El 14 d’agost de 1970 es va inaugurar l’estadi de Montilivi. Va ser fruit de l’empenta, la tossuderia i, en certa manera, la il·luminació d’un grup d’empresaris encapçalats pel president d’aleshores, Narcís Codina. Es deixava enrere el camp de Vista Alegre (ara, un parc de la ciutat) i s’iniciava una nova aventura en una instal·lació moderna que va arribar a enquibir, aquell 14 d’agost, més de 25.000 aficionats i que es percebia, en aquell moment, com un espai als confins de la terra habitada.

Els terrenys eren pràcticament agrícoles, la urbanització de l’entorn, amb tot de cases unifamiliars, encara estava per fer, i la probabilitat que aquell barri es convertís, anys a venir, en la seu d’un dels campus de l’encara inexistent Universitat de Girona era notablement baixa. Aquella nit, el Girona va jugar contra el Barça de Reina, Rifé, Gallego, Reixach i Marcial. Va perdre 3 a 1. Poc després, per recalcar la transcendència del nou camp, el club va organitzar la primera edició del Trofeu Costa Brava, amb la participació del Borussia Neunkirchen, el València, l’Espanyol i el San Lorenzo de Almagro. Tot un esdeveniment a la ciutat, que veia, per primer cop, futbol internacional d’un cert nivell sense haver-se de desplaçar.

Cinquanta-quatre anys després, el Girona encara juga a Montilivi (que ara, i des del 1984, és de propietat municipal, amb una capacitat per a 14.624 espectadors, tots asseguts, a diferència de 1970), però el Barça ja no és un convidat honorífic, sinó un rival directe, i els equips estrangers ja no hi són per enllaminir el públic, sinó que es perceben en l’horitzó immediat com a futurs competidors en la Champions.

 

Una mena de somni col·lectiu

Aquell Girona que deambulava per la Tercera Divisió, la categoria on el club ha viscut més temporades, amb sotracs considerables, com ara els descensos a Regional Preferent (1981-82) o a Primera Catalana (1996-97), amb flirteigs amb davallades esportives, econòmiques i socials que van fer perillar l’existència mateixa de l’entitat, ara és a l’elit del futbol professional, instal·lat en una mena de somni col·lectiu que els poquíssims socis de pedra picada dels temps obscurs no s’acaben de creure.

De fet, aquesta història comença amb dues resurreccions. La primera, és la de la fundació del club. A principis del segle XX, quan el futbol ja s’havia convertit en un esport popular, uns quants clubs amateurs de l’època van confluir en la creació de la Unió Deportiva Girona, que va arribar a fer-se càrrec de la construcció del camp de Vista Alegre, l’any 1922, i que va deixar d’existir, justament a causa d’aquesta inversió, el 1929. Arran de l’ensulsiada, un grup de prohoms va fer una crida a la societat gironina per sortir del marasme i, «en un ambient de franc entusiasme», el 23 de juliol de 1930, al Cafè Norat de la rambla de la Llibertat, es va dissoldre la U.D. Girona i es van aprovar els estatuts del Girona F.C. a la recerca d’«un ressorgiment complet del futbol gironí». El primer president va ser Albert de Quintana i de León, fundador d’ERC i diputat a les Corts el 1931.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La injecció de capital capitanejada per Pere Guardiola i el City Football Group, ampliada amb l’empresari bolivià Marcelo Claure, ha assentat unes bases de creixement sòlides i amb projecció de futur.

La segona resurrecció no va ser tan traumàtica, però és la més decisiva en la trajectòria del club. Una resurrecció que en podríem dir «dilatada». No és del tot cert que els èxits del Girona del 2024 provinguin en exclusiva de l’entrada a l’accionariat de Pere Guardiola, primer, i del City Football Group, després. Sí que ho és que la injecció de capital capitanejada per aquests dos socis majoritaris, ampliada després amb l’empresari bolivià Marcelo Claure, ha assentat unes bases de creixement sòlides i amb projecció de futur.

Cal anar fins a l’any 2009 a buscar l’origen dels maldecaps més recents del club. La temporada 2008-09 va ser la del retorn a Segona Divisió després de cinquanta anys. Es va salvar pels pèls del descens, però, en acabar, el Girona estava obligat a convertir-se en Societat Anònima Esportiva. L’alternativa era la desaparició o una baixada als inferns. O totes dues coses. L’aleshores president, Josep Gusó, després de diverses iniciatives per mirar de recaptar els fons necessaris per cobrir el capital social exigit, va aconseguir, «amb els seus hàbils jocs de mans», com van dir les cròniques, que el club formalitzés la SAE. El 2010 va vendre la majoria d’accions a un empresari, Josep Delgado, que va tenir problemes legals amb els seus negocis i no va poder estar al capdavant del club sinó de manera delegada.

En el decurs d’aquests anys hi va haver una revolta dels jugadors, que no cobraven el sou, i un concurs de creditors que va fer perillar la viabilitat. Tot i això, la temporada 2014-15, el Girona va estar a punt d’aconseguir l’ascens a Primera Divisió de la mà de l’entrenador Pablo Machín. Va ser una de les jornades més tristes de la història del Girona. En l’últim partit de la lliga, un empat a casa en el temps afegit contra un Lugo que no s’hi jugava res va malmetre l’ascens. Va ser un sotrac considerable, després de set temporades a Segona, però potser es pot llegir també com una picada d’ullet del destí. Pocs dies després de l’ensulsiada, Delgado va vendre les accions al grup francès TVS Events, amb la intermediació de Mediabase Sport, l’agència de Pere Guardiola, germà de Pep Guardiola. Era el 2015.

El 2017, per fi, després de molta insistència i d’unes quantes decepcions esportives més, encara amb Machín a la banqueta, el Girona va pujar a Primera. Va ser el 4 de juny. El 23 d’agost d’aquell mateix any, el City Football Group i el Girona Football Group (de Guardiola, en Pere) van adquirir la pràctica totalitat de les accions, a parts iguals. Tres anys després, amb l’entrada de Claure, la distribució de les accions va ser aquesta: el City, un 47 %; Claure, un 35 %; i Guardiola, un 16 %. La resta correspon a petits accionistes.

He dit que el Girona del 2024 no es podia explicar només per la irrupció dels actuals propietaris. Que, abans, en períodes convulsos i amb dificultats de tota mena, hi havia hagut prou instants d’enteresa i visió de futur per pensar en un esdevenidor més amable. Però el cert és que res del que passa avui no s’entendria sense l’estructura que ara mateix sosté el club. I no és així perquè el poderós Manchester City cedeixi alguns jugadors o perquè la seva ombra plani sobre l’estadi de Montilivi. No es pot entendre l’actual moment del Girona sense diversos factors que conflueixen.

Un, d’eminentment empresarial, d’acord, que atorga solvència i projecció. Un altre, de continuïtat en el projecte, que ha anat avançant lentament i sense perdre el món de vista. Potser l’exemple més clar és el de la confiança amb Míchel, en la primera temporada com a entrenador. Quique Cárcel, el director esportiu i una de les «potes» d’aquesta taula que no trontolla (amb el president Delfí Geli, l’executiu Ignasi Mas-Bagà i el ja citat Guardiola, president del Consell d’Administració), el va mantenir al capdavant de la plantilla després d’uns inicis decebedors. Al final d’aquella temporada, la 2021-22, el Girona ascendia de nou a Primera.

I ara, després d’un periple victoriós i amb un tipus de joc feliç i atractiu, aspira a assolir unes cotes mai imaginades per una afició que s’ha anat consolidant amb el temps i que ara, en un percentatge altíssim, ja té el Girona com a primer equip i no pas com una «alternativa» emotiva a les filiacions pels equips més grans.

 

«Míchel, català»

El mèrit del Girona s’explica amb dues dades. És el que fa 15 en la llista dels límits salarials de Primera, amb només 52 milions d’euros. I és el cinquè amb més percentatge d’ocupació de l’estadi (un 87,5 %). És, es miri com es miri, un club humil, amb 13.000 socis i 9.000 abonats, però, alhora, ha sabut formular una manera de ser, una capacitat d’atracció singular. I s’explica amb un detall. Quan Míchel va començar a fer servir el català en les seves compareixences, va dir que allò no era “res extraordinari, és pura lògica: per ser feliç, com més a prop estàs de la gent, millor, i per estar amb la gent he de poder parlar amb ells”. Així de fàcil.

Míchel no pensava que un gest com aquell tindria tanta transcendència. Però la va tenir. Va acabar connectant amb els aficionats i, ara, quan la grada d’animació Jovent Gironí entona el càntic de «Míchel, català», tot l’estadi del Girona ret homenatge a qui va arribar a la ciutat per confirmar la bellesa del futbol i la digna reivindicació de la humilitat.