Que l’interès de la filosofia rau més en les preguntes que es fan els filòsofs que en les solucions o respostes que els donen és una veritat que s’ha anat imposant des que la filosofia va emprendre un camí definitivament separat del de la ciència empírica. Fou precisament Kant el primer a reconèixer els límits de la filosofia, tant pel que fa al coneixement de la realitat com pel que fa als principis de la moral. Les tres grans preguntes: «què puc conèixer?», «què he de fer?» i «què puc esperar si faig el que he de fer?» emmarquen el seu pensament des de la publicació de la primera Crítica: la Crítica de la raó pura, publicada l’any 1781.

Atesa la meva trajectòria com a docent de filosofia, centrada sobretot en el pensament ètic, em fixaré aquí en la segona pregunta, la del deure moral, la més vigent tres segles després de la formulació kantiana. Efectivament, les fórmules de l’imperatiu categòric, exposades i explicades en la Fonamentació de la metafísica dels costums, són encara avui els millors criteris per examinar la correcció o incorrecció moral d’una determinada acció. Penso especialment en la fórmula més coneguda i que s’enuncia així: «Actua de tal manera que tractis la humanitat sempre com un fi i mai només com un mitjà». Aquest principi, anomenat el de la dignitat humana, ja que reconeix l’absoluta dignitat de qualsevol persona siguin quines siguin les seves condicions físiques o mentals –rica o pobre, malalta o sana, jove o vella–, és el que apliquem en argumentar si el que ens representem com un deure mereix realment l’atribut de «deure moral».

Kant era un pietista, moviment protestant que emfasitzava especialment l’esforç personal en el comportament virtuós.

Les primeres crítiques que va rebre l’ètica kantiana apuntaven a la inflexibilitat i la manca de contextualització en l’aplicació de les normes morals un cop passades pel filtre de l’imperatiu categòric. Per dir-ho més clar i amb l’exemple més kantià que coneixem: el deure de «no mentir» té un sentit absolut, sense atenuants de cap mena que permetin matisar l’obligació de dir la veritat passi el que passi. I és cert que alguns dels escrits del filòsof condueixen a aquesta interpretació rígida, la qual, però, no desmereix l’encert de l’imperatiu en establir la dignitat intrínseca de la persona i el deure de respectar-la com a criteri suprem de la moralitat.

L’anomenada «ètica aplicada» segueix invocant constantment aquest principi quan es tracta d’avaluar, des del punt de vista ètic, un determinat tractament mèdic, una concreta aplicació de la intel·ligència artificial, la mort de centenars d’immigrants que defugen situacions de guerra o de fam, i tants altres fets de la contemporaneïtat. Amb conceptes més elaborats, Kant va consagrar el que des de Confuci es considera la «regla d’or de la moralitat»: «el que no vols per a tu no ho vulguis per a ningú».

 

Llibertat i dignitat

Kant dona una resposta pròpia d’un geni de la filosofia a la pregunta central de l’ètica: «què he de fer?». No sols dona una resposta, sinó que s’atura a examinar com ha de ser el subjecte capaç de fer-se la pregunta. Ha de ser –diu– un subjecte lliure: la llibertat personal és la condició necessària per plantejar-se i respondre a la pregunta pel deure moral, ja que l’especificitat de l’acció moral rau en l’autonomia. A diferència de la normativitat jurídica que és heterònoma, la norma ètica és autònoma: el ciutadà ha de complir la llei tant si com no, la consideri o no justa o encertada, mentre que la norma ètica és fruit d’una argumentació racional i se l’autoimposa cada subjecte.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

El deure de «no mentir» té un sentit absolut, sense atenuants de cap mena que permetin matisar l’obligació de dir la veritat passi el que passi.

Llibertat i dignitat són dues cares d’una mateixa concepció del subjecte modern: el subjecte té dignitat perquè és lliure de decidir, i el que li atorga una dignitat superior a la de qualsevol altre ésser viu és precisament el fet que està dotat de llibertat. D’aquí ve que, quan Kant es pregunta pel significat de la Il·lustració, de la qual n’és el representant indiscutible, la resposta és: «Il·lustració vol dir l’abandó per part de l’home d’una minoria d’edat el responsable de la qual és ell mateix». El subjecte és responsable de la seva immaduresa quan li manquen la resolució i el valor necessaris per servir-se del seu enteniment. Sapere aude, «atreveix-te a pensar per tu mateix», aquest és el lema de la Il·lustració.

Avui, no cal repetir-ho, el llegat de la Il·lustració està en hores baixes. Les guerres i els totalitarismes del segle XX no han deixat rastre de la raó il·lustrada que Kant va preconitzar com una potencialitat humana que avança cap al progrés moral. La Il·lustració ha estat un fracàs, després de les dues guerres mundials, van dir els filòsofs de l’Escola de Frankfurt. L’imperatiu categòric de respectar la dignitat humana no ha funcionat en la pràctica, no perquè no sigui possible, sinó perquè els humans no han sabut o no han volgut fer un ús racional de la llibertat.

En el marc teòric, el progrés moral i polític ha tingut fites importants: la Declaració Universal dels Drets Humans, la creació de les Nacions Unides, però cap d’ambdues institucions tenen un recorregut clarament satisfactori. Sabem què hem de fer, però no ho fem. També ho va escriure Kant: l’única cosa bona en el món és la «voluntat bona». On és la voluntat bona en la invasió d’Ucraïna, en el conflicte israelià, en el creixement de les desigualtats, en la violència de gènere? On són avui les mostres evidents que som capaços de tractar la humanitat com un fi i no només com un mitjà?

 

L’anarquia moral

La debilitat de la voluntat no és una qüestió ignorada per l’ètica kantiana. Ho demostra la tercera de les preguntes esmentades més amunt: «què puc esperar si faig el que he de fer?» Kant preveu que, malgrat l’existència de l’imperatiu moral en la consciència dels éssers racionals, aquest no durà a l’harmonia ni a la salvació total. Tampoc a la felicitat. No serà la raó la que s’acabarà imposant, sinó l’anarquia moral. Per això, l’última pregunta kantiana duu a la desesperança. Tan convençut estava Kant de la «mala voluntat» dels humans, que lluny d’entendre la virtut com l’entengué Aristòtil, com el telos que condueix a la vida feliç, el filòsof de Königsberg [avui, Kaliningrad] la redueix a un deure la finalitat del qual no és la felicitat, sinó tan sols fer-nos dignes de ser feliços.

‘Sapere aude’, «atreveix-te a pensar per tu mateix», és el lema de la Il·lustració de la qual Kant n’és el representant indiscutible.

Kant basteix un pensament ètic autònom, no recolzat en el dret ni en la religió. Ara bé, la diferència entre una moral heterònoma i una moral autònoma és que la primera té conseqüències per a la persona que compleix o transgredeix les normes: si l’incompliment de la llei es penalitza i el compliment dels manaments de Déu promet el final feliç d’una vida eterna, la moral autònoma no permet esperar res. El regne dels fins –a saber: un món on tots els homes i dones siguin tractats com a fins– és improbable, així que l’únic que poden esperar els que s’hagin captingut correctament és la satisfacció d’haver-ho fet.

Una mirada enrere, quan celebrem el tricentenari del naixement de Kant, palesa que l’actualitat del filòsof il·lustrat ha estat constant d’ençà que, en un període de deu anys i quan l’autor ja havia superat la seixantena, va donar a llum una obra monumental que es vertebra entorn de les tres Crítiques: Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràctica i Crítica del judici. Cal subratllar que la comunitat acadèmica espanyola, aliena a les inquietuds que van donar lloc al moviment il·lustrat, va ignorar pràcticament del tot l’obra del filòsof germànic fins entrat el segle XX. Només Jaume Balmes, el filòsof més reconegut del segle XIX espanyol, mostra un coneixement profund i un diàleg sostingut amb la filosofia kantiana. Ortega y Gasset escrivia l’any 1908: «Actualmente no existen en ninguna biblioteca pública de Madrid –casi pudiera añadir ni privada– las obras de Fichte. Hasta hace pocos días no existían tampoco las de Kant: hoy las ha adquirido el modesto Museo Pedagógico en una edición popular».

 

La consciència del bé i el mal

Afortunadament, avui no es pot explicar filosofia ni aquí ni enlloc sense considerar Kant com una de les referències imprescindibles. És un clàssic perquè la influència del seu pensament, concretament la filosofia moral, nodreix la nostra manera d’entendre l’ètica. A Kant li devem una fonamentació racional de la consciència del bé i el mal que no ha estat superada per cap altre filòsof. És cert que, com se li va retreure gairebé des de les primeres recepcions de la seva obra, l’ètica kantiana és excessivament formal, procedimental, sense contingut material, la qual cosa té l’inconvenient que pot servir per justificar una màxima de conducta i la contrària. Sense anar més lluny, Eichmann va invocar Kant com el seu mentor filosòfic en el judici que el va condemnar per la implicació directa que va tenir en el genocidi dels jueus.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A Kant li devem una fonamentació racional de la consciència del bé i el mal que no ha estat superada per cap altre filòsof.

De les tres preguntes esmentades, la més inquietant, la que queda més oberta, és la tercera: què puc esperar si faig el que he de fer? Es tracta de la pregunta més definitiva perquè remet al sentit que té la vida bona: què en trauré de ser una bona persona? Ja se la va plantejar Plató fent dialogar Sòcrates i els sofistes: Per què hem de fer el bé? Per què és millor la justícia que la injustícia? Per què val més la pau que la guerra? La manera com Kant resol la incògnita és decebedora, ja que sembla desdir-se de l’autonomia de la llei moral. Només hi hauria esperança si hi hagués un final transcendent –una ànima immortal i un Déu reparador de les injustícies. És a dir que, per a Kant, l’existència d’una altra vida no seria el punt de partida de l’ètica, sinó el punt d’arribada. Déu no és el fonament de la moral; la moral acaba sent la garantia de l’existència de Déu.

 

La paradoxa humana

La renúncia de Kant a l’esperança d’una vida terrenal èticament reeixida apunta una concepció pessimista de la condició humana: no podem atribuir a l’ésser humà «una voluntat innata i invariablement bona» que ens permeti preveure un progrés constant cap a un món millor o, dit d’una altra manera, la seguretat d’una vida més raonable, una autèntica «raó pràctica». Lluny de preveure aquest final, el que de fet verifiquem és «una mescla del mal i el bé» perquè així és la condició humana.

Els homes no són déus, per això s’han de sotmetre a imperatius ètics dels quals no podem esperar un progrés moral absolut, entès com l’harmonia, reconciliació i salvació total. A mig camí entre l’esforç per fonamentar una moral autònoma i laica i la nostàlgia per una esperança transcendent que ja no té raó de ser, Kant exposa com ningú la paradoxa humana de poder imaginar un món ideal i veure’n reiteradament frustrada la total realització.