Al llarg de la campanya electoral els candidats elogiaran ditiràmbicament Barcelona, tot anunciant que encara ens la faran més bella. En temps d’incerteses i de mancances conforta saber que els barcelonins vivim envoltats de tanta bellesa present i futura. I, tanmateix, la realitat només es pot maquillar fins a un cert punt, perquè materialment no es pot escamotejar del tot. Hi ha una Barcelona lletja, àdhuc molt lletja, si considerem la pobresa com la primera lletjor de totes. Resulta que uns 350.000 barcelonins, el 21,7% de la població de la ciutat –una «ciutat» mitjana dintre de la ciutat– es troben en risc de pobresa relativa, índex que ha millorat respecte al 23,8% del 2017, però que continua sent lleig, molt lleig.

Aquests veïns nostres segur que no poden apreciar les gràcies de Barcelona, concentrats com estan a superar la seva desgràcia. Què és una ciutat?, principalment un lloc per viure-hi, i això suposa disposar-hi d’un allotjament, cosa impossible per a la munió de barcelonins que cada any són expulsats de la ciutat perquè no poden pagar-hi un allotjament, no cal afegir «digne», molts n’acceptarien qualsevol i, malgrat la bona disposició, no n’aconsegueixen cap. L’indicador bàsic del preu del lloguer mitjà a Barcelona s’ha situat al quart trimestre del 2022 en 1.077 euros mensuals, a més del dipòsit de garantia i altres despeses. Inassumible, el salari mínim perquè una persona i la seva família pugui sobreviure en aquesta beneïda ciutat amb tantes gràcies és de 1.447,49 euros, i a sobre, s’ofereixen vertaderes coves per aquell lloguer. I qui n’hagi de tenir prou amb una sola habitació perquè no arriba a més se’n farà per 500 euros al mes en amunt.

Són lletjors, ocultes en part, que malbaraten la imatge de ciutat cosmopolita, turística, dinàmica, receptora d’empreses emergents, pletòrica, la ciutat vantada pels candidats. Sorprèn com arriba a ocultar-se la pobresa aquí i arreu, tant per pròpia iniciativa –la pobresa no es llueix a si mateixa– com perquè l’amaguen –la pobresa no és presentable–. Ciutat Meridiana, el barri més pobre de Barcelona, no figura a la ruta del bus turístic i tampoc els residents de les Tres Torres, el barri més ric, no van a passejar a Ciutat Meridiana, és una incomunicació «natural», no imposada, cadascú sap quin és el seu lloc.

Aquestes lletjors estructurals haurien de centrar la campanya dels candidats, és cert que alguns a vegades en parlen, però ho fan desganats, amb poca convicció, car són conscients que eliminar-les no és plenament al seu abast. Per bé que alguna cosa podrien fer, com ara travessar la plaça Sant Jaume per reclamar el poder autonòmic que no es desentengui de la ciutat que tan ampla li ve i que tant se li resisteix, si pogués canviaria de «cap i casal». En canvi, hi ha lletjors en el sentit més recte de la paraula, evidents als sentits, de les que en bona part en són responsables ells i els seus predecessors en el govern de la ciutat.

El color totxana de les parets mitgeres és d’una lletjor colpidora, fa «tercer món». Hi ha mitgeres a l’Eixample, el rovell de l’ou de la ciutat, que freguen per edat el segle i mig, i abunden les centenàries també a altres barris, una longevitat que mostra una indiferència estètica mantinguda sense defallir per unes quantes dotzenes de batlles i uns milers de regidors. Parets mitgeres ja ennegrides de la Barcelona industrial, les cuines econòmiques i les calefaccions a carbó, que són a la vista de tothom, que les han vist ja tres i quatre generacions de barcelonins, Déu n’hi do! Pasqual Maragall va intentar posar-hi remei i emboniquir les mitgeres amb fantasia o simplement amb un pot de pintura. No se’n sortí, la «casa» no el va seguir, això de «tapar mitgeres» els devia semblar una maragallada. Unes quantes mitgeres llavors «afaçanades» mostren l’encert de la idea de l’alcalde de les idees.

A Barcelona, no deu haver-hi gaires portes o tancaments de botigues, locals i pàrquings verges de grafits. L’Ajuntament i els particulars netegen les façanes vandalitzades, però no les portes, com si la niciesa gràfica que ostenten no fos lletja. Val a dir que netejar una porta és més entretingut i sobretot més car que netejar un pany de paret. Una porta de fusta d’un pàrquing ben empastifada restaurada per un professional pot costar entre 300 i 400 euros. Els grafiters saben que la mamarratxada sobre les portes dura més que sobre una paret i s’hi apliquen amb especial dedicació. Quan una colla de grafiters surt a «fer portes» pot fer-ne una dotzena en una nit, encara que llevat d’alguna porta verge per atzar, s’hauran de conformar amb pintades sobre la pintada o al cantell de la pintada d’una altra colla.

PUBLICITAT

La plaga dels grafits no és exclusiva de Barcelona, però aquí ha estat tolerada, potser com a cap altra ciutat d’Europa de la nostra talla i fums. A Copenhaguen alguna porta amb una pintada de la nit abans –duren poc més d’un parell de dies– sorprèn tant com a Barcelona alguna porta sense pintada. La tolerància ha estat de comprensió: «Deixeu-los que es desfoguin, avui dia el jovent ho té tan difícil…» i d’aberració estètica al considerar els grafits «formes d’art visual», si més no, de llibertat d’expressió política o ideològica, personal la que més: «Keko, kike, me la flike», color blanc sobre fons fosc a la porta d’un pàrquing.

Si algun candidat municipal vol comprovar la qualitat artística i allò que expressen les pintades ordinàries, que agafi les escales mecàniques que pugen del carrer Bertran al carrer Suïssa –una benedicció per a la gent gran del voltant, que encara ho agraeixen a l’alcalde Jordi Hereu–, les parets de l’escala són una de les exposicions més categòriques de la buidor i l’horterada dels grafits. Hi ha altres lletjors, diguem-ne menors respecte a mitgeres i grafits, però que ajuden a malmetre la imatge de Barcelona.

El pixum de gos «rovella» baixos de façanes i de fanals i deixa en alguns punts una sentor que tapa els esperits. La botelleta d’aigua és un pobre remei, però en temps de sequera sense pluja i sense rec municipal es fa d’agrair. I Barcelona no escapa a un clàssic de ciutat gran: la brossa escampada a les vores dels contenidors de la brossa. Aquí no hem de parlar de tolerància, sinó de la sensació d’impunitat dels incívics que no temen ni sanció ni retret. Si la pitjor de les lletjors desborda els nostres governants municipals, almenys s’haurien d’ocupar de les que sí que són al seu abast i costaria poc eliminar-les. Com presumiríem aleshores, Barcelona sense mitgeres ni grafits i amb la pobresa discretament amagada, seríem definitivament el top turístic europeu.

PUBLICITAT