Hauria estat bonic, i molt beneficiós per l’efecte que podria suscitar aquest article, que la primera casa on aparegués el poeta Gil de Biedma, dins de la seva poesia, fos el ventre de la seva mare. Al cap i a la fi, els versos existeixen i pertanyen a un poema molt conegut («Barcelona ja no és bona»), amb el qual gairebé s’obre el seu llibre més important: Moralidades; diuen així: «Así yo estuve aquí / dentro del vientre de mi madre, / y es verdad que algo oscuro, que algo anterior me trae / por estos sitios destartalados».

No obstant això, Biedma hi havia escrit uns quants poemes abans, on la «casa» (la primera casa dins de la seva poesia) era la ciutat de Barcelona, la mateixa que protagonitza «Barcelona ja no és bona» i que ajuda a entendre el desenllaç d’un poema que dins les seves primeres estrofes, insinuava que podria ser una celebració sentimental de la seva família, una vinyeta dels seus pares enamorats, esperant l’arribada del jove Jaime al món.

Biedma tria descriure la seva casa-ciutat, Barcelona, des d’una posició inesperada. Ja des de molt a l’inici es fixa en el que succeeix als afores per a prendre consciència, per contrast, de qui és ell i d’on ve. La Barcelona de Biedma no és un escenari sentimental, una successió d’anècdotes i records, sinó un espai social en tensió: la seva mirada és sensible als desfavorits, als immigrants i als «invisibles» de la història.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

L’atenció de Biedma a aquesta Barcelona no és, insisteixo, pintoresca, sinó de denúncia, la qual cosa el converteix en un escriptor amb consciència social. Un poeta d’esquerres. Podríem deixar-ho aquí, no calia que Gil de Biedma ens expliqués en els seus poemes qui és o d’on ve («algo oscuro / algo anterior»), però el llinatge és un element principal, un ingredient indispensable per a poder veure’s millor, i definir-se amb més precisió com a poeta i com a persona: «me avergüenzo / de los palos que me han dado / señoritos de nacimiento / por mala conciencia escritores / de poesía social».

La seva poesia progressa cap a una exploració cada vegada més implacable de la pròpia intimitat i dels propis hàbits sentimentals.

Aquesta exploració de la ciutat és també fonamental per a entendre cap a on va un poema com: «Barcelona ja no és bona», que desdibuixa i fuig de la postal emotiva per embarcar-se en un decidit «ajuste de cuentas» amb els seus: «este resentimiento / contra la clase en que nací / y que se complace también al ver mordida, / ensuciada la feria de sus vanidades / por el tiempo y las manos del resto de los hombres» i que desemboca en uns versos a mig camí entre la profecia i el desig: «mientras oigo a estos chavas nacidos en el Sur / hablarse en catalán, y pienso, a un mismo tiempo / en mi pasado y su porvenir // Sean ellos sin más preparación / que su instinto de vida / más fuertes al final que el patrón que les paga / que la ciudad les pertenezca un día. / Como les pertenece esta montaña / este desplazado anfiteatro / de las nostalgias de una burguesía».

Amb el pas de Moralidades a Poemas póstumos Biedma expressa en poesia el que ja havia dit el 1969 sobre els seus interessos polítics com a ciutadà: «He sido de izquierdas, y es muy probable que siga siéndolo, pero ya hace algún tiempo que no ejerzo». El poeta segueix interessat en la societat, però ja no exerceix com a poeta social, la seva poesia va progressant cap a una exploració cada vegada més implacable de la pròpia intimitat i dels propis hàbits sentimentals. Sabem perfectament de què Gil de Biedma és capaç en aquesta tessitura: «Pandémica y celeste», «Contra Jaime Gil de Biedma», «No volveré a ser joven» o «Después de la muerte de Jaime Gil de Biedma»… potser la sèrie de poesies més inequívocament clàssiques escrites en castellà a Espanya després de 1950.

 

Carrers morts de matinada

Però la cancel·lació del poeta social (i recordem: és possible que ho continuï sent encara que no exerceixi) no suposa la supressió de Barcelona, la ciutat que havia explorat per a extreure’n els motius d’índole política. La ciutat segueix allí, però alterada de manera que serveixi als seus nous propòsits. Si una poesia amb voluntat de denúncia requereix un escenari ampli on s’apreciïn les diferents tensions socials en joc, al poeta que redueix la mirada i s’inclina a observar els moviments íntims de la seva estructura anímica i sentimental, li sobrarà ciutat per tot arreu: barris on no ha posat mai un peu, habitants de carrers amb els quals no s’ha barrejat, zones verges del mapa.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

De manera que la reducció del tema (que en el cas de Gil de Biedma va acompanyat d’una intensificació insòlita) provoca una reducció dràstica de l’espai ciutadà que apareix als poemes: així Barcelona es redueix a uns jardins del passat o a aquest soterrani tan negre com la reputació del poeta –que ja és dir– on orbiten les «barres de bar» i els «carrers morts de matinada» on s’escenifica el monòleg dramàtic de Jaime Gil de Biedma contra Jaime Gil de Biedma.

Barcelona es redueix a uns jardins del passat o a aquest soterrani tan negre com la reputació del poeta.

És una ciutat despullada de tensions socials i de lluita de classes, enganxifosa (gairebé tacada) de les pròpies vivències sentimentals. Gil de Biedma ha modificat el focus i l’angle, però continua sent el poeta de sempre: la càlida fredor de la seva capacitat analítica segueix allí, i la cruesa amb la qual il·luminava la seva posició dins de la trama social (qui era i d’on venia) continua vigent en la precisió amb la qual s’espella com a amant, jove o noctàmbul.

Quan és més fidel, Gil de Biedma, a la ciutat de Barcelona? Quan tracta d’explorar les seves tensions públiques o quan la converteix en l’escenari de les seves indagacions íntimes? La resposta a aquesta pregunta ens portaria molt lluny, tan lluny que, de fet, crec que és una pèssima pregunta. Una pregunta ociosa, sense veritable interès literari o crític.

Quan es tracta de literatura la ciutat està al servei de l’obra, encara que en nombroses ocasions l’obra acaba fagocitant la imatge que el món tindrà de la ciutat: com el Londres de Dickens o el París de Proust. Però constitueix un error demanar-li a l’escriptor que substitueixi l’historiador o el sociòleg, la seva responsabilitat no és proporcionar-nos un retrat ampli de la ciutat al complet, sinó emprar aspectes de la ciutat tal com és (el seu valor social, el seu valor sentimental…) per als seus propòsits artístics, que no sols varien d’un escriptor a un altre, sinó que també poden canviar a mesura que ell mateix altera els seus objectius.

PUBLICITAT
Correos Market

 

L’angle de visió

Tot això sembla més clar quan es tracta d’un poeta, però es complica quan ho apliquem a un novel·lista, l’ofici de novel·lista (encara que només sigui pel nombre més elevat de pàgines que escriu) exigeix un angle de visió més espaiós, pensat per abastar porcions més àmplies de la societat. És més senzill caure en la confusió. Ho hem vist després de la mort de Juan Marsé: costa imaginar un novel·lista que incrusti històries millors en una Barcelona versemblant, un aliatge tan poderós d’estil, personatges i ambient que després de llegir-lo ja no ens podem desempallegar dels termes de la seva ficció quan pensem Barcelona: van plens de pijas catalanoparlants i de Pijoapartes.

Però és un error i un abús acusar Juan Marsé de no haver tingut presents altres tensions socials de la ciutat (el proletari català o els immigrants enriquits), seria com exigir que escrivís del nostre barri i no del Carmel. El seu treball, insisteixo, no és el del sociòleg. De la mateixa manera que no podem demanar-li al Biedma més social que se circumscrigui al paisatge íntim, ni al Biedma més íntim que abasti tot l’escenari de la tensió social. Actuar així seria confondre la naturalesa de poetes i novel·listes, i el que és gairebé més greu: la nostra naturalesa com a lectors de poesia o de ficció.