Aquests dies em ve sovint al cap aquest proverbi d’ús freqüent als Estats Units, que amb una imatge ben senzilla retrata molt bé l’absoluta irreversibilitat d’una determinada situació. Aquest és el moment que vivim. La invasió russa de la Ucraïna suposa un trasbalsament polític, social i econòmic de magnitud encara desconeguda, però certa. Irreversible. El canceller Olaf Scholz, al seu històric discurs al Bundestag en el que va venir a plantejar un reset de la política exterior alemanya de les últimes dècades, va utilitzar la paraula Zeitenwende per a definir el moment. Canvi de temps, canvi d’era, explicat a una societat que va protagonitzar l’últim gran Wende el 1989 amb la caiguda del mur.

Cert, la covid ja ens va venir a recordar de forma brutal moltes de les nostres vulnerabilitats estructurals i va iniciar o més bé avançar i accelerar canvis molt rellevants. Però encara que les respostes no fossin sempre unànimes a Shangai, a Miami o a Barcelona, ens vàrem trobar davant d’un enemic comú. I això va empènyer a una més intensa cooperació internacional, al voltant d’unes metes i uns objectius comuns prou clars i definits. Una lluita comuna i definida compartida arran del planeta.

Però ara la guerra, defineix un canvi d’una altra naturalesa. Que no uneix. Que trenca i separa. Un canvi que es planteja carregat d’una successió d’incerteses. Suposa la fi de referents col·lectius, polítics, socials i econòmics aparentment molt estables i ja ben assumits per tots. Sabem el que s’acaba davant dels nostres ulls. Però no sabem encara què és el que vindrà.

Evidentment, la primera incertesa que condiciona totes les altres és la militar sobre el terreny. Ningú pot saber en aquest moment ni quan ni com acabaran les operacions armades, la mort i la destrucció. Ara bé, sí que podem avançar ja que hi ha dos escenaris que no veurem. És evident que no veurem una derrota i rendició incondicional de Rússia, que porti a una retirada completa del seu exèrcit, a una Ucraïna completament lliure i preparada per a la seva reconstrucció amb suport internacional, i a un retorn a casa dels milions de refugiats.

Conflicte territorial congelat

Però ja tenim clar que tampoc veurem una conquesta i ocupació completa del país per part de l’invasor i la seva dominació directa o indirecta a través d’un govern controlat. El coratge dels ucraïnesos, la intel·ligència dels seus dirigents civils i militars, i el suport occidental, ja han fet aquest escenari del tot impossible. I d’aquí neix, si se’m permet la conscient contradicció, la certesa que només veurem una sortida incerta. Borrosa. Inestable.

Una situació que probablement portarà a un nou conflicte territorial congelat, com altres que ja tenim al món, sense lluita armada constant, però tampoc amb cap solució definitiva. És probable que durant dècades veiem i coexistim amb uns territoris ocupats per Rússia sense reconeixement internacional real; que ens acostumem a una situació més o menys difícil amb violència esporàdica en el seu perímetre; en fi, amb unes brases que no seran el foc del conflicte que veiem ara, però tampoc seran allò que podem denominar una veritable pau.

PUBLICITAT

És probable que durant dècades veiem i coexistim amb uns territoris ocupats per Rússia sense reconeixement internacional real.

I aquesta inestabilitat de seguretat sobre el terreny que ens espera podria anar més enllà del territori de la Ucraïna. No crec gens en un atac a cap país de l’OTAN, o de la UE. No. Però si crec que hi ha dos riscos reals de més conflicte o, seguint amb la imatge, de brases que aixequin flamerades, conscientment provocades: a Moldàvia, i als Balcans. D’aquests n’haurem de parlar un altre dia. Tanmateix em sembla important recordar que a la República Serpska dins de Bòsnia Herzegovina hi ha una bomba de rellotgeria que no tenim controlada, i que es pot detonar des de Moscou.

Evidentment, la cristal·lització d’aquesta situació d’inseguretat, ben real, porta a un increment de la despesa per a la nostra defensa en uns termes i amb unes magnituds desconegudes a Europa des de fa vuitanta anys. Alemanya ja ha posat xifres clares sobre la taula. Els altres, seguirem. No tenim altra opció, encara que sí que haurem de discutir bé on i a què es dedica aquest reforç de la nostra defensa col·lectiva.

A la República Serpska, dins de Bòsnia Herzegovina, hi ha una bomba de rellotgeria que es pot detonar des de Moscou.

També aquí, el que estem veient a Ucraïna està donant moltes lliçons sobre què és important i què és ja ben inútil a un exèrcit d’autodefensa al segle XXI. I haurem de discutir quina part d’aquest nou esforç es manté separat entre estats; i quina part s’articula de manera conjunta, i en tal cas, quin ha de ser el paper de la UE. També matèria per a una altra anàlisi més profunda. Però en tot cas, quin impacte tindrà això a les nostres altres prioritats col·lectives de despesa pública, per exemple començant per la lluita contra l’emergència climàtica i el suport a una transició que no és ni fàcil ni barata? No ho sabem ara. No ho podem saber. Incertesa.

Èxode, no desplaçament temporal

Ens trobem també davant dels grans interrogants derivats de la fugida dels refugiats. Les dades oficials de l’Agència de Nacions Unides donen, en el moment en què escric, una xifra de 3.772.599 refugiats identificats. Ja són molts més, ningú en té cap dubte. La reacció generosa de la població europea, començant per Polònia i seguida per molts d’altres països està sent impressionant, exemplar. Però tinguem ben clar que també a aquest èxode és plenament aplicable la frase amb la qual he començat aquestes ratlles. Potser la meitat retornarà a casa seva (o al que en quedi), si realment hi ha una nova situació prou estable al país en els pròxims sis mesos o un any. Potser.

Però malgrat l’amor demostrat pel seu país, moltes d’aquestes mares que ara rebem faran –ben legítimament– tot el que puguin per a integrar-se als països d’acollida, i per a oferir un nou futur als seus fills. Això, per a molts milers, serà un èxode, no un desplaçament temporal. I almenys mentre no es tradueixi en una integració general al mercat laboral, que no sempre serà possible, caldrà estar preparats per a l’esforç social que representarà. Incertesa.

Aquest «ordre» s’ha trencat. I tal com l’hem conegut aquests darrers anys no tornarà, o no en vida de cap de nosaltres.

Però aquest Zeitenwende té també un reflex immens en allò que solem anomenar l’ordre internacional. «Ordre», en dèiem, perquè així l’hem conegut a Occident i bona part de la resta del planeta des del 1945. Hem vist guerres locals i regionals, hem vist injustícies i problemes gravíssims. No obstant això entre el 45 i el 89 teníem un cert marc definit dins el qual es produïen. I a partir del 1989 vàrem creure que en podríem construir un altre, amb uns marcs estables de col·laboració política més o menys eficaç, visualitzats per exemple al G-7, G-8 o G-20; i amb una globalització econòmica dins la qual les empreses globals i els venedors de serveis podien operar tractant tot el planeta com un sol espai comercial i econòmic.

Aquest «ordre» s’ha trencat. I tal com l’hem conegut aquests darrers anys no tornarà, o no en vida de cap de nosaltres. Potser és un retorn a l’ordre «natural» de la humanitat, un despertar dels somnis i il·lusions ingènues que ens han guiat les últimes dècades, com explica l’historiador Timothy Snyder en llarga conversa amb el periodista Ezra Klein (disponible per cert a diverses plataformes, un dels millors podcasts que conec sobre aquesta qüestió). Però en tot cas, ni la globalització industrial i de serveis, ni la financera, ni la logística, ni la de les telecomunicacions i internet, ni la de la col·laboració en la recerca o l’espai, ni la mobilitat de persones, seran mai més com el que hem vist i conegut.

Evidentment, no parlem aquí només de Rússia: parlem de la Xina, i d’una evolució cap al trencament dels grans espais comuns que ja estava sòlidament en marxa. Però en trenta dies, a Pequín han vist amb més drama i realisme que mai el que pot representar la interdependència financera, de comunicacions. I també han trobat en Rússia un aliat (o potser un vassall, no ho sabem encara) per a construir una alternativa a tot allò que anomenàvem global i que d’una manera o altra dominàvem des d’Occident.

Passant una pàgina històrica

El mateix exercici de recerca d’independència econòmica i productiva estem fent nosaltres, amb dificultats ben evidents i molts interrogants sense resposta, en energia, en matèries primeres… És massa aviat per a saber quin serà el nou «ordre» que defineixi els paràmetres, els lligams, els murs i les finestres de comunicació entre les nostres societats i els nostres governants a les dècades vinents. Ningú sap quant de temps duraran les ferides sagnants que s’han obert, ni quan es tancaran, ni si es faran encara més doloroses. Alguns parlen ja d’una segona guerra freda, que em sembla més versemblant que parlar de tercera guerra mundial. Però no ho sé. Crec que no ho sap ben bé ningú. Incertesa.

Hi ha dates que han marcat successius Zeitwende per als europeus. De 1871 a 1914; de 1914 a 1918; de 1918 a 1939; de 1939 a 1945; de 1945 a 1989; de 1989 a 2022. I ara, ja veurem. Però no tinc cap dubte que estem passant una pàgina històrica amb la mateixa transcendència que les dates anteriors.