Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Aquest és el nom oficial del país. El de la formació política que des del 2010 el governa és el de Partit Conservador i Unionista. La negreta és de qui escriu. Voluntat d’unió, doncs, semblaria que sí. La realitat, però, la desmenteix i si l’empenta cap a una unió més laxa la protagonitzava històricament una Escòcia preindependentista –ara ja declaradament separatista–, el que apareix com el gran detonant d’una desunió in progress al Regne Unit és aquell partit unionista que es va embarcar en la desastrada aventura del Brexit, el qual ha estat un símptoma i alhora la causa de l’aparició del nacionalisme anglès.

Després de moltes trifulgues, Anglaterra i Escòcia van unir voluntàriament els seus destins el 1707. Escòcia va perdre el seu parlament, però va mantenir les seves lleis, el seu sistema judicial, l’educatiu i l’universitari. I també la seva església nacional, l’Església d’Escòcia que és calvinista presbiteriana. Tres segles després, havent patit durament les polítiques thatcheristes, els escocesos reclamaven la seva autonomia. Els gal·lesos també la volien tot i que amb una intensitat menor.

Tony Blair, conscient de la necessitat d’una reforma constitucional i emparat per una majoria laborista absoluta al Parlament el 1997, va tirar endavant la Devolution, el programa de devolució de competències a les dues nacions. Escòcia va recuperar el seu Parlament el 1999, i Gal·les, amb una cartera de traspassos molt més reduïda, estrenava una Assemblea. Tanmateix, en ambdós casos, la sobirania no residia en els pobles gal·lès i escocès. El Parlament de Westminster continuaria sent sobirà. Pel que fa a Irlanda del Nord, Blair es va comprometre a aconseguir un acord de pau. Li va costar deu anys, però se’n va sortir.

La distinció entre ‘anglès’ i ‘britànic’ sempre ha estat confosa i forma part del mite fundacional del Regne Unit elaborat al segle XVIII.

El gran constitucionalista Vernon Bogdanor escrivia a Power and the People: «A la Gran Bretanya, unitari no ha volgut dir mai uniforme, ja que el sistema administratiu britànic ha estat durant molt temps altament asimètric per a acomodar les identitats escocesa i gal·lesa dins del marc d’un Estat multinacional». I la identitat anglesa? Aquesta és la mare dels ous de l’actual crisi política del Regne Unit. Escocesos, gal·lesos i nordirlandesos, es defineixen com el que són. Difícilment es declaren britànics, mentre que en el cas dels anglesos la seva definició identitària s’ha barrejat amb la de ser britànics.

 

La més gran i la més rica

Segons The Economist, «el nacionalisme anglès és la força més disruptiva en la política britànica. Sense, el Brexit hauria estat impossible». De les nacions que configuren la Gran Bretanya, Anglaterra és la més gran, la més rica, la més poblada, i també la que més diputats envia al Parlament de Westminster. I, per tant, la que sempre ha dominat des de Londres. Al nacionalisme anglès li passa com a tots els nacionalismes, que el dolent i condemnable sempre és el dels altres, mai el propi. Per al setmanari, és també el que genera més perplexitat perquè la distinció entre anglès i britànic sempre ha estat borrosa i afegeix: «Sembla el nacionalisme més nou, però és el més vell». Hi ha historiadors que diuen que Anglaterra ja tenia una identitat nacional sota els anglosaxons.

De fet, el mite fundacional de la Gran Bretanya al segle XVIII ja barrejava i confonia nacionalisme anglès i britànic. En són un bon exemple les contribucions teatrals d’aquells anys d’expansió, sobretot, del comerç anglès, a la creació del relat pseudohistòric. És el cas de la semiòpera de Henry Purcell, King Arthur, i la de Thomas Arne, King Alfred, en què es barreja l’enemistat britànica i anglesa envers França, i acaba amb el cèlebre Rule Britannia que és la melodia més popular de la música anglesa.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En temps més moderns, l’himne Jerusalem, considerat l’himne no oficial anglès, és també el que tanca la conferència anual del Partit Laborista, un partit britànic. Aquest mateix potipoti és el que descrivia Jacob Rees-Moog, el diputat conservador més ranci de tots, quan defensava el Brexit apel·lant a l’esperit de les victòries britàniques de Waterloo, Crécy i Agincourt. La primera sí que era una victòria britànica, mentre que les altres dues (segles XIV i XV) eren estrictament angleses.

El Regne Unit pot sobreviure als nacionalismes escocès, gal·lès i nord-irlandès, però no pot sobreviure a l’anglès, diu el periodista Gavin Esler.

Tanmateix, la confusió màxima es dona al Parlament de Westminster, el parlament britànic, el qual encara no ha trobat resposta a la West Lothian Question, la vella qüestió suscitada a finals dels anys setanta pel diputat laborista Tam Dalyell, contrari a l’autonomia d’Escòcia, quan es començava a parlar de Devolution. El que plantejava era si a la Cambra dels Comuns els diputats d’Irlanda del Nord, d’Escòcia i de Gal·les havien de votar en qüestions que afectaven només Anglaterra, quan els diputats anglesos d’aquella mateixa cambra no podien ferho en els parlaments autonòmics. Aquesta percepció de desequilibri i de dèficit democràtic, ja que no existeix un parlament només per a Anglaterra, ha inflamat el nacionalisme anglès que ha passat de ser el dominant a ser menystingut i devaluat, i ho viu gairebé com un ultratge.

 

Religió, imperi i guerra

Fins fa pocs anys el que mantenia unit el Regne eren, segons els historiadors, tres elements, el protestantisme, l’imperi i la guerra. Al segle XXI tot això és molt irrellevant. La religió, en general, ha perdut el seu carisma i el predomini protestant cada vegada és menor amb la presència creixent d’altres denominacions o religions. L’imperi ja fa anys que es va desintegrar sense que la Commonwealth en sigui un succedani. Des del 1945 no hi ha hagut una guerra que fos una amenaça vital per al país. En canvi, han crescut els greuges d’Escòcia, de Gal·les i d’Irlanda del Nord davant del canvi més radical de la història en gairebé cinquanta anys, és a dir, el Brexit.

En el referèndum sobre la independència consensuat amb Londres (2014), els escocesos van votar en contra de la separació pel temor a quedar fora de la Unió Europea. Ara, havent votat majoritàriament en contra del Brexit (2016) ja no hi són a la UE i això manté viva la flama d’un segon referèndum independentista. A Gal·les, a la consulta sobre el Brexit (2016) va guanyar la separació, però ho va fer pels pèls. A Irlanda del Nord la voluntat popular va ser la de seguir a Europa i la perspectiva d’una futura –tot i que llunyana– unió amb la República d’Irlanda ja no suscita alarma.

A Anglaterra, amb l’excepció de Londres, la victòria va ser antieuropea i va posar en primer pla el nacionalisme anglès. El cens del 2011 ja manifestava un creixement del nombre d’anglesos que s’identificaven com a tals. Era del 60 % davant d’un 29 % que es definien com a britànics. El sentiment nacionalista anglès havia tingut un potent atiador. Era, l’UKIP, el Partit de la Independència del Regne Unit, encapçalat per un polític sense escrúpols com Nigel Farage, que donava un nou relat a una població que no vol reconèixer la decadència del país malgrat haver patit molt durament la crisi econòmica i financera del 2007. Sempre és més fàcil donar la culpa als altres, en aquest cas a la UE. I al conservador Boris Johnson i la seva trepa elitista els va faltar temps per posar-se al capdavant del moviment antieuropeu, encara que petessin els difícils equilibris de la Unió que diuen defensar.

Les esquerdes en l’edifici constitucional britànic s’engrandeixen dia a dia. Un exemple de la desunió es va donar durant la pandèmia de la covid. Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord van prendre decisions pròpies que no eren les que proposava el Govern britànic.

 

Què s’hi pot fer?

A conservadors i laboristes els manca la voluntat de buscar una solució imaginativa i funcional a la greu crisi. Els tories van intentar arreglar la West Lothian Question i al final, l’any 2021 van desistir. El líder laborista Keir Starmer va proposar crear una comissió, però no se’n fia ningú, els escocesos escaldats, en primer lloc. La inexistència d’una Constitució escrita havia funcionat molt bé. Fins ara, que el repte és majúscul. Què s’hi pot fer?

Diu Gavin Esler, periodista i profund coneixedor de la política britànica, a How Britain Ends que mentre el Regne Unit pot sobreviure als nacionalismes escocès, gal·lès i nord-irlandès, no pot sobreviure a l’anglès, entre altres raons perquè aquest no sap què vol, acostumat a ser el pal d’un paller, ara, cada vegada més escarransit.

Al nacionalisme anglès li passa com a tots els nacionalismes, que el dolent i condemnable sempre és el dels altres, mai el propi.

Tanmateix, hi ha qui no veu que sigui una tragèdia el trencament del Regne Unit, particularment per a Anglaterra. Esler cita l’historiador David Edgerton, autor de The Rise and Fall of the British Nation, segons el qual, «alliberada de la grapa de la decadència de la nació britànica i de l’Estat britànic, Anglaterra podria acabar d’una vegada amb els seus deliris de grandesa». Només seria la vuitena economia del món, però no seria el cul d’un Regne Unit provincià o, potser, irredemptista. «Menys arrogant i més comprensiu del seu lloc en el món, podria ben aviat repensar la seva hostilitat envers la Unió Europea», diu l’historiador.

Partint del fet que al Regne Unit hi ha, segons diu Esler, un model federal secret, un model que de fet existeix, però que ningú no vol reconèixer, una solució seria recuperar la idea que l’estadista Joseph Chamberlain defensava a les acaballes del segle XIX. Era la d’autonomia per a tothom dins d’un estat federal, això sí, amb els drets i deures de cadascuna de les parts ben escrits de manera que s’eliminés la percepció del dèficit democràtic.

De moment el Regne Unit encara ha de fer els comptes de què suposa i suposarà en el futur el Brexit, però el nacionalisme anglès ja ha demostrat la seva càrrega trencadora. Deia The Economist que el sentit de què és anglès ja «està canviant davant dels nostres ulls». Un exemple ben visual n’és la bandera. Cada vegada és més freqüent veure l’anglesa (la creu de sant Jordi), onejant en actes massius a Anglaterra, siguin esportius o el darrer concert del festival Proms, en detriment de la britànica Union Jack omnipresent fins fa ben poc.