Ni una sola de les narracions de Mai no sé què fer fora de casa (2013) duia un títol convencional, i, si es revisava l’índex, es podia concloure que Neus Canyelles antologava o analitzava un seguit de textos canònics: «La dama del gosset, d’Anton P. Txékhov», «Lola, de Truman Capote», «Alemanys a taula, de Katherine Mansfield»... No era així, però tampoc el contrari: Neus Canyelles feia el que de normal s’amaga o no s’explicita gaire, insinuar que alguns escriptors no volen tant escriure amb originalitat com reescriure els relats que més estimen. Al cap i a la fi, Borges ja va avisar que els llibres no estan incomunicats i que entre tots es parlen i formen un eix de relacions infinites.

Així, doncs, que Hiperràbia, de Ferran Grau (Lleida, 1982) mostri en tot moment la voluntat d’homenatjar La taronja mecànica d’Anthony Burgess, com si en fos una reescriptura actualitzada, no representa cap hàndicap per a la lectura, entre altres raons perquè la literatura i la seva història potser són sempre una nota a peu de pàgina dels llibres que assoleixen la categoria de clàssics. I tampoc no molesta gens que Berta Creus (Sant Martí de Tous, 1986), a Fins a l’última pedra, no oculti en cap moment la voluntat de seguir els passos de l’hàlit sobrenatural de Pedro Páramo, d’on l’autora pren significativament una de les cites que encapçalen la seva novel·la: al cap i a la fi, ha escrit una novel·la que transita voluntàriament dins del gènere fantàstic, i ja se sap que en aquest territori tant o més important que el traç d’uns caràcters o d’uns conflictes interns és el pes que hi té la geografia, com si l’espai fos el verdader detonant de l’acció. Com Juan Rulfo, Berta Creus aconsegueix també que el decorat deixi de ser decorat per transformar-se en una altra cosa, en un clima o un ambient d’estranyesa que alimenta l’aparició de l’insòlit, en unes urpes que atrapen tant les vicissituds dels personatges com l’atenció del lector.

Des del primer moment, Ferran Grau no dissimula tampoc l’entusiasme admiratiu que sent per Anthony Burgess i La taronja mecànica, i a la nota que obre Hiperràbia hi afirma que «en tots dos llibres hi ha una sinuosa indagació sobre el lliure albir, els límits de la moral comuna, la manipulació de les consciències i la possibilitat de redimir-se». Potser sí: com Burgess, que va crear per als seus protagonistes adolescents l’argot nadsat, convençut que el llenguatge no existia tant per registrar la realitat com per alliberar la imaginació, Ferran Grau també concedeix un argot propi, el xeno –«estrany» en grec–, als seus personatges, uns nois desvagats que travessen a la deriva les nits de Barcelona com si la ciutat fos un parc d’atraccions dissenyat per divertir-los i distreure’ls.

I com La taronja mecànica, que segons Burgess es va concebre a partir d’un fet tan escabrós com era la violació de la seva dona per un grup de desertors nord-americans a finals de la Segona Guerra Mundial –però quan Burgess es confessa, sovint s’ha de posar en dubte la veracitat del que afirma–, Hiperràbia també es basa en uns fets reals: al districte de Sarrià-Sant Gervasi, la matinada d’un dia de desembre del 2005, tres adolescents de família bona calen foc a una indigent que està refugiada a l’interior d’un caixer automàtic. Contràriament a Burgess, però, que dotava La taronja mecànica d’un aire distòpic i instal·lava el lector en un futur boirós, Ferran Grau opta per concloure que aquell futur ja és un present inqüestionable i que la paraula Hiperràbia és una eina idònia per a batejar-lo. Kurt Cobain ho deia d’una altra manera: «La ràbia és l’única cosa que em permet sentir-me net».

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.