Les pors internes

Si la literatura convencional de terror acaba avorrint tant es deu, en bona part, als esforços inclements dels autors per preparar l’ànim del lector, tenyint el text de dalt a baix amb uns adjectius que no cessen de recordar que s’està davant d’una trama submergida en «l’horripilant», «l’increïble», «el paorós», «el tremebund», i així fins a esgotar el camp semàntic, com si desconeguessin que una de les regles bàsiques per escriure un relat eficaç de terror és estalviar-se justament cada una d’aquestes paraules.

Lovecraft, per exemple, s’inventa una raça de déus extravagants i grotescos d’un altre món que fan malabarismes amb el temps i l’espai per irrompre amb naturalitat en la vida contemporània, normalment en algun poble tranquil de Massachusetts, però a pesar de la voluntat de crear impressions esgarrifoses a través del vocabulari el que s’acaba imposant en el lector és el tedi, la vergonya aliena, o una riallada, com si contemplés un decorat que no amaga, al contrari, la seva condició de cartró-pedra: centrat sobretot en la imaginació científica, Lovecraft es descuida d’explorar les galeries psicològiques on s’engendren les inquietuds més obsessives, i potser sí que els seus monstres són un intent de recuperar la màgia dels contes de fades i fantasmes, però no aconsegueixen desvetllar les pors que dormen al fons de la ment humana i que fan que l’home es temi a si mateix.

El lector es troba tan indefens com tot el poble davant dels estralls materials i morals que ocasiona impunement el subhastador.

A l’altra banda de la presentació infantil del terror que fa Lovecraft, és útil recordar que Poe, a La caiguda de la casa Usher, concedeix al casalot una mena de personalitat humana, i que el seu destí, representat mitjançant les esquerdes que travessen les parets, és el propi d’una ment destruïda; o que Mérimée, a La Vénus d’Ille, narra un fet fantàstic amb l’objectivitat prosaica d’una anècdota de viatge; o que Gógol, en fi, quan recrea alguna llegenda ucraïnesa amb moltes bruixes i dimonis, es fixa tant en els detalls significatius que al lector li sembla sentir arran d’orella les veus dels aldeans i, sota el nas, la fragància dels camps en la seva plenitud.

També cal no oblidar que Henry James, a Una altra volta de rosca, construeix una novel·la de fantasmes que es desenrotlla a l’exterior i a plena llum del dia, o que per convocar el terror Kafka en té prou amb fer que un viatjant es desperti transformat en un escarabat o que un buròcrata, extremament mesquí, arribi a frec de la demència per culpa de dues pilotes de tenis –representen la veu de la consciència pels maltractaments infosos als seus dos ajudants a l’oficina– que boten sense parar i perquè sí al voltant seu com un suplici.

L’intrús destructor

És en aquesta zona de terror moral, ben lluny dels carnavals de Lovecraft, a plena llum del dia i sota el domini de la lògica quotidiana, en una aldea de l’estat de Nou Hampshire, habitada per uns agricultors i uns ramaders que segueixen pausadament el cicle laboral de les estacions, on se situa El subhastador (1976), de Joan Samson (1937-1976), una novel·la que reinterpreta el tema de l’intrús destructor i que a algun lector potser li plaurà de relacionar amb una altra gran novel·la nord-americana sobre el Mal, La nit del caçador (1953), de Davis Grubb.

El protagonisme d’El subhastador recau en John Moore i la seva dona: viuen en una granja lluny del centre urbà, juntament amb la seva filla i la mare d’ell, treballen una terra que ha estat de la seva família durant generacions, i se senten orgullosos de la llar feliç que han edificat. La història comença quan un foraster arriba al poble, s’hi instal·la, i de seguida convenç tothom de la necessitat d’organitzar unes subhastes benèfiques amb la voluntat de millorar els serveis de la comunitat: és un personatge atractiu, carismàtic i extremament actiu, propietari de l’efervescència d’un discurs convincent que va contaminant amb molta subtilesa l’entorn. No hi ha ningú, al principi, que es negui a contribuir-hi amb totes les andròmines acumulades a les golfes i als soterranis, i més quan s’adonen que els reporten uns guanys personals: cobren alguns dòlars i, amb l’obtingut de la venda dels objectes, s’augmenta també la dotació policial, una mesura que la ciutadania creu necessària davant de la proliferació de petits furts comesos a la zona.

Però tot va canviant a poc a poc, i quan el foraster i els seus acòlits –al Maligne li cal sempre la col·laboració d’uns aliats en el lloc on va a raure–, en comptes de sol·licitar una donació, exigeixen qualsevol cosa per subhastar, els roben sense cap mirament, i la por a ser expropiat es va consolidant com una amenaça real, sense que ningú s’atreveixi a reaccionar perquè qui ha gosat fer-ho ha sofert algun accident inexplicable, el lector ja ha sucumbit sense cap resistència a l’eficaç trama en espiral que munta Joan Samson, com si no hi hagués cap pas de rosca argumental que no s’atrevís a dur endavant amb gràcil versemblança: el lector es troba tan indefens com tot el poble davant dels estralls materials i morals que ocasiona impunement el subhastador.

«Recordeu només això. Sigui el que sigui que he fet, vosaltres m’ho heu permès», diu el protagonista.

Davant de l’home malèvol, vist en tot moment des del punt de vista dels membres de la família Moore, com si sempre es mantingués distant, funest i incomprensible, el pare es va esborrant sota el pes de les circumstàncies, la mare vol mostrar-se vanament eficaç, la nena sembla sentenciada per alguna mena de malastrugança, i l’única que intenta enfrontar-se a les adversitats, invocant l’esperit homèric dels pioners, és la mare d’ell.


Joan Samson. El subhastador. Barcelona: Males Herbes, 2022. 346 pàgs. Traducció de Joana Castells

Una tortura metòdica

«Recordeu només això. Sigui el que sigui que he fet, vosaltres m’ho heu permès», diu el subhastador al final, quan sembla que s’està davant d’un episodi on la comunitat lluita per restablir l’ordre antic després de tantes agressions, i que és tan sols el miratge d’un cataclisme emotiu perquè la vena imaginativa de Joan Samson l’altera de dalt a baix, convertint els herois en tot el contrari. Bona part del terror moral que suscita El subhastador – es podria qualificar de faula realista amb molt de suspens– prové de l’apatia amb què els habitants del poble responen als abusos que sofreixen, contemplant impàvids com de mica en mica –cada dijous, a la manera d’una tortura precisa i metòdica, arriba el camió a recollir el que sigui– van sent desposseïts de qualsevol propietat, dels mobles i de les vaixelles, del bestiar, de les eines bàsiques per treballar el camp, fins i tot dels fills.

El terror moral d’El subhastador neix quan el lector es pregunta d’on deu venir la falta de resistència de les víctimes del subhastador, quines pors internes deuen paralitzar les seves ments i la capacitat d’enfrontar-se a la instauració de la tirania. Joan Samson té la cortesia de no oferir cap explicació, cosa que el lector agraeix, de la mateixa manera que agraeix també la seva destresa descriptiva –pàgina rere pàgina s’hi sent la veu dels aldeans i es flairen totes les olors del bosc, tant a l’estiu com a l’hivern–, o la seva habilitat per implicar-lo en el desfici neguitós que va destruint la família de John Moore, o el seu virtuosisme per crear morosament uns episodis on, com un triomf de la gràcia narrativa, les trivialitats que omplen l’espera de la pròxima barbaritat del mal es llegeixen com si fossin regits pel llamp de la velocitat: El subhastador és una novel·la que el lector no vol ni pot deixar, des de la primera pàgina fins al final i que, gràcies a la poderosa imaginació de Joan Samson per mostrar sense dir l’horripilant, l’increïble, el paorós i el tremebund, el col·loca en un estat d’eufòria semihipnòtica.