Elektra és la història d’una obsessió per venjar la mort del pare assassinat, Agamèmnon, a mans de la mare, Clitemnestra. És el que expliquen Hugo von Hofmannsthal i Richard Strauss a partir de la tragèdia de Sòfocles en l’òpera que porta el nom d’aquesta dona que ha renunciat a tot, a la família, a la seva classe, a l’amor i a la joventut per tal d’aconseguir el seu objectiu que és la reparació per la violència, un desgreuge que, confia, portarà a terme el germà Orestes. Però la violència no comença amb l’assassinat d’Agamèmnon. La sang vessada –i la que encara es vessarà— amara a tota una dinastia, la dels atrides, i aquest és el marc que presenta Krzysztof Warlikowski amb la seva posada en escena de l’òpera al Festival de Salzburg.

Abans que l’orquestra toqui les primeres i terribles notes que han de donar pas a la tragèdia, apareix Clitemnestra per recitar el monòleg extret de L’Orestíada d’Èsquil en què explica per què va matar Agamèmnon. Ho va fer, diu, per què el marit havia assassinat a la filla d’ambdós, a Ifigènia. Acabat el parlament, llavors sí, sonen les fatídiques notes que són el motiu d’Agamèmnon i que van reapareixent durant tota l’òpera fins al final. Així, l’obsessió d’Elektra per venjar l’assassinat del pare, s’emmiralla en una altra obsessió, la de la mare Clitemnestra que ha venjat el sacrifici de la filla Ifigènia.

El Felsenreitschule, l’antiga escola d’equitació excavada a la roca és, amb les seves parets de pedra, l’escenari ideal per a una tragèdia antiga i dura com és la d’Elektra. Posats en l’atroç context familiar, Warlikowski situa l’acció en un espai que és de purificació, el bany de la casa, però que també ha estat l’escenari del crim de Clitemnestra comés en presència dels fills Orestes, Electra i Crisòtemis, una presència representada per tres figures sempre presents a l’escenari.

Si al començar el director d’escena ha fet un afegitó aclaridor, al final en fa un parell mes per acabar de situar el drama familiar. Crisòtemis, la germana petita d’Electra, sí, és la noia que vol fugir d’aquella presó feta de desitjos de venjança i de violència, que vol tenir el que considera una vida normal amb un marit i fills, però la força de la sang l’atrapa i és ella qui mata Egist, l’amant de Clitemnestra després que Orestes hagi mort la mare. I si la producció començava recorrent a L’Orestíada, al final també. Orestes no només es torna boig, acaba perseguit per un eixam de mosques que representen les eumènides, les deesses també considerades benèvoles, que es neguen a acceptar els crims de sang comesos dins de la família i per això persegueixen als culpables.

Aquesta tragèdia amb la qual Strauss va portar la música a uns límits desconeguts, a unes explosions sonores brillants i plenes de cromatismes, va tenir un extraordinari vehicle interpretatiu a Salzburg. D’entrada, la Filharmònica de Viena amb la direcció de Franz Welser-Möst que van extreure unes sonoritats sumptuoses mantenint el tremp constant sense caigudes de tensió durant l’hora i mitja llarga que dura l’òpera. A la soprano Ausrine Stundyte li falta veu per al dur i difícil paper protagonista, però la seva Electra gairebé adolescent amb un vestit estarrufat i rebeca, té una força teatral i una presència tan brutal que compensa la mancança.

La soprano també lituana Vida Mikneviciuté va sorprendre molt favorablement amb la seva Crisòtemis que aquí té un paper més rellevant que en altres produccions. És d’agrair que el rol de Clitemnestra s’encarregués a Tanja Ariane Baumgartner, una cantant en plenitud i no com passa tantes vegades a una vella glòria que acaba fent ridícula a la mare turmentada i esporuguida. Christopher Maltman va ser un Orestes colpidor i Michael Laurenz va cantar un Egist molt creïble, lluny del personatge ordinari tan freqüent. Resumint, una Elektra que fa sortir del teatre amb el cor encongit de pura emoció.

 

Una escena d'Il Trionfo del Tempo e del Disinganno', al Festival de Salzburg 2021. Monika Rittershaus.

Una escena d’Il Trionfo del Tempo e del Disinganno’, al Festival de Salzburg 2021. Monika Rittershaus.

 

La vanitat amb Cecilia Bartoli

Canvi total de música, d’època i de plantejament amb l’oratori de Georg Friedrich Händel, Il trionfo del Tempo e del Disinganno que convida a una reflexió profunda sobre la vanitat, sobretot en una època dominada per la frivolitat, la inconsistència i per tot el que és fútil per damunt del que realment és important en la vida. Aquesta és la producció feta per al darrer Festival de Pentecosta que dirigeix Cecilia Bartoli i que es representa també en el d’estiu.

L’oratori amb llibret del cardenal Benedetto Pamphili que Händel va compondre el 1707 durant la seva estada a Roma, el protagonitzen quatre al·legories, el temps i el desengany del títol, contraposades a la bellesa i al plaer. Robert Carsen firma la posada en escena que parteix d’una idea molt simple, però que resulta molt eficaç, la d’un concurs de bellesa amb tot el maremàgnum mediàtic que implica. A l’obra, el mirall és un element clau en un doble sentit. És l’espill que reflecteix la bellesa, però també és el que confronta amb la realitat i Carsen fa un bon ús d’aquesta doble funció. Un és la televisió i les revistes de moda amb la imatge de la guanyadora. L’altra és el públic assistent que, és de suposar, coneix la veritat de la vida. L’evolució del personatge de la Bellezza, d’un món ple d’adulació, de gent i de xivarri cap a un escenari totalment buit, al fons del qual desapareix al final, està molt ben elaborada.

Musicalment, aquest Trionfo representat a la Haus für Mozart té punts dèbils. Regula Mühlemann que interpreta Bellezza té una veu molt bonica, però no massa gran. Va començar amb inseguretats, massa pendent del director. Bartoli que es reserva el paper de Piacere, dalt d’un escenari és molt Bartoli, però els anys passen i es notava la reserva per poder atacar bé, gairebé al final, una de les àries més boniques de tota la música barroca i que ella ha ajudat a popularitzar. Lascia la spina la canta cada vegada amb un tempo més lent. El contratenor Lawrence Zazzo va ser un Disinganno una mica desigual, i el tenor Charles Workman va cantar un Tempo més que correcte, però era evident que el seu no és el repertori barroc. L’orquestra, Les Musiciens du Prince-Monaco que acostuma a acompanyar a Bartoli i que coneix molt bé aquest repertori, va ser qui va fer una interpretació més rodona d’aquesta gran peça de Händel que tant hauria de fer pensar al segle XVIII quan va ser composta com ara, al segle XXI.

 


Elektra, vista l’11 d’agost.
Il triomfo del Tempo e del Disinganno, vist el 14 d’agost.