En la dècada de 1990, l’Amèrica Llatina va emergir com el Dorado de la gran empresa espanyola. La magnitud de l’esdeveniment va ser tal que, en senyal de repulsa, però també donant una idea de què passava, es va començar a parlar dels «nous conqueridors». En vincular-se aquesta presència inversora amb la conquesta del segle XVI i la seva reestructuració profunda de la realitat continental, es ressaltava un procés extraordinari, fins aleshores sense parangó en les relacions econòmiques hispano-llatinoamericanes.

El procés era important des d’una perspectiva doble, l’americana i la peninsular. Des d’aquesta última, les empreses espanyoles, fins llavors majoritàriament abstretes fronteres endins, estaven poc acostumades a sortir a l’exterior i tenien poc entusiasme per internacionalitzar les seves activitats. Hi havia excepcions, però eren escasses. Gradualment, les grans empreses van començar a veure en l’Amèrica Llatina una oportunitat per als seus negocis. La regió es va convertir en el laboratori des d’on podien transformar la seva organització i adaptar-ne les estructures i els quadres directius al mercat global.

El procés no va ser lineal ni senzill, tot i que hi va haver factors facilitadors, com l’idioma, les afinitats culturals, els orígens comuns de certs codis legals i colònies d’immigrants importants. Espanya era la «mare pàtria», o almenys una realitat pròxima, la qual cosa afavoria els negocis i les emprenedories més diverses. Els contactes polítics ajudaven a prendre les decisions empresarials. Si la bona recepció de la Transició espanyola va intensificar les relacions diplomàtiques durant els governs de González i Aznar, l’entusiasme per la política exterior, i per l’Amèrica Llatina, va minvar amb Rodríguez Zapatero i Rajoy. Avui, amb Sánchez, sembla que es reactiva, encara que la pandèmia ha alentit bona part dels projectes en marxa.

Simultàniament es van pagar grans peatges, començant pel desconeixement del que podríem anomenar «usos i costums» regionals. L’Amèrica Llatina, aparentment manejable, emergia amb un perfil més complex del que es presentava inicialment.

També s’hauria hagut d’abandonar el paternalisme (eurocèntric o hispanocèntric) amb el qual molts executius (alts, mitjans i baixos) s’aproximaven a la regió. Com va dir al començament dels 90 un alt càrrec d’una gran empresa espanyola: «anem a l’Argentina a ensenyar-los a fer negocis».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Nacionalitzacions viscudes amb ansietat

La falta d’experiència internacional era compartida per empreses, premsa i opinió pública. Això es va observar cada vegada que béns espanyols eren nacionalitzats per governs llatinoamericans, com Repsol i Red Eléctrica a Bolívia, Electricaribe a Colòmbia o Repsol YPF a l’Argentina. Cada episodi d’aquest tipus era seguit atentament pels mitjans i viscut amb angoixa i ansietat.

Llavors sorgien els qüestionaments sobre les coses que es feien malament o davant el rebuig a Espanya i les seves companyies. Mentrestant, en altres llocs d’Europa, Àsia o els Estats Units, amb empreses més acostumades a assumir riscos, aquests fets s’analitzaven amb més normalitat. La nacionalització d’actius és un risc omnipresent de la inversió estrangera, sobretot on hi ha escassa seguretat jurídica.

 

Compromís de permanència

Inicialment, els expatriats espanyols integraven la majoria dels equips directius traslladats amb les noves inversions, i la presència de gerents locals era mínima. Amb el temps i amb un millor coneixement del terreny, de les dinàmiques internes i de les pautes de funcionament econòmic, els conglomerats empresarials van començar a deixar anar llast i a vincular-se més estretament amb l’entorn. Així es va desenvolupar el compromís de permanència de l’empresa espanyola amb la realitat nacional en la qual s’inseria. Un compromís clar i amb projecció de futur.

Aprofitant l’onada de privatitzacions dels anys 90 es va produir un desembarcament d’empreses de diversos sectors, com ara bancs i assegurances, telecomunicacions i energia. Gairebé tots tenien un fort component regulador, que s’unia a una intensa intervenció de l’Estat en l’economia.

Des de bon començament la inversió espanyola es va concentr