Com acostuma a passar (lamentablement), la precampanya de les eleccions al Parlament del proper 12 de maig s’ha centrat principalment en els possibles pactes postelectorals entre les diferents forces, determinats a partir de les projeccions de les enquestes que s’han anat publicant en l’últim mes. Suposicions basades en suposicions, escenaris imaginats sobre els que els mitjans especulen i els partits es veuen obligats a posicionar-se. I tot abans que cap elector hagi pogut emetre el seu vot. La impaciència consubstancial al nostre temps crema etapes fins al punt que sembla que la decisió de l’electorat es doni per descomptada, un pas negligible, intranscendent per aquells que ja són a la següent etapa, la definida per una aritmètica determinada pels pronòstics demoscòpics i no pel conjunt de decisions individuals dels electors. Aviat arribarem a determinar si ha estat el vot d’aquests el que s’ha «ajustat» a les prediccions dels sondeigs i no al revés.

Aviat arribarem a determinar si ha estat el vot dels electors el que s’ha «ajustat» a les prediccions dels sondeigs i no al revés

Malgrat aquesta sensació estesa que el vot dels electors d’alguna manera sobra, les eleccions del 12 de maig no estan ni molt menys decidides. Les especulacions demoscòpiques no han arribat a l’extrem (encara no) de dictaminar el capteniment dels electors, que encara es mou, i cada cop més, en un marasme de possibilitats, de dubtes, incerteses i avaluacions prospectives. A una campanya de les eleccions, sis són les preguntes que encara no estan resoltes i que definiran el resultat final de la convocatòria i, amb ell, les possibilitats dels diferents escenaris postelectorals i els marges de la realitat política a Catalunya pels propers anys.

 

Quants votants estan per la restitució?

L’aparició de Carles Puigdemont a l’arena electoral ha mogut l’espai del vot independentista. La proposta de la restitució del president legítim ha agitat les aigües de tal manera que el repartiment final dels suports entre ERC i el propi Puigdemont és un dels elements més importants alhora de definir el resultat final de les eleccions.

És evident que Puigdemont manté un gran ascendent entre el vot independentista, quelcom que pot sonar inversemblant a algú que no estigui situat en aquestes coordenades. Però és així. Malgrat el temps passat i la repetició, la jugada de la restitució, per més complicada que sigui (impossible com a mínim abans que el Tribunal Constitucional no doni per bona la llei d’amnistia que actualment té bloquejada el PP al Senat), convenç una part important de l’electorat independentista.

Puigdemont era ben conscient del seu atractiu en aquest espai. D’aquí que la seva proposta tingui aquest caràcter personalista (molt propi de la política dels nostres temps, per altra banda). També era possible que a Palau fossin molt conscients de l’ascendent de l’«exiliat» i preveiessin (erròniament) que l’avançament electoral impediria la seva candidatura.

Quants seran els votants atrets per la promesa restauracionista? Aquesta és la clau, i no la coneixem. Sabem que la figura de Puigdemont té una entrada molt notable entre els electorats d’ERC i de la CUP, que acostumen a valorar-lo molt positivament (molt més que els líders republicans entre els votants de Junts). També sabem que una part no precisament petita dels que en principi es decantarien per ERC preferirien Puigdemont de president de la Generalitat. Ara bé, desconeixem quants d’ells i elles es decidiran a fer el pas el 12 de maig.

 

Quin espai hi ha per als integristes?

En aquesta convocatòria sembla que finalment s’ha fet realitat l’antiga amenaça dels sectors més radicals de l’independentisme de concórrer amb una llista pròpia. Des del 2019, a mesura que s’allunyava l’èpica de 2017 i es confirmava el retorn a la normalitat de l’autogovern (per més que es mantingués la retòrica inflamada), s’han anat succeint les crides a la reacció davant la «traïció» dels partits a l’esperit de l’1 d’octubre. Des de l’ANC o des de plataformes ad hoc s’ha amagat amb aixecar una candidatura pròpia, sense gaire èxit fins al moment.

En algunes ocasions aquestes amenaces han jugat a favor de Junts, que per norma general capitalitzava aquest sentiment en contra d’ERC, acusada de vendre «gratis» el seu suport al PSOE al govern central. La participació de Junts, precisament, en l’acord per a la llei d’amnistia ha obert la porta, aquest cop sí, a la creació d’una candidatura més radical, la llista Alhora, capitanejada per l’exconsellera Ponsatí i l’incombustible Jordi Graupera (i amb l’actor Joel Joan).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Els antecedents no auguren res de bo a la iniciativa. A la darrera convocatòria autonòmica, Graupera no va arribar a obtenir ni sis mil vots, lluny de l’èxit (relatiu) de les municipals de dos anys abans. A favor seu, però, juga la nova conjuntura i un suport poc dissimulat de l’entorn d’ERC per afavorir-ne la visibilitat, amb l’esperança que Alhora pugui prendre vots que haurien anat a parar a Junts i, d’aquesta manera, ajudi els republicans a superar ni que sigui per un vot als de Puigdemont.

El principal problema per a Alhora és l’aparició a l’escenari preelectoral d’un fenomen que capta l’atenció dels mitjans i concentra tots els focus: l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, encimbellada com a gran revelació d’aquestes eleccions pel sol fet de ser una opció el més cridanera i estrident, el que provoca un imparable «efecte arna» entre els mitjans, conscients de l’efecte positiu que tenen les informacions sobre els partits d’extrema dreta en els seus webs.

El principal problema per a Alhora és l’aparició a l’escenari preelectoral d’un fenomen que capta l’atenció dels mitjans i concentra tots els focus: l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols

Aliança Catalana, pel fet de tenir la campanya (involuntàriament?) pagada, serà molt probablement el receptacle de part de l’independentisme que fa frontera amb el nacionalpopulisme d’arrel racista que prolifera arreu (a tot Europa i més enllà). El volum d’aquest segment és una incògnita i la seva quantificació abans de les eleccions és molt complicada. Tanmateix, existeix l’espai i té una visualització important, no només en determinades xarxes socials (on els apel·latius nyordos i colons són moneda corrent), sinó ara també als mitjans massius.

 

On és el vot Cs?

L’acceleració pròpia del nostre temps i la conseqüent amnèsia de coses que van passar no fa tant ens fan oblidar que el 2021 Cs va obtenir 158.000 vots i que encara (com a mínim, a dia d’avui) compta amb sis escons al Parlament. Certament, a les últimes generals Cs no va presentar candidatura i és una formació en desguàs. Però precisament això és el que fa tant interessant conèixer on podrien acabar els seus vots.

L’escenari general els fa moure’s cap al PP, tal i com ha passat al conjunt d’Espanya. Ara bé, la idiosincràsia del vot català de Cs i la lògica particular de la competència política local deixa un espai a la incertesa, per bé que les restes del suport que, en un moment molt puntual, va arribar a ser majoritari tenen un perfil més conservador que el vot originari de la formació.

Al final, però, la capacitat que tingui les restes de Cs, entossudits a presentar candidatura en aquestes eleccions, de retenir part del seu vot pot acabar espatllant la festa de Feijóo a Génova i gripant-li el coet que l’havia de projectar directe a les europees. Paradoxes.

 

Quant recupera el PP?

Lligat a la pregunta anterior, una de les incògnites que es resoldran la nit del 12 de maig serà la del marge de recuperació del vot als populars. El 2021 el PP va tocar fons, amb poc més de cent mil vots i només tres actes. La conjuntura generada després de la sortida del govern central, reforçada amb l’aparició de Vox, que venia a substituir Cs com a depositari del vot anti-independentista més radical (com es va demostrar a les generals de novembre de 2019), van situar el vot PP sota mínims.

És de suposar que el canvi de context en els últims dos anys tindrà un efecte ascendent en el suport dels populars. Ara bé, no se sap on se situarà el límit d’aquest increment, ni quin serà l’efecte sobre els seus competidors en l’espai de la dreta espanyolista, o si anirà més enllà i podrà moure la frontera amb l’espai del PSC. La precampanya popular semblava apuntar en aquesta última direcció, un cop descomptada la conquesta de l’antic vot Cs. L’estratègia del PP català, en sintonia amb el quarter general de Génova, assenyala el PSC com el seu principal rival, amb l’objectiu d’arrabassar-li uns vots que, si no li permeten augmentar el nombre d’escons a la cambra catalana, com a mínim li garanteixin escurçar l’avantatge socialista en unes noves eleccions generals (que la direcció conservadora voldria el més properes possible).

La principal incògnita per al PP és la resistència de Vox. Els ultres sembla que han solidificat un bloc de suport massís, tot donant a entendre que el seu resultat de les generals de novembre de 2019 no fou només una resposta als aldarulls posteriors a la sentència del procés. Han establert una base, i tal i com ha passat en altres àmbits, amb pujades i baixades, han aconseguit mantenir un suport sòlid, fins i tot en conjuntures en les que s’ha produït un ascens important del vot al PP (Andalusia, Madrid). Sense recuperar aquest espai, els populars tindran un límit evident al seu ascens.

 

On anirà el que queda de l’antic vot de CiU?

Els successius processos de reconversió (o de centrifugació) del que havia estat CiU, o la seva part CDC, des de 2012 han produït dos fenòmens, l’un molt visible, l’altre més amagat. El visible ha consistit en la translació de la part majoritària de la seva base de suport des de les seves tradicionals posicions moderades (en les dues escales ideològiques) cap a posicions molt més radicals. Ha estat una llarga marxa, impensable abans del procés, que els ha conduit de la frontera amb l’espai del PP (a qui alguns d’aquests van votar a mitjans noranta) als confins de l’espai de la CUP o a flirtejar amb opcions de perfil obertament racista. És un moviment comprable amb el que han fet les classes mitjanes propietàries, la petita burgesia, en altres països europeus, cada cop més atrets per discursos radicals, tot i que generalment cap a la dreta (Brexit, la Lega i els Fratelli d’Italia, Zemmour a França). L’especificitat catalana que associa la dreta amb l’Estat, fa que també s’hagin mogut radicalment… però cap a l’esquerra.

D’ençà de la progressiva transformació de l’antiga CDC en un partit antisistema i de la marxa del gruix d’electors, els resistents han anat movent-se entre diferents opcions.

Aquest trànsit tan espectacular ha ocultat els qui es van quedar a l’antic espai del pujolisme clàssic. Quants són? És molt complicat saber-ho, però existeixen. L’espai ha perdut efectius, però conserva encara restes de l’antiga amalgama convergent. En part són el vot al PDeCat de 2021, gens menyspreable (entre aquests i el PNC més de vuitanta mil sufragis), però aquest no és tot l’espai. D’ençà de la progressiva transformació de l’antiga CDC en un partit antisistema i de la marxa del gruix d’electors, els resistents han anat movent-se entre diferents opcions. Alguns van donar suport a Cs el 2017, bastants han anat decantant-se pel PSC a les eleccions generals i puntualment a les autonòmiques, molts optaren per Trias a les últims municipals a Barcelona i encara alguns s’han estat movent en l’òrbita d’ERC.

És aquesta indefinició el que fa que molts partits hagin posat els seus ulls en aquest espai fantasma, que no es veu però vota (i pot decidir). Aquest és el cas clarament del PSC, però també d’ERC. Els socialistes fa temps que cobegen aquests votants, tant de temps com fa que van associar-se a les restes més sensates de l’antiga Unió. El candidat Illa no deixa de fer picades d’ull a aquest segment, fent-los entendre que ell és uno di voi, que poden confiar en ell. La reivindicació del primer Pujol va en aquesta línia. I també Aragonès festeja aquest vot, com a part de l’estratègia d’ERC d’acostar-se a l’antic centre de gravetat electoral del país i fer-li oblidar les vel·leïtats radicals d’altres èpoques (aquí és evident l’analogia amb la transformació recentment exitosa de Bildu).

 

Què farà el vot ERC 2019, que es va abstenir el 2021 i votà PSC a les generals 2023?

Aquí hi ha una de les claus més importants d’aquestes eleccions i l’explicació principal de la precampanya que ha fet ERC (i possiblement de la seva campanya, si Puigdemont els ho permet). Els republicans volen recuperar tot el que puguin del vot del bienni 2017-2019, quan van situar el seus resultats en el milió de paperetes a les autonòmiques i les generals d’abril. Part d’aquest vot va desaparèixer el febrer de 2021, en part (van pensar a ERC) a causa de la pandèmia. En bona mesura, però, per cansament de la lògica del procés. Tant és així que a les generals de 2023 ERC no va recuperar ni un d’aquests vots evaporats (és més, fins i tot en va perdre encara més), que majoritàriament van anar a engreixar el resultat del PSC, percebut com la millor opció per evitar un govern de PP i Vox a Madrid.

ERC s’ha aplicat des del minut zero de la precampanya a foragitar el PSC dels voltants d’aquest espai, tot recorrent al vell llibre d’estil del pujolisme, que ensenya que als socialistes se’ls ha de pintar com una simple congregació local del PSOE (la sucursal!). Seguint el raonament tradicional aquest vot, que sembla moure’s en funció del tipus d’eleccions, el 12M hauria d’optar per una formació que li asseguri un govern reivindicatiu amb Madrid, que reforci l’autogovern i «defensi Catalunya». En aquestes coordenades és on pretén ERC que la situïn, front un PSC al que descriu com una simple «titella de Madrid».

L’espai que els republicans anhelen ja ha demostrat anteriorment fins a quin punt n’està de tip de l’èpica ‘processista’ de cartró pedra.

El problema per a ERC és la pressió que pugui exercir la pugna amb Puigdemont (i els nervis que li puguin provocar els vaticinis que assenyalen, l’un rere l’altre, que l’oferta restitucionista li guanya terreny). Aquest espai que els republicans anhelen ja ha demostrat anteriorment fins a quin punt n’està de tip de l’èpica processista de cartró pedra, de manera que Aragonès i la seva gent hauran de mesurar molt la dosi de processisme que administrin a la seva campanya, no sigui que intoxiquin aquest votant.

Per la seva banda, Illa haurà de convèncer-los que serà capaç d’arrencar compromisos a Madrid per enfortir l’autogovern, més enllà de donar la imatge d’home tranquil i de bon gestor dels assumptes corrents front a la paràlisi governamental de l’última dècada. Si aconsegueix fer-ho, tindrà a tocar de pit el medalló de Macià.