A les pàgines de política&prosa fa temps que avisem de l’amenaça que representa l’extrema dreta per als valors democràtics. En aquests més de seixanta números hem prestat atenció al seu avanç en diferents països europeus, als Estats Units i també a l’Amèrica Llatina. En més d’una ocasió hem publicat articles sobre el risc que significa l’entrada de Vox a les institucions espanyoles, així com la radicalització del Partit Popular, que ha assumit gran part del discurs de la ultradreta i no ha tingut cap objecció a pactar-hi.

Després de la important resolució del Parlament Europeu del 15 de setembre del 2022, en què s’afirma que l’Hongria de Viktor Orbán ja no és una democràcia plena, sinó un «règim híbrid d’autocràcia electoral», vam dedicar un editorial en el número 49 a la propagació preocupant del virus autoritari, fins i tot al cor de la mateixa Unió Europea. Aquí apuntàvem que «no hi pot haver democràcia sense pluralisme, sense separació de poders, sense institucions independents, sense garantia de drets». I llançàvem una vegada més un crit d’alarma enfront de la deriva que vivim.

Fa tan sols uns mesos teníem una certa esperança que el vent ultraconservador que estava escombrant Europa hagués deixat de bufar o, si més no, s’hagués moderat. Després de l’entrada de l’extrema dreta als governs d’Itàlia, Finlàndia, Israel i la República Txeca, a més del seu avanç electoral a Suècia, Xile i Grècia, sense comptar amb l’enèsima victòria d’Erdogan a Turquia, els resultats de les eleccions espanyoles del juliol i de les poloneses de l’octubre havien despertat un cert optimisme. D’una banda, la derrota del PP i Vox, la victòria dels quals tothom donava per segura i, de l’altra, la victòria de Donald Tusk en un país que, després de vuit anys d’executius de Llei i Justícia, anava cap a l’orbanització, van mostrar que la tendència semblava que s’havia invertit.

Lamentablement, el mes de novembre ens va retornar a la realitat que, com se sap, és tossuda. A l’Argentina, el paleollibertari Javier Milei, conegut pels seus insults grollers contra els «esquerrans», s’ha convertit en el nou inquilí de la Casa Rosada. Als Països Baixos, l’ultradretà Geert Wilders, euroescèptic i islamòfob, va guanyar amb diferència les eleccions legislatives i té bones possibilitats de substituir Mark Rutte com a pròxim president del govern. En tots dos casos, a més, s’ha produït un fenomen preocupant: la disponibilitat, una vegada més, de la dreta tradicional per pactar amb aquestes forces antidemocràtiques.

Aquest 2024, marcat per dues guerres el desenllaç de les quals és una veritable incògnita, serà un any crucial en el qual ens hi juguem molt, començant per la mateixa supervivència a mitjà i llarg termini de les democràcies liberals. Les eleccions europees del pròxim mes de juny i les nord-americanes del mes de novembre marcaran el futur del nostre continent i, en bona part, del món. A Washington ja no és cap secret la probable victòria dels republicans, ara definitivament trumpitzats. A Brussel·les, l’avanç de l’extrema dreta posa per primera vegada seriosament en qüestió la gran coalició tradicional entre les principals famílies polítiques que han forjat el projecte europeu, és a dir els populars, els socialdemòcrates i els liberals.

Ja ningú no descarta que una part de l’extrema dreta, representada pels conservadors i els reformistes europeus amb Giorgia Meloni al capdavant, puguin ser part de la majoria que triarà la pròxima Comissió. No ens oblidem, a més, que al març es votarà a Portugal i a la tardor a Àustria: en tots dos països la ultradreta té molts números per arribar al govern, en coalició amb els conservadors.

És per aquesta raó que hem considerat necessari dedicar el dossier d’aquest número a l’extrema dreta. En primer lloc, Pablo Stefanoni desentranya el fenomen Milei, les causes que expliquen la seva victòria i les incògnites que ofereix el seu govern. En segon lloc, Juan M. Hernández-Puértolas ens presenta una anàlisi de llarga durada de la radicalització del Partit Republicà estatunidenc a les portes d’un any electoral summament complex.

Pel que fa a l’escenari europeu, hem decidit centrar-nos en tres contextos nacionals que considerem, per diferents raons, prioritaris. D’una banda, Itàlia, on l’extrema dreta governa amb majoria absoluta: com explica Francesca De Benedetti, Meloni no solament no s’ha moderat, sinó que està intentant teixir aliances en l’àmbit europeu per canviar la correlació de forces a les institucions comunitàries. De l’altra, Alemanya, on, com apunta Guillermo Íñiguez, l’avanç d’AfD està posant en tensió la CDU, l’únic partit conservador que continua mantenint el cordó sanitari enfront de la ultradreta. Finalment, Polònia, on Ruth Ferrero-Turrión es pregunta si la derrota de Llei i Justícia és suficient per restaurar la democràcia al país bàltic.

Ja ho hem repetit en moltes ocasions, però esperem que, com deien els llatins, repetita iuvant. En els pròxims dotze mesos ens hi juguem molt. Lamentablement, ja no podem donar per descomptat que en el futur continuarem vivint en democràcies liberals i pluralistes. Entenguem, doncs, l’amenaça que plana sobre nosaltres i posem fil a l’agulla per aportar el nostre granet de sorra. Anem tard, però encara hi som a temps.