No n’hi ha dubte, l’epidèmia de la covid-19 és l’amenaça més gran que, avui, pateix Occident. Les limitacions al comerç, a la mobilitat, al treball o a les relacions socials eren impensables fa només un any, quan va sorgir el virus a la província xinesa de Wuhan. La seva ona expansiva ens ha portat a una dimensió desconeguda, una realitat reservada fins ara a unes poblacions que quedaven a l’altre costat d’una frontera econòmica on malalties infeccioses com la sida o la malària continuen fent estralls. Però ara és aquí, corre a la velocitat de la llum i no deixa indemne ni una sola escala en el mapa. El virus afecta països rics i pobres i aprofita les autopistes de la globalització per circular sense traves. Amb els contagis repuntant sense horitzó, la mortalitat disparada, la mobilitat restringida i l’economia enfonsada, on és la sortida?

Una opció seria que el virus s’esvaís. El SARS 1 o l’ebola són casos recents que no es van arribar a globalitzar. Confiàvem que aquest coronavirus tindria un viatge similar, que seria incapaç de sobrepassar aquest abisme econòmic que ens separa dels que sempre pateixen les pitjors conseqüències. Però aquest virus s’amaga i ressorgeix en onades que bloquegen els sistemes sanitaris, frenen l’economia i tanquen fronteres. En aquest paisatge, la vacuna apareix com l’única solució. Però, perquè ho sigui, ha de ser assequible i cobrir una franja de població universal, és a dir, arribar a tots els països, a totes les persones i de totes les edats.

La indústria, molt conservadora a l’hora d’assumir riscos, no inverteix en la producció mentre no se’n reguli l’ús.

No és gens fàcil, ni és comparable amb cap altra campanya de vacunació de la nostra història. És un virus i ens cal una estratègia per expulsar-lo. No es pot comparar amb una guerra, és una crisi sense precedents, tot i que tenim una arma de destrucció massiva: la vacuna. El problema és que amb el món retret per la pandèmia, no n’hi ha prou amb tenir-la. Per frenar l’escomesa cal estar segurs de produir-la en quantitats suficients i distribuir-la de manera eficaç i equitativa. Descobert l’antídot, queden unes quantes batalles per lliurar.

 

Només 333 dies

La primera, la carrera per aconseguir el líquid màgic, s’ha resolt. Tenim la vacuna; de fet, no una, sinó més d’una, gràcies a una inversió –sobretot de recursos públics– per obtenir-la com més aviat millor. Mai en la història de la humanitat no s’havia anat tan de pressa. Només van passar 333 dies des que es va obtenir la seqüència del genoma fins que la britànica Margaret Keenan rebés, el 8 de desembre en un hospital britànic, la primera vacuna. Va ser la de Pfizer, encara que Sputnik, la vacuna desenvolupada pels laboratoris estatals Gamaleya a Rússia, i la de SinoVac a la Xina van circular fins i tot abans, amb autoritzacions restringides només per a aquests països.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Bona part de tota la ciència bàsica –la que hi ha abans que les vacunes candidates entressin en assajos en humans– era allí perquè ja havia estat finançada amb milers de milions de fons públics, distribuïts entre universitats, com la d’Oxford, que és al darrere de la vacuna d’AstraZeneca; en organitzacions multilaterals, com la Plataforma per a la innovació en la preparació d’epidèmies (CEPI, per la sigla en anglès), o fins i tot amb fons destinats a la indústria privada, com l’alemanya BionTech, que va rebre 500 milions d’euros del govern d’Angela Merkel.

Els Instituts Nacionals de Salut dels Estats Units, per la seva banda, financen des de fa dècades les universitats que van dur a terme els dos descobriments fonamentals per aconseguir les primeres vacunes: la proteïna viral i la modificació del material genètic RNA. De tot això se n’han beneficiat els laboratoris, encarregats de preparar els assajos en humans i, ara, responsables de portar tota aquesta innovació als vials que s’han de distribuir per acabar al braç de la gent. Un any després que es detectés el virus, hi ha deu vacunes aprovades, incloent-hi les que promouen la Xina i Rússia. Molt abans que no s’esperava, el món ha iniciat una campanya de vacunació que haurà de superar una nova limitació, la de les dosis. Aquesta és una altra batalla.

 

El repte del volum de fabricació

Amb la carrera de la vacuna resolta, el repte següent és el volum de fabricació. Si totes les vacunes requereixen dues dosis, com passa amb les primeres que s’han aprovat, se’n necessitaran 15.000 milions per immunitzar tota la població del planeta. Amb la capacitat de producció actual, aquesta xifra sembla impossible d’assolir en menys de tres o quatre anys. Hi ha factors limitadors en la capacitat de construir noves plantes de producció o en l’escalabilitat de vacunes com les de Pfizer o Moderna, basades en noves tecnologies, per a les quals hi ha un coneixement escàs de producció.

Les dosis no vindran de cop perquè no hi ha capacitat al món per produir tantes vacunes en un any.

En l’elaboració de vacunes una cosa és el disseny, en mans de grans multinacionals farmacèutiques, i una altra, la fabricació, normalment sota llicència, que es limita a uns quants grans productors, principalment de l’Índia, la Xina, Corea, Sud-àfrica o el Brasil. També hi ha problemes de producció de components crítics, com els vials on transportar amb seguretat unes vacunes que en alguns casos cal mantenir per sota dels 70° C sota zero, una temperatura més baixa que la de l’hivern polar.

D’altra banda, la indústria, molt conservadora a l’hora d’assumir riscos, no inverteix en la producció mentre no se’n reguli l’ús, la qual cosa en retarda la sortida al mercat. La voluntat de distribuir-la entre la població com més aviat millor es trasllada aleshores immediatament als governs que, davant la impotència de no poder aturar el virus per altres mitjans, decideixen assumir el risc d’avançar recursos als productors i començar a manufacturar milions de dosis a risc, mentre continuen els assajos. Si la vacuna es queda pel camí i no arriba a ser regulada, els diners es perden; si no, tots aquests recursos s’inverteixen a canvi de dosis. Una nova batalla entre el que és possible i el que és desitjable.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

 

Compra a risc

Tots els governs volen vacunar com més aviat millor. És normal, ja que la relació cost/eficàcia de les vacunes és inqüestionable, pot retornar l’equilibri laboral, econòmic i social. Quant costa un confinament continuat? El debat sobre el preu i les patents s’aparca, i els països lliuren una lluita sense quarter per aconseguir dosis futures. La provisió, quan encara no se sap si aquestes vacunes funcionaran, es dispara i, amb aquesta, una nova batalla «nacionalista». Qui en dóna més?

Com que es compra a risc, el càlcul inicial és que cal aconseguir el doble de dosis de les necessàries, perquè la meitat de les que estan en assajos poden quedar fora de la cursa. Canadà avança contractes per assegurar vuit dosis per persona per a la seva població. Els Estats Units i la Gran Bretanya, «només» sis dosis, i Europa, una mica més de quatre dosis per habitant, és a dir, el doble de les que en teoria es necessitarien. El problema d’aquest esprint per arribar abans és doble. Per als productors la capacitat de negociació augmenta: tothom vol les seves vacunes i mantenen pràctiques de monopoli, com la confidencialitat dels contractes, però d’altra banda comencen a comprometre moltes més dosis de les que poden fer.

És la batalla de l’aprovisionament. Les companyies podran subministrar les dosis acordades? Mentre a Occident es fixa l’horitzó de l’estiu per arribar a la immunitat de grup –un 70 % de la població–, Pfizer, primer, i després AstraZeneca comencen a comprovar que la cadena de producció està tan estressada com la il·lusió dels governants per aconseguir les vacunes. La realitat és obstinada. Les dosis no vindran de cop, senzillament perquè no hi ha capacitat al món per produir tantes vacunes en un any.

Davant l’escassetat, els països de renda baixa s’han llançat a buscar acords amb la Xina i Rússia.

Els laboratoris van prometre xifres que semblen inassolibles quan topen amb la realitat. I és que produir una vacuna és més complex que fabricar un automòbil. Augmentar la producció requereix crear plantes noves, personal capacitat i mecanismes molt sofisticats de seguiment i control. En la fabricació, la posada en marxa és el pitjor moment, i això és el que ara mateix està afectant la Unió Europea, tot i que aquest front se solucionarà amb el temps i amb l’arribada de noves vacunes com les de Novavax i Jansen, ja en fase de llançament.

PUBLICITAT
Correos Market

Però, què passa fora de les nostres fronteres? L’última de les batalles que cal guanyar és als països amb menys recursos i més feblesa per negociar amb la indústria. Com frenar l’epidèmia a l’Àfrica o a l’Amèrica Central? Davant de la voracitat de compra de les economies més desenvolupades, COVAX sorgeix com una iniciativa que posa en marxa l’Aliança Global per a la Vacunació (GAVI) per fer possible que la vacuna arribi també als països de renda mitjana i baixa. Si es queden sense vacuna, serà una nova garantia de fracàs. COVAX fixa el seu objectiu en garantir que tots tinguin dosis per vacunar, almenys, el 20 % de la seva població durant la fase aguda de l’epidèmia, abans que acabi l’any 2021.

 

Moltes batalles, una guerra

Però mentre que aquí ja s’està vacunant, als països de renda baixa només hi començaran a arribar les vacunes a principis de març. Una primera partida de 150 milions de dosis per a una població que representa la meitat de la humanitat. Davant l’escassetat, molts d’aquests països s’han llançat a buscar acords amb la Xina i Rússia. Les vacunes s’han convertit així en una arma més de la batalla geopolítica. Amb els Estats Units sortint d’una Administració poc fiable fora de les seves fronteres, Moscou i Pequín s’han llançat a ocupar el buit mitjançant acords bilaterals que complementin l’acció de la plataforma COVAX. La urgència per la vacuna és la mateixa a Europa que a l’Àfrica o a la resta del món, i això és el que ha provocat aquesta altra carrera comercial, per assegurar que aquests països no es quedin a la cua.

L’amenaça de la capacitat de producció continuarà, no obstant això, durant tot aquest any, potser també durant l’any vinent, i si el virus es fa estacional –cosa que la ciència encara desconeix– pot ser que estiguem només al principi d’un camí que apunta cap a noves relacions estratègiques basades en la salut global com una nova dimensió de la seguretat mundial. Moltes batalles però només una guerra. El joc no ha fet més que començar.