Durant molts segles de la tradició de les lletres occidentals, malgrat les puntualitzacions d’Aristòtil –que distingia a la Poètica el grau de veritat que escau a la història i el que escau a la literatura–, tot el que es va escriure a l’entorn de les epidèmies que van assotar els pobles d’arreu va assemblar-se. Una epidèmia és per si mateixa un esdeveniment tan colpidor, que ni els historiadors van evitar practicar un discurs grandiloqüent, ni els literats van haver d’inventar figures fantasioses per oferir la imatge d’una devastació gran per si mateixa.

Com que d’epidèmies sempre n’hi ha hagut i tenen un mal remei, és cosa lògica que se n’hagi parlat contínuament al llarg de la història cada vegada que ens han visitat acompanyades de les parques. També la covid-19 generarà novel·les i pel·lícules. Els afers quotidians són banals i massa coneguts de tothom; són les coses excepcionals les que desperten interès, i així s’observa a totes les mitologies, llibres de culte i els més diversos gèneres de la literatura, des de l’èpica fins al conte i el refrany.

Si fem un recorregut per les lletres de la cultura hebrea-grega-romana-cristiana, és lògic que ja trobem aquests relats a la Bíblia, en primer lloc. A part les plagues que devasten Egipte, les pluges de foc i de sofre que cauran damunt els pobles infidels o dissipats, com succeeix a Sodoma, o el gran terrabastall que es produirà el dia del Judici Final (Apocalipsi), el Levític parla de les malediccions que s’abatran damunt aquells que no obeeixin els manaments divins: «Si trenqueu la meva aliança rebutjant els meus decrets […] us castigaré desfermant contra vosaltres el terror, l’extenuació i la febre, que fan esllanguir-se la vista i consumeixen la vida».

També llegim al Deuteronomi: «Si no obeeixes el Senyor, el teu Déu […] t’enviarà la pesta, que t’eliminarà de la terra on estàs a punt d’entrar per prendre’n possessió […] Et farà patir tuberculosi, febres, inflamacions i cremors».

La Ilíada, un dels dos poemes que a Grècia, com la Bíblia entre els hebreus, va guiar els més diversos aspectes del comportament, també és explícita quant a les malvestats que esperen als homes si es desencaminen: al campament dels aqueus, després de deu anys de setge i de guerra davant les muralles de Troia, «Zeus, havent-se indignat contra el rei [Agamèmnon], va suscitar una malaltia maligna a l’exèrcit, i la tropa anava morint, perquè el seu sacerdot, Crises, havia estat injuriat per l’Atrida».

 

Un càstig

Aquestes dues referències, l’hebrea i la grega, afermen per a molts segles –en especial els de predomini de la religió cristiana– la idea que les epidèmies equivalen a un càstig per una conducta moralment inapropiada. En aquests casos, l’inapropiat és haver vulnerat els preceptes dels déus. Si passem de les narracions èpiques arcaiques al discurs de la història dels segles clàssics de Grècia, veurem de seguida que els historiadors, amb menys referència a la violència punidora dels déus, s’esplaien sempre a pler en els mals que s’abaten sobre els homes.

Així, al llibre II de la Història de les guerres del Peloponès, Tucídides ens ennova, amb detalls esfereïdors, dels mals que van patir els atenesos (més que els espartans) l’any 430, el segon any de la guerra. Avui se sap que es va tractar d’una epidèmia de febre tifoidal que va entrar segurament pel port del Pireu, lloc en què es comerciava a cor què vols, com ha succeït ara amb la covid-19, a escala planetària.

Marc Aureli va dir, abans de morir a causa de la pesta: «No ploreu per mi. Penseu en la malaltia i en la mort de tants altres».

Diu Tucídides: «A Atenes [la pesta] va irrompre de sobte […] la gent deia que els peloponesis havien vessat verí als pous […] Sense cap causa aparent, trobant-se en perfecte estat de salut, [als atenesos] els atacaven grans dolors de cap; els ulls se’ls envermellien i se’ls inflamaven; i els òrgans interns, com la gola i la llengua, de seguida se’ls feien sanguinolents, i exhalaven un alè atípic i pudent […]. Al cap de poc temps, el malestar baixava al pit, acompanyat d’una tos molt forta. I un cop es fixava a l’estómac, s’esdevenien tots els vòmits que els metges han descrit, tot enmig del més gran esgotament […]. Durant tot el temps que la malaltia va trobar-se a l’apogeu, el cos no es consumia, sinó que resistia d’una manera increïble la malaltia, de manera que la major part de la gent trigava a morir-se fins a set o nou dies.»

Aquesta epidèmia va matar a la vora de 300.000 persones. Més tard, ja a la nostra era, Marc Aureli va deixar a les seves màximes morals senyals de la gran pesta dels anys 165 a 192, que va afectar tot l’Imperi, amb unes proporcions mai vistes fins aleshores a la història de la humanitat. Diuen els historiadors de Roma que l’arribada de la pesta va obligar a treure els cadàvers de la ciutat amuntegats en carros, i que els Antonins –Marc Aureli era d’aquest llinatge– van haver de proclamar lleis molt estrictes sobre les cerimònies d’enterrament. Sembla que l’emperador va dir, abans de morir a causa de la malaltia: «No ploreu per mi. Penseu en la malaltia i en la mort de tants altres», bella i generosa expressió.

Procopi de Cesarea, un historiador bizantí del segle VI, ens va deixar precises descripcions de la dita «plaga de Justinià», entre el 541 i el 544: vegeu els llibres I i II de la seva Història de les guerres. El mal matava entre 5.000 i 10.000 ànimes cada dia; les tombes eren plenes a vessar; la gent no gosava sortir de casa. També Gregori Magne, papa de l’església cristiana, quan aquesta pesta va rebrotar i va arribar a Roma, va organitzar una processó amb milers de persones per demanar pietat a Déu –potser és la primera d’aquesta mena de concentracions, que es van reproduir durant tota l’Edat Mitjana i bona part de la Moderna, fet que sempre va col·laborar a escampar la malaltia.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

La pestilent mortaldat

Tothom sap, a hores d’ara, que els cent contes que s’expliquen entre si una colla de joves al Decameró (1351-1353), de Boccaccio, són conseqüència del brot de pesta negra que va assotar Florència l’any 1348. La traducció catalana anònima del segle XV diu a la introducció (la modernitzem una mica) que «encara és universal en memòria de cascuns la pestilent mortaldat que fa poc és passada, la qual cascuns havem vista e per aquella havem llançades innumerables llàgrimes».

I, entrant de ple en l’Edat Moderna, no és estrany que Montaigne, que va parlar de gairebé tot als seus Assaigs i va conèixer un episodi de pesta molt a la vora, escrigui aquestes paraules no mancades d’optimisme –sense necessitat de cap llei que l’hi obligués, Montaigne vivia aïllat en una torre de la seva casa-castell, prop de Bordeus–: «Sóc poc sensible a les malalties populars [les epidèmies], que s’encomanen per la conversació [és a dir, per trobar-se les persones massa a tocar l’una de l’altra], i que neixen pel contacte amb l’aire; i m’he salvat de les malalties del nostre temps, de les quals n’hi ha de diverses menes a les nostres ciutats, i a l’exèrcit».

És clar que Montaigne, com que va viure en solitud d’ençà que va renunciar a la vida pública, temia més altres mals que qualsevol epidèmia, i diu, tot recordant el llibre XXV de la Història Natural, de Plini, que «hi ha tres menes de malaltia a causa de les quals un té el dret de suïcidar-se: la més desagradable de totes és una pedra a la bufeta [vol dir el còlic nefrític, malaltia que ell mateix va patir des de 1578] quan l’orina n’és retinguda». Com sol passar, Montaigne perd el fil del discurs i només cita aquesta malaltia, i en aquest passatge no esmenta cap epidèmia.

 

Una creu vermella

També ha estat molt esmentat, els últims tres mesos, el Diari de l’any de la pesta (1722), de Daniel Defoe, que, encara més que en el cas de Boccaccio, trasllada l’acció anys enrere per parlar de la dita «gran plaga» de Londres de l’any 1665. Qui va viure en persona aquesta epidèmia, a Londres, va ser Samuel Pepys (llegiu pips): anota als seus Diaris que, a causa de l’epidèmia, les autoritats marcaven amb una creu vermella les cases dels infectats –com a la matança dels primogènits que explica la Bíblia, però aquí per mal i no per bé– amb la inscripció «Déu s’apiadi de nosaltres».

Això li provoca molta aprehensió a la malaltia, cosa que força l’autor, diu, «a comprar un rotlle de tabac per aspirar i per rosegar». Com que totes les narracions de les grans epidèmies entre els clàssics i el segle XVIII són recurrents, Pepys anota el dia 3 d’agost les dificultats que comporta guardar els morts fins que puguin ser enterrats. I el mes de setembre, sempre del mateix any de la pesta, critica la insensatesa de les aglomeracions que es produeixen al voltant de la comitiva fúnebre d’un mort a causa de la infecció.

 

El vaixell fatal

Com que als romàntics els agradaven molt les descripcions exagerades –començant per la descripció de la naturalesa, que va ser un invent seu tot rememorant els poetes llatins i renaixentistes–, no és estrany que Chateaubriand recordés, a les Memòries d’ultratomba, les epidèmies que van escampar-se a França els anys 1629, 1660 i 1720, aquesta amb origen a la ciutat de Marsella. Hi havia una festa al port i un vaixell que venia de Síria hi arribava: «El vaixell fatal presentava una patent com cal, i va ser admès al reconeixement. Aquell moment va ser suficient per infestar l’atmosfera; una tempesta va multiplicar el mal, i la pesta es va escampar enmig d’una gran tronada.» (Observeu que la descripció s’acosta als senyals que s’esdevenen al moment de la mort de Crist crucificat.)

Pepys critica la insensatesa de les aglomeracions al voltant de la comitiva fúnebre d’un mort a causa de la infecció.

També: «Van tancar les portes de la ciutat i les finestres de les cases. Enmig del silenci general se sentia de tant en tant com s’obria una finestra i en queia un cadàver: les parets es tacaven amb la sang gangrenada, i els gossos sense amo esperaven un cos per devorar-lo. En un barri en què havien mort tots els habitants, van aixecar una tàpia tot a l’entorn, com per impedir que la mort pogués sortir-ne. D’aquests carrers de grans sepulcres familiars es passava a cruïlles amb el terra tot cobert de malalts i moribunds jaient damunt màrfegues, abandonats sense socors. Esquelets mig podrits jeien al costat d’esquinçalls tacats de fang. D’altres cossos romanien drets, repenjats a les parets, amb la mateixa posició en què la mort els havia sorprès».

La diferència entre aquesta mena de narració i les que s’havien narrat o historiat segles abans encara és de matís; tot just revela alguna connexió amb la religió, de vegades amb la política i també amb els models literaris propis de cada moment. Sembla com si mai cap cosa no pugui ser narrada per literats o historiadors sense que s’hi vegi una empremta epocal. Ja no es tracta, pel que fa al nostre tema d’avui, dels comentaris que es poden afegir després de la descripció d’una epidèmia; es tracta de les paraules que es fan servir, dels detalls que s’emfasitzen, d’allò que és descrit i allò que s’omet. En aquest sentit, el classicisme uneix totes les descripcions històriques i literàries de les epidèmies en un quasi idèntic conjunt estilístic.

Mary Shelley inaugurava una forma radicalment nova de presentar l’aparició del mal a la Terra.

Però la cultura posterior a la Il·lustració va fer un tomb a la narració d’aquests mals, especialment a la literatura. Així, Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, en una novel·la anomenada The Last Man (1826), entra de ple en el gènere de l’apocalipsi (és a dir, la revelació de la fi del temps) i narra uns fets que s’esdevindran entre 2073 i 2100 –hi arribarem, com vam arribar a la utopia orwelliana de 1984, i no va passar res–, partint del record dels amics de la seva generació que van morir joves: Percy Shelley, lord Byron i d’altres.

La novel·la presenta uns personatges destinats a la mort a causa d’una plaga imaginària, i, al final de tot, per reblar la utopia i la ucronia, parla d’una ciutat morta, o la ciutat dels morts, en un to tan exageradament lúgubre i melancòlic, que ni tan sols els lectors aficionats a la literatura romàntica van trobar el llibre llegívol. Van dir, directament, que era «repugnant».

 

Utopia desgraciada

Amb aquest llibre, i potser d’altres que podríem espigolar en les lletres del Romanticisme, Mary Shelley inaugurava, com hem insinuat, una forma radicalment nova de presentar l’aparició del mal a la Terra. Aquí, Shelley dibuixava una mena d’«utopia negativa», o «desgraciada», allò que ara anomenem «distopia», literalment, «un mal lloc», «un lloc indesitjable»; és a dir, un lloc en què la mort és tan absoluta, que no s’hi pot preveure ni el més petit benefici, una utopia situada a l’extrem oposat de les utopies felices del Renaixement (Moro, Campanella, Bacon), totes hereves d’aquell «segle daurat» que els humanistes, i encara Cervantes al Quijote, esmentaven amb nostàlgia real o irònica –com si un saeculum així s’hagués esdevingut al món alguna vegada.

Molts dels contemporanis de Shelley van entendre la novel·la com una crítica als ideals positius i optimistes de la revolució de 1789, i no s’equivocaven: és el biaix reaccionari de tot el moviment romàntic, en part atiat pels grans assagistes de la contrarevolució, com Burke, Tocqueville o Bonald. Avui entendríem aquella novel·la com la presentació metafòrica del negre futur que podria esperar-nos, no a causa d’una pandèmia –perquè sempre hi ha racons a la Terra que se n’escapen– sinó per haver portat massa lluny la idea del progrés, esdevingut un mite entre els segles XVII (Newton) i XVIII (tots els philosophes, menys Voltaire), encara força viu.

A partir d’aquestes mostres de literatura de l’època romàntica, gairebé tota la literatura ulterior de caràcter ni històric ni científic que s’ha escrit sobre epidèmies, plagues, devastacions i grans malvestats reposen sobre un a priori ideològic, cosa que no havia succeït ni amb les narracions històriques ni amb les pròpiament literàries de qualsevol període anterior.

Les noves mostres de literatura que diem haurien d’haver agafat el model d’un assaig sociològic, o antropològic, o científic, sobre les causes naturals que provoquen aquestes situacions –en realitat, les epidèmies esmentades al món clàssic semblen confondre la força de la naturalesa amb el designi dels déus, pel sol fet que els déus eren considerats una part rellevant de la naturalesa mateixa: Gea, és a dir, la Terra, era una dea més–, però es converteixen, sabent-ho o no els que les escriuen, en una metàfora desil·lusionada –per molta fantasia que hi posin els autors respectius– de l’estat de la civilització després dels avenços tècnics, científics i econòmics que ha generat la història de la burgesia com a classe dominant a Europa, i el capitalisme com a sistema de valors –ja quasi d’àmbit universal–, tant dubtosos com hipòcrites o paradoxals.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

El banquet al temps de la pesta (1830), de Puixkin, el llibre de Marcel Schwob, El cor doble (1881), La pesta escarlata (1912), de Jack London, La mort a Venècia (1912), La muntanya màgica (1924), de Thomas Mann, La pesta (1947), d’Albert Camus, o l’Assaig sobre la ceguesa (1995), de José Saramago, i tot un reguitzell d’obres que s’han escrit els últims dos-cents anys sobre aquesta mena de situacions luctuoses, tenen molt poc a veure amb les plagues narrades pels historiadors o els literats de Grècia i Roma, i pels historiadors cristians després: grecs i romans veien les epidèmies com un accident de la natura –així en parlen encara els científics, molt sensats–; i els cristians les veien com un càstig que Déu enviava als homes pel seu mal comportament: era una qüestió que quedava tancada en l’àmbit de l’ètica, un arranjament de comptes entre Déu i els homes.

Grecs i romans veien les epidèmies com un accident de la natura –així en parlen encara els científics, molt sensats.

Només algunes, poques històries d’epidèmies i de previsions d’apocalipsi dels últims dos segles –per exemple, Bouvard i Pécuchet, de Flaubert, o El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez– escapen a aquesta tergiversació ideològica –Flaubert fins i tot la critica implícitament i rebenta el mite del progrés, tan ferm en temps del II Imperi–, tergiversació que presenta habitualment un caire adés beat, adés reaccionari.

 

Manifestacions pseudoreligioses

Les apocalipsis a l’entorn del canvi climàtic, als últims decennis –aquesta, pregonada per una noia amb l’aire de Bernardette Soubirous davant la visió de la Verge Maria, a Lourdes–; les visions de les quatre nenes de La Alcaparrosa i el naixement de l’Església del Palmar de Troya; determinades tendències extremes o furibundes del feminisme o de l’antitabaquisme; un reciclatge ultramaniàtic de les deixalles; o els costums extremosos dels vegans, per posar només uns quants exemples, són manifestacions novament pseudoreligioses, engrescades i utòpiques, sempre causes parcials i menudes, si no són extravagants, que camuflen la gran incapacitat de les societats contemporànies –i la manca de poder dels seus ciutadans– per convertir en realitat la llarga sèrie de propostes i promeses anunciades per la Il·lustració, pels pares de la Revolució de 1789 i pels redactors de la Declaració dels Drets de l’Home.

Les epidèmies eren una realitat lamentable i destructora, que almenys servia perquè la gent recordés que ha de morir, cosa que millora el comportament; avui es presenten com un accident inoportú i políticament incorrecte, de manera que la «guerra» que s’hi lliura no és exactament contra la mort, sinó una mena de lluita sorda entre la malaltia i la salut de les nostres economies.

Les epidèmies eren una realitat destructora, que servia perquè la gent recordés que ha de morir, cosa que millora el comportament.

Mentrestant, moltes de les pràctiques anomenades avui «políticament correctes» són una dissimulació benvolent i mansueta d’una irresponsabilitat històrica col·lectiva –que és com dir que són causes d’una enorme frivolitat política. Narrar una epidèmia o una apocalipsi, ni que sigui una utopia reconfortant, des de fa dos segles –vegeu les utopies del segle XIX: Owen, Saint-Simon, Fourier–, és com espantar la veritable intimidació que pesa sobre la humanitat per culpa només de si mateixa.

 

Llocs amics de la benanança

Entre totes les referències que hem presentat, des de la Bíblia o Homer fins als autors del segle XVIII, no era quasi mai present una contaminació ideològica d’aquest ordre; per contra, les que podríem haver desglossat, dels últims dos segles, fins a convertir aquest article en una enciclopèdia (!), és a dir, les modernes al·legories, figuracions o metàfores relatives a grans flagells atacant la humanitat posseeixen, en termes generals, un argument subliminar i amagat que equival a una catàstrofe que no és l’epidèmia mateixa: és la global incapacitat de les societats posteriors a l’emergència de la burgesia i el capitalisme per convertir pobles, nacions i estats en llocs amics de la benanança, la justícia distributiva, la intel·ligència i la llibertat. Aquesta incapacitat dels narradors és avui tan absoluta com semblen absoluts i indefugibles els mecanismes de poder, de tota mena, que fan rutllar el món en què vivim.