En la dècada de 1990, l’Amèrica Llatina va emergir com el Dorado de la gran empresa espanyola. La magnitud de l’esdeveniment va ser tal que, en senyal de repulsa, però també donant una idea de què passava, es va començar a parlar dels «nous conqueridors». En vincular-se aquesta presència inversora amb la conquesta del segle XVI i la seva reestructuració profunda de la realitat continental, es ressaltava un procés extraordinari, fins aleshores sense parangó en les relacions econòmiques hispano-llatinoamericanes.
El procés era important des d’una perspectiva doble, l’americana i la peninsular. Des d’aquesta última, les empreses espanyoles, fins llavors majoritàriament abstretes fronteres endins, estaven poc acostumades a sortir a l’exterior i tenien poc entusiasme per internacionalitzar les seves activitats. Hi havia excepcions, però eren escasses. Gradualment, les grans empreses van començar a veure en l’Amèrica Llatina una oportunitat per als seus negocis. La regió es va convertir en el laboratori des d’on podien transformar la seva organització i adaptar-ne les estructures i els quadres directius al mercat global.
El procés no va ser lineal ni senzill, tot i que hi va haver factors facilitadors, com l’idioma, les afinitats culturals, els orígens comuns de certs codis legals i colònies d’immigrants importants. Espanya era la «mare pàtria», o almenys una realitat pròxima, la qual cosa afavoria els negocis i les emprenedories més diverses. Els contactes polítics ajudaven a prendre les decisions empresarials. Si la bona recepció de la Transició espanyola va intensificar les relacions diplomàtiques durant els governs de González i Aznar, l’entusiasme per la política exterior, i per l’Amèrica Llatina, va minvar amb Rodríguez Zapatero i Rajoy. Avui, amb Sánchez, sembla que es reactiva, encara que la pandèmia ha alentit bona part dels projectes en marxa.
Simultàniament es van pagar grans peatges, començant pel desconeixement del que podríem anomenar «usos i costums» regionals. L’Amèrica Llatina, aparentment manejable, emergia amb un perfil més complex del que es presentava inicialment.
També s’hauria hagut d’abandonar el paternalisme (eurocèntric o hispanocèntric) amb el qual molts executius (alts, mitjans i baixos) s’aproximaven a la regió. Com va dir al començament dels 90 un alt càrrec d’una gran empresa espanyola: «anem a l’Argentina a ensenyar-los a fer negocis».
Nacionalitzacions viscudes amb ansietat
La falta d’experiència internacional era compartida per empreses, premsa i opinió pública. Això es va observar cada vegada que béns espanyols eren nacionalitzats per governs llatinoamericans, com Repsol i Red Eléctrica a Bolívia, Electricaribe a Colòmbia o Repsol YPF a l’Argentina. Cada episodi d’aquest tipus era seguit atentament pels mitjans i viscut amb angoixa i ansietat.
Llavors sorgien els qüestionaments sobre les coses que es feien malament o davant el rebuig a Espanya i les seves companyies. Mentrestant, en altres llocs d’Europa, Àsia o els Estats Units, amb empreses més acostumades a assumir riscos, aquests fets s’analitzaven amb més normalitat. La nacionalització d’actius és un risc omnipresent de la inversió estrangera, sobretot on hi ha escassa seguretat jurídica.
Compromís de permanència
Inicialment, els expatriats espanyols integraven la majoria dels equips directius traslladats amb les noves inversions, i la presència de gerents locals era mínima. Amb el temps i amb un millor coneixement del terreny, de les dinàmiques internes i de les pautes de funcionament econòmic, els conglomerats empresarials van començar a deixar anar llast i a vincular-se més estretament amb l’entorn. Així es va desenvolupar el compromís de permanència de l’empresa espanyola amb la realitat nacional en la qual s’inseria. Un compromís clar i amb projecció de futur.
Aprofitant l’onada de privatitzacions dels anys 90 es va produir un desembarcament d’empreses de diversos sectors, com ara bancs i assegurances, telecomunicacions i energia. Gairebé tots tenien un fort component regulador, que s’unia a una intensa intervenció de l’Estat en l’economia.
Des de bon començament la inversió espanyola es va concentrar en el sector de serveis, encara que el seu pes relatiu, com el de les manufactures i les activitats primàries, variava d’un país a un altre. Entre el 2010 i el 2020, el 70,7 % de la inversió neta es va orientar als serveis, mentre que en les manufactures la inversió va ser del 22,3 % i en el sector primari, del 7 %.
Darrere de les primeres inversions van arribar noves companyies, en alguns casos per donar suport logístic o per proveir els nouvinguts d’inputs o serveis. Això va diversificar la presència espanyola. També es va ampliar el rang de països on s’invertia, mentre creixia, de manera imparable, la presència de les pimes. Avui hi ha més de 6.400 empreses espanyoles a Mèxic i 1.500 a Xile, per citar-ne només dos exemples. D’aquesta manera es va multiplicar la creació de llocs de treball, i l’aportació al pressupost nacional, a través dels impostos generats, va créixer en importància.
En els anys 90, l’Amèrica Llatina era més homogènia i cohesionada que avui. Els Estats Units i Espanya podien tenir polítiques regionals que tinguessin en compte el quadre complet i responguessin de manera global. Per a les empreses això també funcionava eficaçment. El focus era a l’Amèrica Llatina, en el conjunt regional. Allí emergien les oportunitats de fer bons negocis. Si bé alguns països, com l’Argentina, tenien millors expectatives que altres, la mirada era àmplia. Avui les coses han canviat i les empreses fan lectures nacionals. Cada país és diferent, amb les seves expectatives, les seves regles de joc, la seva pròpia valoració del risc (econòmic i polític), i molt pocs pensen en la dimensió regional.
PUBLICITAT
Rebuig del projecte bolivarià
Després de l’any 2008 algunes empreses van haver de desinvertir certes posicions per sobreviure en un entorn complicat. La recuperació iniciada el 2014 va fer pensar que es podia tornar fàcilment als nivells anteriors. Però, en el transcurs del segle XXI algunes coses havien canviat, moltes, de manera irreversible. A conseqüència de la presència/rebuig del projecte bolivarià, la regió es va fragmentar i va caldre pensar a escala nacional.
Des d’aquesta perspectiva, el Brasil i Mèxic es van convertir en els principals destinataris de la inversió estrangera directa (IED) espanyola a l’Amèrica Llatina. Mentrestant, la Xina, ja afermada com a soci comercial llatinoamericà, es va anar consolidant com a inversor regional gràcies a les seves encertades polítiques de fusions i adquisicions. El final del supercicle de les matèries primeres va tancar el període de «vaques grasses» i es va iniciar una nova temporada de feble creixement econòmic, si no de recessió.
La crisi del 2008 va tenir efectes catastròfics sobre l’economia espanyola, i els governs successius van haver de mirar fronteres endins, intentant que el cost social fos el més petit possible. L’ajuda oficial al desenvolupament (AOD) va tenir un descens acumulat del 75 % fins al 2016. Aquesta introspecció va portar a prestar menys atenció al que passava fora, especialment a l’Amèrica Llatina, fins aquell moment una «àrea prioritària».
Des d’aleshores s’ha instal·lat la idea que Espanya ha perdut presència i influència a l’Amèrica Llatina, i que la seva imatge s’ha deteriorat. L’exigència de López Obrador que la Corona demani perdó pels excessos de la conquesta s’hauria d’inscriure en aquesta posició de feblesa. La idea ha estat reforçada recentment amb una altra de relativament similar: estan les empreses espanyoles desinvertint a l’Amèrica Llatina (o si més no invertint-hi menys que abans), en un moviment que implicaria en el mitjà i llarg termini la seva retirada de la regió?
En els 90, l’Amèrica Llatina representava més del 55 % de la IED espanyola. La resta es concentrava a Europa. La seva importància depenia de si s’incloïa o no el Regne Unit, que era (i continua sent) una destinació important. Tanmateix, en avançar la internacionalització es va intensificar la cerca de nous mercats. Juntament amb Europa, els Estats Units es van convertir en un objectiu prioritari. Això no va impedir que l’Amèrica Llatina continués ocupant, com també passa ara, un lloc privilegiat.
Les xifres ho demostren. Entre el 2001 i el 2009 la inversió neta a la UE-27 va ser el 36,2 % del total; al Regne Unit, 29,7 %; a l’Amèrica Llatina, 13,7 % i als Estats Units, 12,5 %. I entre el 2010 i el 2020, a l’Amèrica Llatina, 37,8 %; al Regne Unit, 23,4 %; als Estats Units, 18,2 % i a la UE-27, 12,1 %. Evidentment hi ha fluctuacions conjunturals entre les destinacions, si bé l’opció llatinoamericana continua sent clara.
Si bé els hotels i el turisme van generar més ocupació, les energies renovables van representar les inversions més abundoses.
Gairebé el 90 % de la IED espanyola es concentra en sis països: Brasil, Mèxic, Xile, Perú, Colòmbia i Argentina. En aquest temps algunes posicions han canviat: el Brasil va superar Mèxic com a primer destinatari de la IED bruta i neta, mentre que l’Argentina es troba en el seu nivell més baix dels últims trenta anys. Espanya és el primer inversor a Xile, i el tercer al Brasil i a Mèxic, després dels Països Baixos i els EUA (primer a Mèxic i segon al Brasil).
Entre el 2001/2009 i el 2010/2020, el Brasil va passar de representar el 20,3 % de la IED espanyola a l’Amèrica Llatina al 33,5 %; Mèxic, del 43,4 % al 21,6 %; Xile, del 10,4 % al 14,7 %; el Perú, del 2,3 % al 12,4 %; Colòmbia, de l’1,3 % al 5,8 % i l’Argentina, de l’11,5 % a l’1,6 %. En un segon grup hi ha l’Uruguai (2,5 %), Veneçuela (1,5 %), Panamà (1,1 %), la República Dominicana i l’Equador (0,9 %), i Costa Rica i Cuba (0,5 %). El Salvador, Bolívia, Hondures i Paraguai tenen participacions inferiors.
Carbó, petroli i gas
Què ha passat més recentment? Entre el 2003 i el març del 2021, les empreses espanyoles a l’Amèrica Llatina van iniciar 2.642 projectes d’inversió directa (greenfield projects), amb una inversió de 177.751 milions de dòlars, que va crear 460.539 llocs de treball. Els destinataris principals van ser Mèxic (28 %), Brasil (15 %), Colòmbia (12,5 %), Xile (10,5 %), Argentina (7,6 %), Perú (6,7 %), Panamà (2,8 %) i República Dominicana (2,7 %). La resta de països van rebre el 14,1 %. En les mateixes dates, la majoria dels projectes es va concentrar en els business services. Si bé els hotels i el turisme van generar la creació més gran d’ocupació, les energies renovables van representar les inversions més abundoses. Carbó, petroli i gas van generar la mitjana més alta d’inversió per projecte.
El 2021, alhora que Espanya s’ha convertit en una destinació cada cop més atractiva per a la inversió llatinoamericana, com ho mostren els capitals mexicans, l’Amèrica Llatina continua sent una destinació prioritària per a la inversió espanyola, tot i que amb un cribratge important segons el país i, dins d’aquest, dels sectors considerats. El procés de reconstrucció postpandèmia i les oportunitats que comportava, especialment al voltant del Pacte Verd i la transformació digital, seran una prova important per a la inversió espanyola.
El risc de país influeix de manera clara, igual que les oportunitats de negoci en les diferents àrees d’activitat. Al final, la inversió dependrà d’una decisió estratègica, però les nostres empreses tenen un coneixement de l’Amèrica Llatina i un reconeixement dels seus homòlegs d’altres orígens que encara fan possible la continuïtat de l’aventura llatinoamericana. I tot això amb una aposta clara de permanència i continuïtat.
