Al setembre de l’any 1943 la Gina Vitay, una noia de catorze anys, filla d’un general de l’exèrcit hongarès, ha d’abandonar les comoditats de la vida a Budapest –els vestits i els pentinats de moda, les tardes de te i els balls a casa de la seva tia, el teatre i l’òpera, el flirt amb un tinent, la competència i la mentalitat oberta de l’escola pública– perquè, sense que ningú li expliqui cap motiu raonable, se l’envia a una ciutat provinciana per cursar el cinquè any de secundària en un col·legi religiós, una mena de fortalesa regida per un reglament tan estricte i terriblement lògic que fa impossible pensar i estimar el món com un mòbil joc de contradiccions.
Aquest és el punt de partida d’Abigail, segona novel·la traduïda al català de Magda Szabó (1917- 2007) –La porta, molt lloada per Ali Smith, també deixava sense alè el lector–, una escriptora hongaresa que va sofrir el purgatori i l’exili interior durant l’època estalinista, que no va reprendre l’activitat literària fins a finals de la dècada dels 50, i que no va trigar a aconseguir elogis tan contundents com el de Hermann Hesse, qui va recomanar al seu editor que s’afanyés a publicar-la en alemany: «he pescat un peix d’or!», va escriure-li; i alguna cosa semblant pot creure el lector d’Abigail, una novel·la d’internat que, d’entrada, podria semblar que compleix al peu de la lletra totes les característiques pròpies del gènere.
Les amigues de la protagonista són fervorosament lleials i esforçades, la disciplina inculcada pels professors i les prefectes no deixa cap escletxa per a la llibertat d’elecció, i la Gina Vitay és una noia intel·ligent, decidida i carismàtica, a pesar que els primers moments, en el nou ambient, «la fúria contra ella era inexorable, en què tot sortia malament encara que pretengués fer el bé per a tothom, i en què a cada pas que feia s’enfonsava més i més en el fang»: trigarà encara a descobrir que estar reclosa en el pensionat, i desenrotllar mentrestant les tàctiques de supervivència, trobar la veu del silenci i detectar les maneres en què l’autenticitat descarta la falsedat a cada pas, és el que li convé per créixer com a persona, per saber que els herois no són sempre dignes d’estima, i per protegir-se de les vicissituds de la guerra, per sentir «que se li desvetllaven nocions que es trobaven en algun lloc de la seva consciència, però que no havia tingut mai en compte, perquè no l’havien afectat personalment».
