Ajuntar dues òperes en un mateix programa no deu ser cosa fàcil. Assumim que Cavalleria Rusticana (Mascagni), fa parella amb I pagliacci (Leoncavallo). També es pot entendre que La voix humaine (Poulenc), pugui anar de bracet amb Una voce in off (Montsalvatge). S’han vist estranys acoblaments com el de Gianni Schichi (Puccini), amb Una tragèdia florentina, (Zemlinski), per allò que totes dues passen a Florència, o el que creava un fil conductor dramàtic entre l’esmentada òpera de Poulenc i Diari d’un desaparegut (Janacek). Però, i el duet entre Le Rossignol, d’Ígor Stravinski i Les mamelles de Tirésias, de Poulenc? El parisenc Théâtre des Champs-Elysées amb el director d’escena Olivier Py i el director musical François-Xavier Roth les han ajuntat pagant, però, un peatge.
Hi ha una relació entre el compositor rus i el francès. Aquest, quan era adolescent, sentia una gran admiració per Stravinski i per les seves obres, entre elles, Le Rossignol, fins al punt que Poulenc escriuria alguna partitura, que després destruiria, imitant-la. Des de la seva primera trobada el 1917, els dos compositors van mantenir una llarga relació d’amistat. Hi ha coincidències. Les dues obres són primeres òperes i les dues són contes. I també trobem uns temes que fan que avui guanyin un plus de màxima actualitat. A Le Rossignol hi ha la substitució de la natura per la màquina, i a Les Mamelles de Tirésias, la dona que canvia de sexe. Tanmateix, qui va tenir la idea d’aplegar les dues òperes va ser la soprano Sabine Devieilhe que és qui interpreta els dos personatges, el de Rossignol i el de Tirésias, papers que tenen la mateixa tessitura.
L’òpera primerenca de Stravinski, començada el 1908 i estrenada el 1914, es basa en un conte oriental que Hans Christian Andersen va popularitzar. Un emperador xinès se sent subjugat pel cant d’un rossinyol i el vol a palau. L’ocell hi va, però uns ambaixadors japonesos li regalen al monarca un de mecànic. El rossinyol s’ofèn i marxa, i l’emperador també s’ofèn perquè l’ocell ha marxat condemnant-lo a no tornar a palau. El sobirà està a punt de morir i quan demana als seus músics que l’acompanyin en el moment extrem, apareix el rossinyol i l’home recobra la vida.
L’òpera de Poulenc és tot un altre món. El 1917 Guillaume Apollinaire va escriure l’obra de teatre esbojarrada Les Mamelles de Tirésias. Un jove Poulenc va assistir a l’estrena en companyia ni més ni menys que de Picasso, Modigliani, Eluard, Aragon, i Satie. Anys després, el 1938 va pensar a fer-ne una òpera la qual es va estrenar el 1947 després d’introduir algunes modificacions al text original del dramaturg i poeta.
Una escena de Le Rossignol, de Stravinski, al Théâtre des Champs-Elysées. Fotografia de Vincent Pontet.
Thérèse està farta de la seva vida de dona submisa i vol ser un home. Ho aconsegueix quan els seus pits surten volant com dos globus i passa a dir-se Tirésias. Vesteix de dona al seu marit i el deixa a càrrec d’un gendarme el qual s’enamora de l’home pensant que és una dona. Tirésias fa una campanya contra la procreació mentre el marit busca la manera de portar fills al món sense una dona. Després de diverses vicissituds, totes hilarants, la parella es reconcilia. L’òpera acaba amb una crida al públic a fer fills.
Olivier Py situa les dues òperes en el mateix lloc, en un cabaret on es representa Les Mamelles, només que fa una mena de pel davant i pel darrere. La primera òpera, Le Rossignol, passa al darrere de l’escenari mentre a l’altra banda s’interpreta l’òpera de Poulenc amb els mateixos cantants i vestuari, només que no la sentim i només intuïm alguns moviments.
Py ha creat un moviment mil·limètric per encaixar els personatges d’una òpera en l’altre. El peatge que paga l’obra de Stravinski és que no hi ha l’exotisme original, falta la fantasia de la faula, perd la força poètica del conte i desconcerta. Després de l’entreacte, el decorat (de Pierre-André Weitz) ha donat la volta. I ara sí, veiem el davant, l’escenari rutilant del cabaret Zanzibar on es representa Les Mamelles com un espectacle de revista musical. Aquí brilla tot l’enginy teatral de Py, però sobre tot, la comicitat que incorpora la partitura de Poulenc.
Sabine Devieilhe que és una soprano de coloratura té en el del rossinyol un paper perfecte per lluir-se i bé que ho fa. Com a Thérèse-Tirésias fa una demostració de la seva capacita còmica. El baix-baríton Laurent Naouri fa un exercici d’autoritat vocal en el paper de director del teatre. El baríton Jean-Sébastien Bou té dos papers ben diferents, el d’emperador en la primera obra i el de marit de Thérèse en la segona. Si en el primer paper té poc a dir, en el segon fa una exhibició de veu i de teatre còmic remarcable. La resta de cantants mantenien el nivell. Una nota molt alta mereixia el cor Ensemble Aedes amb intervencions molt destacades en les dues òperes.
El sempre molt precís François-Xavier Roth al capdavant de la seva formació Les Siècles, l’orquestra resident del Théâtre des Champs-Elysées, va ajustar els instruments al moment de les composicions. Per a Le Rossignol l’orquestra va tocar amb instruments de començaments del segle XX mentre que per Les Mamelles ho van fer amb altes de mitjans d’aquell segle.
La segona part del programa va ser una explosió d’alegria, comicitat i bona música. La llàstima és que tot plegat va deixar en la foscor de darrere de l’escenari una obra musicalment tan brillant i colorista com la de Stravinski.
