En la dècada de 1990, l’Amèrica Llatina va emergir com el Dorado de la gran empresa espanyola. La magnitud de l’esdeveniment va ser tal que, en senyal de repulsa, però també donant una idea de què passava, es va començar a parlar dels «nous conqueridors». En vincular-se aquesta presència inversora amb la conquesta del segle XVI i la seva reestructuració profunda de la realitat continental, es ressaltava un procés extraordinari, fins aleshores sense parangó en les relacions econòmiques hispano-llatinoamericanes.

El procés era important des d’una perspectiva doble, l’americana i la peninsular. Des d’aquesta última, les empreses espanyoles, fins llavors majoritàriament abstretes fronteres endins, estaven poc acostumades a sortir a l’exterior i tenien poc entusiasme per internacionalitzar les seves activitats. Hi havia excepcions, però eren escasses. Gradualment, les grans empreses van començar a veure en l’Amèrica Llatina una oportunitat per als seus negocis. La regió es va convertir en el laboratori des d’on podien transformar la seva organització i adaptar-ne les estructures i els quadres directius al mercat global.

El procés no va ser lineal ni senzill, tot i que hi va haver factors facilitadors, com l’idioma, les afinitats culturals, els orígens comuns de certs codis legals i colònies d’immigrants importants. Espanya era la «mare pàtria», o almenys una realitat pròxima, la qual cosa afavoria els negocis i les emprenedories més diverses. Els contactes polítics ajudaven a prendre les decisions empresarials. Si la bona recepció de la Transició espanyola va intensificar les relacions diplomàtiques durant els governs de González i Aznar, l’entusiasme per la política exterior, i per l’Amèrica Llatina, va minvar amb Rodríguez Zapatero i Rajoy. Avui, amb Sánchez, sembla que es reactiva, encara que la pandèmia ha alentit bona part dels projectes en marxa.

Simultàniament es van pagar grans peatges, començant pel desconeixement del que podríem anomenar «usos i costums» regionals. L’Amèrica Llatina, aparentment manejable, emergia amb un perfil més complex del que es presentava inicialment.

També s’hauria hagut d’abandonar el paternalisme (eurocèntric o hispanocèntric) amb el qual molts executius (alts, mitjans i baixos) s’aproximaven a la regió. Com va dir al començament dels 90 un alt càrrec d’una gran empresa espanyola: «anem a l’Argentina a ensenyar-los a fer negocis».

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.