Les eleccions generals del 23 de juliol s’han saldat amb uns resultats inesperats que han punxat la bombolla d’expectatives mediàtica i demoscòpica que presentava com a inexorable una àmplia victòria del Partit Popular amb l’aportació decisiva de Vox. La possibilitat que l’extrema dreta sigués determinant en la governació d’Espanya adquiria una dimensió europea d’innegable importància, en un context de progressiva normalització de la seva presència en cada cop més països de la Unió Europea i en la perspectiva de les properes eleccions al Parlament Europeu, amb un debat obert entre els populars europeus sobre la possible integració d’una part de l’extrema dreta. No cal dir, per tant, que la frustració d’aquesta expectativa a Espanya és una bona notícia per a tota Europa i un senyal d’esperança per frenar l’onada ultradretana.

Els resultats, però, no són tan sorprenents si s’examinen les línies de continuïtat del comportament electoral en els darres anys, especialment des de 2015. Així veiem que el conjunt dels vots de la dreta supera els 11 M de vots, a la banda alta de la seva sèrie històrica, i amb la novetat que ha passat de tres opcions a dues, reduint amb la desaparició de Ciudadanos la dispersió que la va castigar a les eleccions de 2019. Però aquest èxit del conjunt s’ha vist llastrat per l’insuficient resultat assolit pel PP (8M) i per la resistència de Vox, que amb 3M sembla consolidar un espai propi. En cas de persistir aquesta correlació de forces, les possibilitats del PP d’accedir al govern semblen molt escasses. Per això s’ha obert a les files dels populars el debat sobre quina és la millor estratègia per acabar amb Vox  entre els partidaris de combatre’l ideològicament i els favorables a una concertació electoral. Un debat sobre el que es projecta el record del millor moment de la història del PP quan José María Aznar va ser capaç d’integrar totes les sensibilitats de la dreta.

D’altra banda, el conjunt de l’esquerra assoleix gairebé 11 M de vots, empatant així amb el bloc de la dreta, gràcies a una mobilització del seu electorat imprevista pels càlculs de la dreta política i mediàtica. Aquest fet, però no pot amagar la tendència descendent del seu vot, a diferència de l’estabilitat del vot de la dreta, en no progressar al ritme del creixement del cens electoral. Tanmateix, dins d’aquest bloc ha estat determinant la resistència del vot socialista que s’acosta als 8M de vots, molt per sobre del mínim dels 5 M de 2015, però ben lluny dels 11M de 2008. Com també és remarcable que Sumar hagi consolidat un espai amb 3 M de vots, malgrat les turbulències viscudes en el seu procés de construcció.

D’aquesta manera, la distància entre els dos blocs ha quedat reduïda al mínim (uns 300.000 vots), encara que el pels efectes del sistema electoral la distància en escons hagi estat de 16. Molt lluny del milió de vots i dels 40-50 escons pronosticats pels demoscòpics més agosarats.

Com en totes les eleccions on cap dels dos partits principals assoleix la majoria absoluta, la governabilitat està condicionada per les forces nacionalistes i regionalistes.  Una expressió, d’altra banda, de la pluralitat i complexitat del mapa polític espanyol. En aquesta ocasió es dóna la paradoxa que, malgrat que el total dels vots assolits per aquestes candidatures és un dels més baixos de tota la història electoral, el seu pes és encara més decisiu per a la investidura i per a l’estabilitat de la futura legislatura.

Aquesta paradoxa es manifesta agudament a Catalunya, on els tres partits independentistes no arriben al milió de vots, tot perdent-ne gairebé 700.000 respecte a les generals de 2019. Per contrast, el PSC arriba a 1.200.000 vots -una aportació decisiva per al bon resultat del PSOE-, i el conjunt de les esquerres suma 1.700.000 vots i 26 diputats. Però els 14 diputats d’ERC i de Junts esdevenen necessaris per a possibilitar la investidura de Pedro Sánchez, amb la diferència determinant respecte a l’anterior legislatura del paper decisiu d’un Junts per Catalunya, lligat de mans i peus a Carles Puigdemont i les seves circumstàncies.

En definitiva, amb la correlació de forces sorgida de les eleccions s’ha d’afrontar el procés d’investidura d’un nou president del Govern d’Espanya. Sobre el paper es plantegen quatre escenaris possibles. Primer, un acord del PP amb Vox i amb les forces nacionalistes i regionalistes de centre-dreta que, necessàriament, hauria d’incloure el Partit Nacionalista Basc per investir Alberto Núñez Feijóo. Segon,  un acord entre PSOE, Sumar i el conjunt de les forces nacionalistes catalanes, basques, gallegues i, eventualment, canàries per investir Pedro Sánchez i possibilitar així un govern de coalició PSOE-Sumar. Tercer, un acord entre el PP i el PSOE per facilitar la investidura del líder del partit amb més vots i escons; o bé -forçant la imaginació- un pacte d’Estat per investir una figura supra partes, com va esdevenir a Itàlia abans de donar pas a un govern de l’extrema dreta.  I, finalment, un quart escenari: un bloqueig de la situació que impedeixi la investidura de cap candidat i condueixi inexorablement a unes noves eleccions.

Descartada en principi la primera opció per la negativa del PNB a investir Núñez Feijóo, com també la tercera per altament improbable en l’actual cicle polític, el focus està posat en la decisió que adopti Junts per Catalunya per facilitar el segon escenari. Totes les especulacions giren entorn dels incentius que pugui tenir Junts per prendre aquesta decisió i, més concretament, sobre quines són les intencions de Carles Puigdemont. L’historial de les decisions estratègiques de l’expresident no convida a l’optimisme, immunes a qualsevol consideració dels sectors més pragmàtics del seu partit. La competició a mort entre Junts i ERC per l’hegemonia independentista, amb la vista posada a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, tampoc estimula una sortida possibilista. Ens podem trobar, doncs, amb el contrasentit que una força minoritària a Catalunya -la cinquena força política amb un 11,1% dels vots- pretengui imposar al conjunt dels catalans i dels espanyols la desestabilització del sistema, amb el risc que en resulti l’accés de l’extrema dreta al govern d’Espanya.

En tot cas, és lògic que els socialistes intentin exhaurir les possibilitats de negociar la investidura de Pedro Sánchez, amb un exercici delicadíssim per mantenir l’equilibri entre la voluntat d’avançar en la resolució de la situació creada a Catalunya el 2017  per la fugida endavant de l’independentisme i la determinació d’impedir un retrocés democràtic i la ruptura constitucional. Però aquesta disposició positiva i oberta al diàleg no ha de ser incompatible amb la fermesa que suposaria afrontar sense temor les conseqüències d’un eventual fracàs en la negociació i anar, si cal, a unes noves eleccions amb el propòsit i l’ambició de reforçar la centralitat del PSOE i de Sumar en el sistema polític espanyol enfront del retrocés que representa una dreta condicionada per Vox i el bloqueig que pot acabar per proposar Junts.