Hem entrat en un any electoral. De l’evolució de la legislatura i de les posicions que han anat adoptant les forces polítiques sembla inevitable que les pròximes eleccions es desenvolupin en el marc de l’anomenat bibloquisme, configurat pel bloc de la majoria parlamentària que dona suport al govern de coalició versus el bloc format per la dreta conservadora i l’extrema dreta. De manera que, en el dia d’avui, no és esperable un altre resultat electoral que es pugui traduir en una majoria parlamentària operativa que la victòria d’un d’aquests dos blocs. En paraules de Fernando Vallespín (El País, 27-11-22):

«La política espanyola ha derivat en una rígida política binària. Tota la nostra suposada diversitat ha acabat col·lapsant al final en dues –i només dues– visions d’Espanya, de l’economia i de la resta de matèries que s’obren a la decisió política. Són, a més, no negociables entre si. Tot i que, bé ho sabem, es negocia, amb intensitat, a l’interior de cada bloc.»

Aquesta és l’oferta política real que tindrà l’electorat a l’hora de decidir el seu vot, malgrat que, com sospita Cristina Monge (infoLibre, 27-11-22), la polarització política i mediàtica no reflecteix adequadament l’estat anímic de la societat espanyola:

«Em costa d’entendre que una societat que fa 40 anys va contemplar un intent de cop d’Estat (tancs als carrers i el Congrés ocupat per guàrdies civils armats; és a dir, un cop amb tot el que un cop ha de tenir) mentre mitja Espanya clamava contra l’altra meitat, avui estigui més polaritzada que abans. Una altra cosa és la violència, verbal i política, que s’ha instal·lat a la bombolla politicomediàtica i que irradia la resta de la societat, però d’això a dir que la societat en el seu conjunt està polaritzada crec que hi ha molta distància».

En la decisió dels electors a l’hora d’exercir el seu dret de sufragi poden influir una sèrie de factors. Avui, a un any vista, el més rellevant semblaria ser l’evolució percebuda de la situació econòmica, en especial la inflació i el seu impacte real en la ciutadania. També s’apunta com un factor sensible la digestió que faci la societat espanyola de les mesures destinades a desinflamar el conflicte català, concretament les destinades a reformar el Codi Penal per suprimir el delicte de sedició i, eventualment, modificar el de malversació. O l’impacte del soroll generat per les intenses batalles culturals entorn de la legislació relativa a garantir la llibertat sexual o al reconeixement dels drets de les persones trans i, en definitiva, a tot el relacionat amb les visions del món associades al gènere i el sexe. I, finalment, i no menys important, el grau de cohesió interna de les diverses forces polítiques i dels blocs en què s’agrupen.

PUBLICITAT

Legislar en calent

A tall d’exemple d’una batalla cultural, té interès examinar l’encesa polèmica originada el novembre de 2022 sobre la Llei de Garantia Integral de Llibertat Sexual (coneguda col·loquialment com la llei del solo sí és sí) i, més exactament, sobre les derivades no ben previstes de la seva aplicació concreta, que s’han manifestat en les decisions d’alguns tribunals d’aplicar una rebaixa de penes en determinats casos d’abusos o agressions sexuals. Una controvèrsia sobre la qual, a més, planava la qüestió de fons suscitada per l’anomenada llei trans.

Sobre la judicatura plana un enfrontament sostingut entre els poders de l’Estat que la ministra d’Igualtat va fer explícit tot acusant els jutges de masclistes.

Per entendre-la millor convé recordar la gènesi d’aquesta llei, la seva motivació i la seva gestació política i el grau de consens social suscitat. La llei va ser la resposta a l’alarma social creada per la sentència de l’Audiència Provincial de Navarra sobre el cas La Manada que va qualificar la violació múltiple a una noia com un delicte d’abús sexual. I va tenir una gestació complicada dins del Govern per la tensió entre les presses de la ministra d’Igualtat i les reticències jurídiques del ministre de Justícia, titllades per l’aleshores vicepresident del Govern com excuses tècniques que amagaven un masclisme frustrat. El fet és que aquestes reticències van acabar per esvair-se, amb què es van subestimar els possibles efectes d’una possible reducció de les penes (crònica de Carlota Guindal a La Vanguardia, 20-11-22).

En tot cas, ens trobem davant d’un exemple de les contraindicacions de legislar en calent i sota la influència d’intensos estats d’opinió que donen com a resultat lleis expressives que sovint descuiden el necessari rigor tècnic legislatiu.

D’altra banda, no es pot obviar que la polèmica va esclatar en un context enverinat provocat per l’estranya situació en què està instal·lada la judicatura, sobre la qual plana un enfrontament sostingut entre els poders de l’Estat i que el ministeri d’Igualtat va fer explícit en reaccionar tot acusant els jutges de masclistes. Com tampoc no es pot deixar de costat la derivada del cas provocada per les divisions internes del moviment feminista, en plena efervescència per la confrontació entorn del projecte de llei per a la igualtat de les persones trans i la garantia dels drets LGTBI. Tot plegat subministra els ingredients necessaris per a desfermar el sensacionalisme d’alguns mitjans de comunicació i la demagògia política contra la ministra d’Igualtat.

Veus sensates

Tanmateix, enmig del soroll, s’han fet sentir veus sensates amb reflexions jurídiques, ideològiques i polítiques que convé tenir molt en compte. Així, el magistrat Miguel Pasquau (CTXT, 18-11-22) rebutja el simplisme d’un debat plantejat en termes «nyap legal» versus «tribunals masclistes», il·lustra sobre el marge interpretatiu dels jutges i jutgesses i conclou que «el legislador podria haver evitat de ple la reducció de penes introduint una disposició expressa que ho impedís en casos com l’analitzat. Com que no ho fa, tot queda pendent de la interpretació dels tribunals sobre l’abast del principi pro reu i l’aplicabilitat de la disposició transitòria del Codi Penal a les modificacions a la baixa d’aquesta Llei. Evitar la reducció mitjançant un esforç interpretatiu és possible; optar pel que més beneficia el reu és una interpretació esperable i, d’acord amb un robust principi constitucional, que molts jutges i jutgesses completament exempts de biaixos masclistes entenen perfectament».

Feminisme i agenda feminista

De la mateixa manera, mereixen atenció les consideracions sobre la idoneïtat d’un enduriment de les penes per combatre la plaga de la violència masclista que formulen Clara Serra i altres signants (El País, 20-11-22), alertant sobre la trampa punitivista en què hauria caigut la llei ara qüestionada:

«Des de quan l’esquerra ha assumit que la resposta és la repressió, el càstig i el Codi Penal i no la reinserció i la transformació de la societat? Quan tenim a les portes una reacció disposada a fer servir la violència masclista com a excusa per a les seves polítiques autoritàries, deixem de fer aquests perillosos discursos i sortim d’un cop d’aquest enfangat clima punitiu dins les xarxes del qual ni les dones ni el feminisme ni les esquerres ni les majories socials hi tenen res a guanyar. El debat sobre les penes ens fica de ple en el marc de la dreta, sortim-ne urgentment».

Finalment, és del tot pertinent el toc d’atenció de Marga León (El País/Agenda Pública, 26-11-22) sobre l’ús partidista de l’agenda feminista i les seves conseqüències que, si no se superen, comprometen seriosament les possibilitats de l’esquerra en les pròximes eleccions:

«Tot i que els temes que ara ocupen l’agenda feminista tenen una complexitat més gran, el que retroalimenta la polarització no és l’avenç de les polítiques d’igualtat en si, sinó la tendència a l’ús partidista en una competència electoral forassenyada. La trajectòria política de la lluita contra la violència de gènere n’és un bon exemple».