluntari del Servei Universitari del Treball (SUT) a Río Tinto (Huelva), la seva consciència social havia rebut un toc d’alerta en comprovar la vida privilegiada dels enginyers en contrast amb la dels miners de pulmons malmesos.

Després d’abandonar el sacerdoci i la Companyia de Jesús el 1968, i aconseguida la secularització el 1971, es va casar amb una biscaïna de bona família, Begoña, amb la qual va compartir tres fills. Des d’aquell any fins a la seva mort ha viscut esposat també amb el PNV, tot i que després d’abandonar la presidència del partit va expressar una desafecció creixent: «No estic d’acord amb la manera com s’estan fent les coses, tret del que fa Ibarretxe». Ho va dir el 2007, quan el lehendakari era encara Juan José Ibarretxe, al qual va animar el 2005 a presentar al Congrés el famós pla que proposava la «lliure associació» del País Basc i Espanya, i que va ser rebutjat per 313 diputats d’un total de 350. Però qui estava al capdavant del PNV des del 2004 era Josu Jon Imaz, un polític gens procliu a aventures secessionistes i després altíssim executiu empresarial.

PUBLICITAT

Amb ETA agonitzant (l’últim atemptat a Espanya es va produir el 2009 i l’anunci del cessament de la violència va tenir lloc el 2011), la gran majoria de la societat basca va entrar de ple en un període de descompressió creixent, alhora que a Catalunya passava tot el contrari. Arran del greuge causat per les retallades de l’Estatut propulsades pel PP, la desafecció cap a Espanya i el sentiment independentista català no van fer altra cosa que expandir-se.

«Soc espanyol jurídicament, però no m’hi sento».

Per sobre de qualsevol etiqueta ideològica, Arzalluz va ser un patriota basc de soca-rel («soc espanyol jurídicament, però no m’hi sento»), que es va permetre el luxe de predicar l’independentisme quan gairebé ningú no gosava esmentar-lo. Mesos abans de ser aprovada la Constitució, el 1978, l’aleshores portaveu peneuvista al Congrés va deixar clara la seva posició: «Ens reservem el dret de secessió, estigui a la Constitució o no, si no se’ns permet viure a la nostra manera dins de l’Estat». Amb motiu del 40 aniversari del text constitucional, El Diario Vasco va publicar les que, fet i fet, serien les seves últimes declaracions: «Ens van endossar un text tan brutal com el Títol Octau, que atorga a les Forces Armades la facultat de ser garants de la Constitució. Només per això no podíem acceptar-la, ni com a bascos ni com a demòcrates».

A més del vesper etarra en què va caure en diferents ocasions, Arzalluz es va ficar en un embolic monumental quan, en la dècada dels 90, va començar a parlar de raça, de craniometries, de sang, de gens, etcètera. Per moltes puntualitzacions que fes, el tuf supremacista no va desaparèixer. Si el 1992 va recórrer a la ironia per proclamar la seva alegria perquè als seus avantpassats bascos «no els romanitzessin», el 1993 i 1994 va quedar atrapat en un immens forat negre (i mai més ben dit això de negre). Vet aquí el cos del delicte: «Els bascos són els descendents dels primers colons neandertals d’Europa i han conservat un patrimoni genètic diferent […] amb una enorme quantitat d’Rh negatiu». Més: «Primer van ser els antropòlegs amb la seva craniometria. Després van venir els hematòlegs amb l’Rh de la sang. Sempre van trobar especificitat en els bascos». Més encara: «La raça existeix. Només cal mirar un suec i un zulú. El problema comença quan algú diu que el suec es superior al zulú i el vol reduir a la servitud». És realment racista Arzalluz? «Jo no sóc racista. Prefereixo un negre que parli eusquera que un blanc que l’ignori.»

Alhora que feia afirmacions tan escabroses, el polític exjesuïta es va esplaiar, també el 1993, amb el problema de la immigració, conegut popularment com el tema d’«els d’aquí i els de fora» (hemengoak eta kanpokoak, en llengua basca). Arzalluz dixit: «De vegades sembla que els de fora es volen fer els amos d’aquest poble. Una cosa és la neteja ètnica, de la qual estem en contra, i una altra que els de fora es facin amb la majoria». I perquè no hi hagués cap mena de dubte, va reblar el clau: «De tan bé que ens portem, el nostre nacionalisme s’ha anat descafeïnant». Entre els de fora, els va arribar el 1995 un nou bisbe destinat a Bilbao, un monsenyor nascut a la província d’Àvila que va ser mal rebut («un tal Blázquez,» segons Arzalluz), tot i que va acabar sent ben acceptat gràcies als seus esforços per adaptar-se als d’aquí.

Per a Arzalluz, Aznar va passar a ser «l’últim got que vol dominar els bascos».

No podria acabar aquesta semblança sense recordar aquell duel de titans que van mantenir Arzalluz i Carlos Garaikoetxea, quan aquest era el president autonòmic i aquell, el gos guardià del caserío peneuvista, com ha gosat definir-se el mateix Arzalluz. Va ser ni més ni menys que una lluita pel poder. En el PNV sempre ha prevalgut el partit sobre el lehendakari, cosa que Garaikoetxea no va acabar de digerir. La pressió sobre ell va ser tan forta que va presentar la dimissió el desembre de 1984. «Nosaltres sempre li vam donar la peanya —es va justificar Arzalluz— i no vam ser correspostos.» Qui pot sortir indemne enfrontant-se a un mastí cepat i murri entestat a salvaguardar les essències?

Va ser Juan María Bandrés —expresident d’Euskadiko Ezkerra, exdiputat i exsenador— qui va encunyar una definició que va fer fortuna: «Maquiavel era un escolanet comparat amb el màxim dirigent del PNV». Que li ho preguntin a Aznar, que va pensar que l’havia neutralitzat per sempre, i tanmateix, el suposat idil·li no va durar gaire. De ser un aliat per a Arzalluz, l’aleshores president del Govern va passar a ser «l’últim got que vol dominar els bascos». Amb la perspectiva que ofereix el pas del temps, en les memòries d’Arzalluz (2005) ha quedat vist per a sentència aquest judici sobre Aznar: «Un caràcter de tipus paranoide que necessita fabricar-se un enemic per entendre’s ell mateix». Queda dit.

PUBLICITAT

Traducció de Glòria Bohigas Arnau.