Durant molts segles de la tradició de les lletres occidentals, malgrat les puntualitzacions d’Aristòtil –que distingia a la Poètica el grau de veritat que escau a la història i el que escau a la literatura–, tot el que es va escriure a l’entorn de les epidèmies que van assotar els pobles d’arreu va assemblar-se. Una epidèmia és per si mateixa un esdeveniment tan colpidor, que ni els historiadors van evitar practicar un discurs grandiloqüent, ni els literats van haver d’inventar figures fantasioses per oferir la imatge d’una devastació gran per si mateixa.

Com que d’epidèmies sempre n’hi ha hagut i tenen un mal remei, és cosa lògica que se n’hagi parlat contínuament al llarg de la història cada vegada que ens han visitat acompanyades de les parques. També la covid-19 generarà novel·les i pel·lícules. Els afers quotidians són banals i massa coneguts de tothom; són les coses excepcionals les que desperten interès, i així s’observa a totes les mitologies, llibres de culte i els més diversos gèneres de la literatura, des de l’èpica fins al conte i el refrany.

Si fem un recorregut per les lletres de la cultura hebrea-grega-romana-cristiana, és lògic que ja trobem aquests relats a la Bíblia, en primer lloc. A part les plagues que devasten Egipte, les pluges de foc i de sofre que cauran damunt els pobles infidels o dissipats, com succeeix a Sodoma, o el gran terrabastall que es produirà el dia del Judici Final (Apocalipsi), el Levític parla de les malediccions que s’abatran damunt aquells que no obeeixin els manaments divins: «Si trenqueu la meva aliança rebutjant els meus decrets […] us castigaré desfermant contra vosaltres el terror, l’extenuació i la febre, que fan esllanguir-se la vista i consumeixen la vida».

També llegim al Deuteronomi: «Si no obeeixes el Senyor, el teu Déu […] t’enviarà la pesta, que t’eliminarà de la terra on estàs a punt d’entrar per prendre’n possessió […] Et farà patir tuberculosi, febres, inflamacions i cremors».

La Ilíada, un dels dos poemes que a Grècia, com la Bíblia entre els hebreus, va guiar els més diversos aspectes del comportament, també és explícita quant a les malvestats que esperen als homes si es desencaminen: al campament dels aqueus, després de deu anys de setge i de guerra davant les muralles de Troia, «Zeus, havent-se indignat contra el rei [Agamèmnon], va suscitar una malaltia maligna a l’exèrcit, i la tropa anava morint, perquè el seu sacerdot, Crises, havia estat injuriat per l’Atrida».

 

Un càstig

Aquestes dues referències, l’hebrea i la grega, afermen per a molts segles –en especial els de predomini de la religió cristiana– la idea que les epidèmies equivalen a un càstig per una conducta moralment inapropiada. En aquests casos, l’inapropiat és haver vulnerat els preceptes dels déus. Si passem de les narracions èpiques arcaiques al discurs de la història dels segles clàssics de Grècia, veurem de seguida que els historiadors, amb menys referència a la violència punidora dels déus, s’esplaien sempre a pler en els mals que s’abaten sobre els homes.

Així, al llibre II de la Història de les guerres del Peloponès, Tucídides ens ennova, amb detalls esfereïdors, dels mals que van patir els atenesos (més que els espartans) l’any 430, el segon any de la guerra. Avui se sap que es va tractar d’una epidèmia de febre tifoidal que va entrar segurament pel port del Pireu, lloc en què es comerciava a cor què vols, com ha succeït ara amb la covid-19, a escala planetària.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Marc Aureli va dir, abans de morir a causa de la pesta: «No ploreu per mi. Penseu en la malaltia i en la mort de tants altres».

Diu Tucídides: «A Atenes [la pesta] va irrompre de sobte […] la gent deia que els peloponesis havien vessat verí als pous […] Sense cap causa aparent, trobant-se en perfecte estat de salut, [als atenesos] els atacaven grans dolors de cap; els ulls se’ls envermellien i se’ls inflamaven; i els òrgans interns, com la gola i la llengua, de seguida se’ls feien sanguinolents, i exhalaven un alè atípic i pudent […]. Al cap de poc temps, el malestar baixava al pit, acompanyat d’una tos molt forta. I un cop es fixava a l’estómac, s’esdevenien tots els vòmits que els metges han descrit, tot enmig del més gran esgotament […]. Durant tot el temps que la malaltia va trobar-se a l’apogeu, el cos no es consumia, sinó que resistia d’una manera increïble la malaltia, de manera que la major part de la gent trigava a morir-se fins a set o nou dies.»

Aquesta epidèmia va matar a la vora de 300.000 persones. Més tard, ja a la nostra era, Marc Aureli va deixar a les seves màximes morals senyals de la gran pesta dels anys 165 a 192, que va afectar tot l’Imperi, amb unes proporcions mai vistes fins aleshores a la història de la humanitat. Diuen els historiadors de Roma que l’arribada de la pesta va obligar a treure els cadàvers de la ciutat amuntegats en carros, i que els Antonins –Marc Aureli era d’aquest llinatge– van haver de proclamar lleis molt estrictes sobre les cerimònies d’enterrament. Sembla que l’emperador va dir, abans de morir a causa de la malaltia: «No ploreu per mi. Penseu en la malaltia i en la mort de tants altres», bella i generosa expressió.

Procopi de Cesarea, un historiador bizantí del segle VI, ens va deixar precises descripcions de la dita «plaga de Justinià», entre el 541 i el 544: vegeu els llibres I i II de la seva Història de les guerres. El mal matava entre 5.000 i 10.000 ànimes cada dia; les tombes eren plenes a vessar; la gent no gosava sortir de casa. També Gregori Magne, papa de l’església cristiana, quan aquesta pesta va rebrotar i va arribar a Roma, va organitzar una processó amb milers de persones per demanar pietat a Déu –potser és la primera d’aquesta mena de concentracions, que es van reproduir durant tota l’Edat Mitjana i bona part de la Moderna, fet que sempre va col·laborar a escampar la malaltia.

 

La pestilent mortaldat

Tothom sap, a hores d’ara, que els cent contes que s’expliquen entre si una colla de joves al Decameró (1351-1353), de Boccaccio, són conseqüència del brot de pesta negra que va assotar Florència l’any 1348. La traducció catalana anònima del segle XV diu a la introducció (la modernitzem una mica) que «encara és universal en memòria de cascuns la pestilent mortaldat que fa poc és passada, la qual cascuns havem vista e per aquella havem llançades innumerables llàgrimes».

I, entrant de ple en l’Edat Moderna, no és estrany que Montaigne, que va parlar de gairebé tot als seus Assaigs i va conèixer un episodi de pesta molt a la vora, escrigui aquestes paraules no mancades d’optimisme –sense necessitat de cap llei que l’hi obligués, Montaigne vivia aïllat en una torre de la seva casa-castell, prop de Bordeus–: «Sóc poc sensible a les malalties populars [les epidèmies], que s’encomanen per la conversació [és a dir, per trobar-se les persones massa a tocar l’una de l’altra], i que neixen pel contacte amb l’aire; i m’he salvat de les malalties del nostre temps, de les quals n’hi ha de diverses menes a les nostres ciutats, i a l’exèrcit».

És clar que Montaigne, com que va viure en solitud d’ençà que va renunciar a la vida pública, temia més altres mals que qualsevol epidèmia, i diu, tot recordant el llibre XXV de la Història Natural, de Plini, que «hi ha tres menes de malaltia a causa de les quals un té el dret de suïcidar-se: la més desagradable de totes és una pedra a la bufeta [vol dir el còlic nefrític, malaltia que ell