Si la literatura convencional de terror acaba avorrint tant es deu, en bona part, als esforços inclements dels autors per preparar l’ànim del lector, tenyint el text de dalt a baix amb uns adjectius que no cessen de recordar que s’està davant d’una trama submergida en «l’horripilant», «l’increïble», «el paorós», «el tremebund», i així fins a esgotar el camp semàntic, com si desconeguessin que una de les regles bàsiques per escriure un relat eficaç de terror és estalviar-se justament cada una d’aquestes paraules.
Lovecraft, per exemple, s’inventa una raça de déus extravagants i grotescos d’un altre món que fan malabarismes amb el temps i l’espai per irrompre amb naturalitat en la vida contemporània, normalment en algun poble tranquil de Massachusetts, però a pesar de la voluntat de crear impressions esgarrifoses a través del vocabulari el que s’acaba imposant en el lector és el tedi, la vergonya aliena, o una riallada, com si contemplés un decorat que no amaga, al contrari, la seva condició de cartró-pedra: centrat sobretot en la imaginació científica, Lovecraft es descuida d’explorar les galeries psicològiques on s’engendren les inquietuds més obsessives, i potser sí que els seus monstres són un intent de recuperar la màgia dels contes de fades i fantasmes, però no aconsegueixen desvetllar les pors que dormen al fons de la ment humana i que fan que l’home es temi a si mateix.
El lector es troba tan indefens com tot el poble davant dels estralls materials i morals que ocasiona impunement el subhastador.
A l’altra banda de la presentació infantil del terror que fa Lovecraft, és útil recordar que Poe, a La caiguda de la casa Usher, concedeix al casalot una mena de personalitat humana, i que el seu destí, representat mitjançant les esquerdes que travessen les parets, és el propi d’una ment destruïda; o que Mérimée, a La Vénus d’Ille, narra un fet fantàstic amb l’objectivitat prosaica d’una anècdota de viatge; o que Gógol, en fi, quan recrea alguna llegenda ucraïnesa amb moltes bruixes i dimonis, es fixa tant en els detalls significatius que al lector li sembla sentir arran d’orella les veus dels aldeans i, sota el nas, la fragància dels camps en la seva plenitud.
També cal no oblidar que Henry James, a Una altra volta de rosca, construeix una novel·la de fantasmes que es desenrotlla a l’exterior i a plena llum del dia, o que per convocar el terror Kafka en té prou amb fer que un viatjant es desperti transformat en un escarabat o que un buròcrata, extremament mesquí, arribi a frec de la demència per culpa de dues pilotes de tenis –representen la veu de la consciència pels maltractaments infosos als seus dos ajudants a l’oficina– que boten sense parar i perquè sí al voltant seu com un suplici.
