El cicle electoral francès d’enguany es va obrir el mes d’abril passat amb les eleccions presidencials. Emmanuel Macron va guanyar amb claredat –més de 17 punts de distància– la segona volta del diumenge dia 24 davant Marine Le Pen (58,54 % – 41,46 %). El president sortint s’assegurava així un segon mandat de cinc anys. De portes enfora, les cancelleries europees respiraven alleugerides per una victòria que preservava els equilibris europeus i els valors democràtics de referència. Tanmateix, de portes endins, Macron aprovava la revàlida electoral, però no aconseguia el seu objectiu de frenar la progressió de l’extrema dreta.

Les xifres així ho palesen: quatre de cada deu electors van votar per la candidata del Rassemblement National (RN) –l’antic FN–, la ultradreta va assolir el nivell històric més alt, va millorar en 7,5 punts el resultat del 2017 (33,9 %) i va sumar gairebé 13,3 milions de vots (13,6 milions més de francesos es van abstenir). Fa dues dècades, a les presidencials del 2002, el seu pare, Jean-Marie Le Pen, havia obtingut només el 17,8 % davant de Jacques Chirac (82,2 %). Macron va celebrar el triomf al Camp de Mart i va anunciar que es disposava a obrir una «nova era» per a corregir el rumb: «No serà la continuïtat del quinquenni que s’acaba».

Val a recordar, des d’aquesta perspectiva, que Macron no ha sabut aprofitar el seu primer mandat per a enfortir La República en Marxa (LREM) –el moviment que va crear com una startup de la nova política– i consolidar-ne la implantació territorial: Els Republicans (postgaullistes) i els socialistes (PS) –els dos partits tradicionals ara en procés de descomposició– van mantenir les seves posicions a les eleccions regionals i municipals. El principal dèficit de Macron no és la seva competència tècnica, més que provada, sinó la seva falta d’empatia política. Va arribar a la presidència el 2017 sense haver exercit abans cap càrrec d’elecció directa en un país on la majoria de presidents han estat abans alcaldes i diputats. Aquesta manca d’experiència es va evidenciar durant la llarga crisi dels armilles grogues. Això no obstant, els resultats de la seva gestió, sobretot els econòmics, estan per damunt dels de la mitjana de la Unió Europea: l’atur s’ha situat al nivell més baix en més d’una dècada (7,4 %) i l’IPC va augmentar l’abril només el 4,8 %.

El president Macron afronta ara la tercera volta electoral: les legislatives del 12 i el 19 de juny. Aquestes eleccions serviran per a concretar sobre quina base parlamentària podrà continuar governant i per a mesurar la recomposició de l’escenari polític. A l’espai central, Macron intentarà mantenir l’àmplia majoria del 2017 (351 dels 577 diputats) i, per a fer-ho, haurà de guanyar electors de l’espai postgaullista (136 diputats en l’actualitat) i de la diàspora socialista. A l’esquerra, amb la implosió del PS (1,75 % a la primera volta) i el mal resultat de l’ecologisme (4,63 %), Jean-Luc Mélenchon –el líder de La França Insubmisa– intentarà sumar el vot útil de les esquerres i fer valer el seu percentatge del 10 d’abril (21,95 %).

Mélenchon vol convertir el seu èxit de la primera volta de les presidencials en un triomf a la tercera volta de les legislatives per a esdevenir primer ministre i forçar, des de l’esquerra radical, una cohabitació amb el president Macron. Per a fer-ho, ha bastit una «Nova unió popular ecològica i social» amb els comunistes, els ecologistes i els socialistes (avalada pel 62 % del consell nacional del PS). Tanmateix, la inèrcia de les presidencials juga a favor de Macron. Tot plegat, tant a l’esquerra com al centredreta, s’haurà de fer preservant el cordó democràtic contra Le Pen: l’anomenat desistiment republicà a favor del candidat més ben situat a cada circumscripció per tal de barrar el pas a l’aspirant de l’extrema dreta.

Aquesta tercera volta servirà també per a definir l’abast de la «nova era» que ha anunciat Macron. El president haurà d’aplicar el seu programa de reformes sense augmentar les fractures que s’han eixamplat durant el seu primer mandat. Vet aquí, en síntesi, les tres fractures franceses que les presidencials d’abril han reflectit. La primera, la fractura social, centrada a les banlieues, que s’ha anat cronificant des de fa dècades. La segona, la fractura territorial, al voltant de la França rural, que va desencadenar les protestes dels armilles grogues i que ha alimentat el vot de protesta de Marine Le Pen, a manera d’un referèndum anti-Macron. I la tercera, la fractura colonial, evidenciada als anomenats territoris d’ultramar, on la candidata de l’extrema dreta va guanyar la segona volta de les presidencials: és el cas de Guadalupe (69,6 %) o de Martinica (60,9 %).

En aquest context, Emmanuel Macron ha d’aprofitar el seu segon mandat per a fer un reset –polític i d’imatge–, desplegar el seu programa de reformes i desfer-se de l’etiqueta de «president dels rics»: a la segona volta d’abril va obtenir el suport més gran entre els votants de més de 65 anys (75 %), els quadres (71 %) i els professionals (57 %) mentre que Marine Le Pen guanyava entre els empleats (54 %) i els obrers (67 %). Si el president Macron no se’n surt, donada la limitació constitucional de dos mandats consecutius, d’aquí a cinc anys, a les eleccions presidencials del 2027, França es pot veure abocada definitivament a l’abisme: l’enfonsament dels partits de la vella política i la manca de lideratges de relleu a la nova política.