Les recents representacions al Liceu de l’òpera Macbeth, de Giuseppe Verdi, amb la direcció escènica de l’escultor Jaume Plensa, van deixar veure l’existència de dos tipus de públic ben diferents. Diria que amb 7 Deaths of Maria Callas, un espectacle de la performer Marina Abramovic, també al Liceu, s’ha reproduït aquesta divisió dels espectadors, la qual cosa em porta a fer les reflexions que venen tot seguit, sense, però, cap base científica que les acrediti, només les nombroses converses mantingudes amb amics i coneguts que han assistit a les representacions.

En el primer cas, hi havia un públic que anava a veure una òpera, concretament una de les més grans obres del repertori verdià. És el públic amant de l’art líric, normalment coneixedor de què veurà o, per ser més exactes, del que sonarà, des del fossat i del que s’escoltarà des de l’escenari. I també hi havia un altre públic, el que anava a veure una creació de l’artista Plensa, un públic seguidor de l’obra de l’escultor. Les expectatives d’uns i altres van ser oposades.

Qui anava a veure una òpera va quedar defraudat perquè no hi havia dramatúrgia, perquè semblava una òpera en versió de concert, i si alguna cosa és l’òpera, aquesta és teatre a més de veus. Verdi, que es definia precisament com un home de teatre, en el cas de Macbeth ho tenia més que clar. La part de públic que anava a veure Plensa va quedar satisfeta. Van veure el que també coneixen de l’artista, les cares, els caps, les lletres i la resta de la seva iconografia.

Pel que fa a l’espectacle d’Abramovic, el públic seduït pel nom de Maria Callas, per les seves virtuts operístiques o per la coincidència amb el centenari del seu naixement, va sortir força defraudat perquè allò no anava de cant ni, més en general, d’òpera, malgrat la intervenció de sis sopranos i una mezzo, cadascuna de les quals cantava una ària. I la veu de la Divina es va sentir només en un tros de la cèlebre Casta Diva, de Norma, i encara estroncat.

En canvi, els espectadors que anaven a veure un espectacle de la performer són els que més van gaudir de la representació. Les seves expectatives no eren l’òpera ni la Callas. El que anaven a veure per sobre de tot era una performance de la diva Abramovic, la qual, es donava el cas, girava al voltant d’una altra diva, de la Callas. Així, les seves expectatives van quedar més que satisfetes amb l’excepció, però, dels bons coneixedors de l’artista sèrbia, seguidors fidels de les seves manifestacions artístiques revolucionàries de resistència i de risc en les que, anys enrere, buscava entre altres coses l’energia que genera el dolor extrem en el seu cos i la pèrdua de la consciència. A aquest sector, 7 Deaths of Maria Callas els va semblar una renúncia al seu passat en favor d’una actuació més convencional i fins i tot comercial.

Les dues obres vistes entrarien en el que Víctor Garcia de Gomar, director artístic del teatre de La Rambla, anomena el Liceu de les Arts. Parlant de la performance d’Abramovic, deia a la revista Sonograma Magazine: «És un format mixt que serveix com l’estructura d’un gènere nou. Buscar aquests nous formats ens va molt bé per avaluar quin serà el futur de la mateixa òpera».

No voldria repetir-me, però cal recordar que l’òpera, fins i tot abans que Richard Wagner s’inventés la Gesamtkunstwerk, ja era un art total en el qual, per anar bé, perquè sigui efectivament òpera, hi ha d’haver tots els estadis de la creació, de la música instrumental i vocal a les arts visuals i aplicades passant per l’escriptura i per la interpretació teatral. I els dos casos objecte de discussió els faltava una part, o més, per fer un tot operístic.

Certament, el futur de l’òpera no pot passar per la repetició ad nauseam d’òperes del repertori més conegut (veurem què ens espera la temporada vinent al Liceu), amb posades en escena en les que s’hi veuen els dos dits de pols històrica que porten al damunt. «Ni tan sols amb diferents posades en escena», deia aquest dissabte a Amsterdam Michel van der Aa en el curs d’una trobada de compositors dins del Opera Forward Festival que organitza l’Òpera Nacional Holandesa, mentre la també autora Mathilde Wantenaar deia que l’òpera no ha de mirar al que avui sobresurt, a què passa als nostres dies. La mirada s’ha de dirigir a les qüestions que són i sempre han estat rellevants.

Però tornant al Liceu, el que es pot bé dir és que les dues obres, objecte de discussió, han estat un èxit de taquilla malgrat els preus desmesurats de les entrades i ho han estat gràcies a una promoció que mistificava el contingut dels espectacles. Tot i això, un públic i l’altre van anar a veure el que cadascú coneixia, el que cadascú volia veure. El resultat és que aquests espectadors no es van trobar. Els uns, entusiasmats perquè el que havien vist responia a les seves expectatives. Els altres, decebuts per tot el contrari.