Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Aquest és el nom oficial del país. El de la formació política que des del 2010 el governa és el de Partit Conservador i Unionista. La negreta és de qui escriu. Voluntat d’unió, doncs, semblaria que sí. La realitat, però, la desmenteix i si l’empenta cap a una unió més laxa la protagonitzava històricament una Escòcia preindependentista –ara ja declaradament separatista–, el que apareix com el gran detonant d’una desunió in progress al Regne Unit és aquell partit unionista que es va embarcar en la desastrada aventura del Brexit, el qual ha estat un símptoma i alhora la causa de l’aparició del nacionalisme anglès.

Després de moltes trifulgues, Anglaterra i Escòcia van unir voluntàriament els seus destins el 1707. Escòcia va perdre el seu parlament, però va mantenir les seves lleis, el seu sistema judicial, l’educatiu i l’universitari. I també la seva església nacional, l’Església d’Escòcia que és calvinista presbiteriana. Tres segles després, havent patit durament les polítiques thatcheristes, els escocesos reclamaven la seva autonomia. Els gal·lesos també la volien tot i que amb una intensitat menor.

Tony Blair, conscient de la necessitat d’una reforma constitucional i emparat per una majoria laborista absoluta al Parlament el 1997, va tirar endavant la Devolution, el programa de devolució de competències a les dues nacions. Escòcia va recuperar el seu Parlament el 1999, i Gal·les, amb una cartera de traspassos molt més reduïda, estrenava una Assemblea. Tanmateix, en ambdós casos, la sobirania no residia en els pobles gal·lès i escocès. El Parlament de Westminster continuaria sent sobirà. Pel que fa a Irlanda del Nord, Blair es va comprometre a aconseguir un acord de pau. Li va costar deu anys, però se’n va sortir.