El procés electoral brasiler va estar marcat per la impugnació del sistema de vot per part de l’extrema dreta, així com per l’atac a les institucions electorals i el no reconeixement dels resultats obtinguts per part de Jair Bolsonaro. Després de quatre anys de govern marcats per les escomeses autoritàries, aquest camp mostra signes d’enfortiment en el legislatiu brasiler, però s’haurà de recompondre després de la derrota a la presidència.

No és desproporcionat afirmar que va ser un procés atípic que mostra el grau de deteriorament experimentat per la democràcia brasilera. També perquè Jair Bolsonaro va estar en campanya durant tot el seu mandat presidencial. L’ofensiva antisistema i antipolítica va servir de catalitzador d’un estil que pretenia controlar l’actualitat política brasilera i mobilitzar sectors captius de l’electorat.

Aquestes característiques van configurar, a l’estil bolsonarista, una plataforma política constant i consistent basada en una estratègia de picar l’ullet a sectors conservadors i autoritaris de la societat brasilera i, especialment, en una dinàmica de dissuasió estratègica dels seus principals adversaris polítics.

Cal subratllar que, en la lògica argumentativa de Jair Bolsonaro i de la seva base militant més lleial, no només els partits polítics i líders de l’oposició eren considerats adversaris, sinó també alguns sectors de les institucions democràtiques i dels principals mitjans de comunicació del país. En aquest sentit, més que opositors efectius, es va construir un sentit de la política com una forma de purificació de la nació brasilera, en una tensió que va associar l’oposició amic-enemic a sectors més amplis de la societat civil.

Així, de la mateixa manera que Jair Bolsonaro va comprometre part del seu mandat a fer campanya permanent, va radicalitzar la seva base electoral a partir d’aquest manual de l’extrema dreta. El procés es va desenvolupar a través de diversos camins, alguns de més sinuosos que altres. La (no) gestió de la pandèmia de la covid-19 va ser la síntesi principal d’aquest procés. Bolsonaro va retardar la compra de vacunes, va menysprear els mètodes científics i va apostar pel negacionisme, principalment des de la idea de «tractament precoç». A més, l’apel·lació a l’individualisme i la seva oposició a les propostes de confinament van ser uns estímuls accionats constantment. En aquest procés es van mobilitzar els bolsonaristes a través d’esdeveniments motociclistes, coneguts com a «motociatas», a més de marxes i altres activitats que generaven aglomeracions.

 

Tensió amb les institucions

Aquests esdeveniments també van servir per crear una tensió constant amb altres forces polítiques, especialment els governs dels estats. Però, sens dubte, el factor principal va ser la tensió amb les institucions, especialment amb sectors del poder judicial. En aquest sentit, hi ha el procés de construcció del que va ser un dels principals discursos i estratègies electorals de Bolsonaro: el president de la República seria la víctima d’una estructura professional –d’una elit corrupta i d’unes institucions corrompudes– que no li concediria la llibertat necessària per treballar i fer front als anhels de l’autèntic poble brasiler.

Cal destacar que aquest discurs, que recolzava en bona part en les estratègies comunicatives de l’extrema dreta global, es va veure condicionat per esdeveniments sensibles per a Jair Bolsonaro. Sens dubte, el col·lapse electoral de Donald Trump el 2020 va ser impactant. A més de la pèrdua d’un dels principals aliats internacionals, el procés de desafiament va ser paradigmàtic per a Bolsonaro. Per això, tant els episodis d’impugnació del sistema electoral nord-americà, com l’organització dels actes antidemocràtics que van culminar amb la invasió del Capitoli, van servir de matriu didàctica i estratègica per a Bolsonaro.

El 7 de setembre de 2021, festa de la Independència del Brasil, Bolsonaro va intentar mobilitzar els seus primers aliats. Des de sectors de les forces armades, passant per representants de l’agroindústria i del mercat d’armes, es va reforçar un discurs que es va convertir en un dels pilars de la campanya de Jair Bolsonaro, però també en un argument per a la negació d’una hipotètica derrota electoral. Es van construir dues estratègies fonamentals: la desqualificació de les institucions vinculades al sistema electoral i l’enfortiment del discurs conspiratori sobre el mètode de vot, és a dir, les màquines de vot electrònic.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Pel que fa a les institucions electorals, el principal objectiu escollit va ser el president del Tribunal Electoral Superior, Alexandre de Moraes, també membre del Tribunal Federal Suprem (STF), el més alt tribunal jurídic brasiler. Moraes, una figura política procedent de sectors de la dreta conservadora brasilera, va ser designat al Tribunal Suprem pel govern predecessor. Al llarg de la presidència de Bolsonaro, Alexandre de Moraes va tenir un paper destacat en el sistema de controls i equilibris de la democràcia brasilera, de manera que es va convertir en l’«adversari ideal», però també en un eventual responsable de frenar els atacs antidemocràtics de Bolsonaro.

 

Derrotar el president electe

Més enllà d’una relació vinculada exclusivament a la dinàmica autocràtica del Govern Bolsonaro en diàleg amb interlocutors empresarials i de sectors militars, el poder judicial va ser acusat de complaença i politització durant tot el recorregut del retorn de Luís Inácio Lula da Silva a l’escena política. Són aquestes tres característiques les que van donar la tònica en l’inici de la campanya electoral. En relació amb les institucions, estarien treballant contra el Govern de Bolsonaro.

Pel que fa al sistema electoral, no seria fàcilment manipulable. Finalment, el retorn de Lula a l’escena política seria la prova que els principals enemics de Bolsonaro es reconciliaven amb un únic objectiu: derrotar el president electe.

Al llarg de la primera volta, Bolsonaro va intentar construir un argument que justifiqués l’elevada inflació i l’estancament de l’economia brasilera. A més de factors externs, especialment la guerra entre Rússia i Ucraïna, l’explicació justificava aquesta situació com la conseqüència de les polítiques aplicades durant el moment més sensible de la pandèmia. Aquestes dues qüestions haurien estat elements fonamentals en el no desenvolupament de la política econòmica de Bolsonaro i dels seus companys ideològicament vinculats a l’Escola de Chicago.

 

L’element religiós

Tot i que hi va haver diverses candidatures presidencials, el camp de l’oposició de Bolsonaro es va consolidar ràpidament entorn de Lula da Silva. A més de figures fonamentals del camp progressista, altres exponents de l’encara jove democràcia brasilera es van mobilitzar immediatament. Geraldo Alckmin, polític de tradició conservadora, va ser escollit com a candidat a la vicepresidència, com a possible pont d’interlocució amb sectors poc afectes al Partit dels Treballadors o amb els mercats financers.

Es va utilitzar àmpliament un potent sistema de difusió de mentides quan les enquestes indicaven la possible victòria de Lula a la primera volta.

La candidatura de Jair Bolsonaro va apostar per la intensificació de les propostes sobre costums, moralitat, antifeminisme, contràries a les polítiques de quotes racials i a altres iniciatives afirmatives favorables a les minories. A més del discurs anti-petista (anti-PT), que inclou una certa litúrgia política anticomunista, que al Brasil és centenària, l’element religiós va ser un component d’importància fonamental.

La relació de Bolsonaro amb sectors religiosos evangèlics, que en els últims anys s’havien lliurat a enfortir la construcció d’un nacionalisme cristià, va ser present des del primer moment de la campanya i va ajudar a projectar teories de la conspiració, com un vídeo fals, publicat per xarxes i canals digitals, que vinculava Lula amb actes de satanisme, pedofília i tràfic internacional.

Es va utilitzar àmpliament un potent sistema de difusió de mentides quan les enquestes indicaven la possible victòria de Lula a la primera volta. La incredulitat contra els instituts d’investigació electoral va pujar de to, i van obtenir un suport en la realitat, quan el resultat de la primera etapa va demostrar que, de fet, Bolsonaro comptava amb un vot molt significatiu.

Al cap i a la fi, les candidatures de l’extrema dreta havien aconseguit un resultat significatiu, amb l’elecció d’una bancada forta al Senat i a la Cambra de Representants, amb diputats particularment destacables com Nicolas Ferreira, Eduardo Pazuello (exministre de Sanitat), Ricardo Salles (exministre de Medi Ambient) i Eduardo Bolsonaro, un dels fills de Jair Bolsonaro. Al Senat, setze dels elegits estaven vinculats a Bolsonaro, especialment la fonamentalista evangèlica i exministra de la Família, Damares Alves i el jutge Sérgio Moro, entre altres.

A partir d’aquests resultats favorables, la lectura proposada per l’extrema dreta en l’elecció presidencial va apostar per l’explicació que els partits de l’oposició, el poder judicial, les mostres de les enquestes estaven articulats entorn d’un propòsit que era l’enderrocament del projecte de salvació nacional liderat per Bolsonaro.

Amb l’inici de la segona volta, el to va pujar encara més. La hipotètica victòria de Lula significaria la transformació del Brasil en Veneçuela, Argentina i Nicaragua, descrits per grups d’extrema dreta com a règims autoritaris d’esquerres i de persecució de bisbes i sacerdots catòlics. A més del pànic moral, la campanya de Bolsonaro va aconseguir mobilitzar grups d’artistes vinculats a la música pop rural de l’interior, una mena de soft power dels sectors empresarials agrícoles, i també figures destacades com Neymar Jr.

 

Una articulació colpista

El dia de la segona volta es va activar la màquina estatal, i va quedar clar el grau de penetració bolsonarista en sectors vinculats a la Policia Militar i, particularment, a la Policia Federal de Carreteres. Centenars d’operacions dutes a terme en ciutats amb forta presència de l’electorat del PT plantegen indicis d’una articulació colpista, possiblement amb l’objectiu de condicionar el desplaçament d’electors pobres de la regió nord-est del país que, finalment, van proporcionar una participació significativa per a l’elecció de Lula.

Amb la divulgació del resultat, es va fer un esforç internacional per reconèixer la netedat del procés electoral brasiler. Entre els líders polítics, l’agilitat de Joe Biden va ser significativa a l’hora de comunicar-se amb l’equip de Lula uns trenta minuts després que es fessin públics els resultats oficials. El camp de l’extrema dreta aviat es va organitzar. L’agitació es va concretar en l’activitat de grups de camioners, connectats amb empresaris del camp que va provocar el tancament de carreteres estratègiques a tot el país. L’ambigüitat de les manifestacions públiques de Bolsonaro que, efectivament, no reconeixia la victòria de Lula, va ajudar a mobilitzar aquesta militància.

Més tard, a centenars de ciutats, milers d’extremistes de dretes van plantejar la idea fal·laç d’una «intervenció militar constitucional» (i variacions, com ara una «intervenció federal»), a partir d’una lectura tendenciosa d’un article de la Constitució brasilera que regula les atribucions de les Forces Armades.

En general aquesta interpretació descansa en una vella percepció política que entén els mitjans militars com una mena de «poder moderador» i com a guardians de la República del Brasil. D’altra banda, mostra com funciona la qüestió militar al Brasil com a factor de mobilització en els corrents del nacionalisme de dretes.

 

Militarització política

Hi ha indicis en el panorama brasiler dels propers anys que l’extrema dreta serà activa en el camp polític formal, però especialment en les mobilitzacions al carrer, conseqüència d’una potent xarxa de solidaritat i formació política viscuda durant l’última dècada. El lideratge d’aquest camp sembla que, de moment, s’articula al voltant de Jair Bolsonaro i els seus principals aliats. No obstant això, la militància té una forta tendència a assumir la proposta de militarització política com el principal baluard per a la construcció d’un nou Brasil. Per a l’extrema dreta, però també per a la democràcia brasilera, la sort ja està decidida.