Les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig formen part de la rutina democràtica iniciada el 1979 i el 1983, respectivament, que dona fe de la normalitat i l’estabilitat del nostre sistema polític. Per la seva mateixa naturalesa es tracta d’unes eleccions amb una dinàmica pròpia, associada a la diversitat de situacions que presenten els 8.131 municipis espanyols (947 a Catalunya), així com de les 12 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes que van a les urnes.

Tanmateix, aquestes eleccions no poden sostreure’s a la influència del clima polític general, en la mesura que formen part d’un cicle electoral que culminarà amb les eleccions a Corts de final d’any. És inevitable que, d’una manera o d’una altra, siguin plantejades i interpretades com un primer test per avaluar l’obra del govern de coalició, també per observar les conseqüències electorals de les decisions dels actors del sistema polític i, en definitiva, per copsar l’estat d’ànim de la societat. Però seria prematur i abusiu considerar-les com una mena d’eleccions primàries que prefixaran el sentit del vot de les generals.

Si parem atenció a la situació política catalana, definida per Oriol Bartomeus com una Catalunya en transició, el més destacable potser és que són unes eleccions relativament normals després del període d’excepció marcat pel procés secessionista. D’aquí la importància de fixar-se en quina és la conversa política que predomina en aquest procés electoral, amb unes agendes de propostes dominades pels problemes concrets que han d’afrontar diàriament els ajuntaments. També amb unes expectatives de pactes electorals que trenquen la rigidesa del clivatge definit per la qüestió independentista.

En el marc polític català —i fins i tot més enllà— la singularitat de Barcelona té una transcendència política i simbòlica indubtable. Per això li hem volgut dedicar el nostre dossier, però amb una perspectiva diferent, la de parar-nos un moment a respondre la pregunta de «Barcelona, d’on vens?». Proposem fixar la mirada en els sis alcaldes que han liderat l’Ajuntament de Barcelona des del 1979, de Narcís Serra a Ada Colau, passant per Pasqual Maragall, Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. Per a cada un d’ells, Albert Aixalà n’ha esbossat un retrat a partir de les seves pròpies paraules en començar i acabar els seus mandats. Un retrat completat per Mireia Castelló amb uns apunts sobre els respectius estils de lideratge.

Així, podem observar l’evolució de la ciutat, amb els problemes que s’han hagut d’enfrontar en cada moment, els projectes que s’han proposat i executat, els condicionants de l’acció de govern i els diferents estils de fer política. Un panorama que permet deduir les continuïtats i les discontinuïtats en l’acció municipal en aquests quaranta-tres anys. Amb imaginació, talent i tenacitat es va construir un model de ciutat que, amb el temps, va evidenciar els seus límits per afrontar les conseqüències derivades del seu èxit, així com les noves realitats socials i econòmiques. Un model que en un moment determinat va ser percebut només com una marca i que va obrir la possibilitat de plantejar uns contramodels alternatius que no han arribat, però, a tenir la força suficient per substituir totalment el model inicial.

De manera que Barcelona sembla haver arribat a un impasse caracteritzat pel dubte sobre les seves possibilitats. Estem de nou davant de la pregunta «Barcelona, on vas?», com ho mostren les diverses iniciatives ciutadanes destinades a repensar la ciutat per trobar camins de futur. De l’agenda de propostes que presenten els informes publicats es dedueix un comú denominador: la necessitat d’un definitiu salt d’escala per repensar Barcelona en el seu context metropolità, per tal que «la ciutat recuperi el lideratge per impulsar, amb la resta de ciutats que componen la regió metropolitana, el desenvolupament econòmic, social, cultural, tecnològic, científic i educatiu, com a garantia per poder afrontar els reptes de futur com són la mobilitat, el canvi climàtic, la sostenibilitat, l’habitatge, la seguretat i la lluita contra la desigualtat», com s’afirma a les conclusions de l’informe de ReThinkBCN.

Es tracta d’un repte majúscul que requereix deixar de banda quatre pecats que poden llastar la voluntat política i cívica per assumir-lo: el pecat de la nostàlgia d’un passat mitificat; el pecat del declinisme que es recrea en la impotència; el pecat de la rutina que defuig els problemes complexos; i el pecat de l’adamisme que menysté el llegat rebut. Pecats que podem reconèixer, d’una manera o d’una altra, en la trajectòria de les principals forces polítiques que concorren a les eleccions.

No cal dir que la primera i decisiva responsabilitat de fer possible una política de llarg abast i ambició com la que reclama el salt a la Barcelona Gran recau en els partits polítics que integrin el proper consistori. La més que probable fragmentació del mapa polític municipal ens indica que només serà possible si fan dels acords sobre les grans línies estratègiques de la ciutat la seva gran prioritat. Si en unes condicions més difícils va ser possible iniciar la gran transformació urbana amb un ampli acord polític i social, res no hauria d’impedir avui tornar a la política en majúscules.